Una visita a l'hospital

Edifici del complexe Taulí

Ahir vaig arribar tard a casa i tard vaig llegir el missatge que esperava que arribés el més tard possible, tot i i saber que sempre seria massa aviat per rebre'l.

Era l'amic Ferran que em comunicava que en Joan Ventura estava ingressat a l'hospital molt greu.

Aquest matí de dissabte m'he llevat d'hora amb el pla fet: suspendre l'habitual tasca de fer dissabte i creuar les darreres paraules, mirades, complicitats, diferències i emocions amb un amic. No era un bon pla, però cap ho és si és inevitable.

Avui és un dia plujós i  rúfol, així que agafo l'impermeable i surto direcció a l'hospital Taulí.

Per la carretera vella m'amaro d'una tardor que ens negava l'adveniment.

Vaig fent via entre pensaments. D'esma condueixo.  Ara distret  amb un record de l'amic Joan; el darrer esmorzar que compartírem fa 10 dies, ell menjant-se un entrepà de tomàquet, (sí , heu llegit bé, pa amb rodanxes de tomàquet) i jo un de tonyina sense tomàquet. Després, amb la cancel·lació del contracte professional que m'augura un hivern llarg i ple d'incerteses i a vegades, concentrant-me en la conducció per la carretera estreta, humida i plena de revols.

Veig mentre miro, els camps llaurats que resten exposats a l'espera de les primeres gebrades , els arbres desprenent-se del fràgil pes de les fulles, els núvols ingràvids i espesos que s'acoten al terra,. Avanço camí de l'hospital on finalment arribo.

Les meves preguntes m'encaminen a un edifici. Allà no hi ha recepció, com si ningú esperés que  ningú travessés els passadissos plens de cartells contra les retallades, unes retallades que es fan evidents allà on mires. Tot mostra una decrepitud que atemoreix.

Busco l'habitació i la trobo amb dues senyores molt amables que entre el passadís i l'habitació es presenten com a familiars del Joan, em diuen que les visites estan restringides i que agraeixen la meva, m'informen que en Joan, que ara dorm, està molt malament.

Amb la porta entreoberta el veig al llit, d'esquenes a l'entrada i a mi. Descansa o potser espera. En qualsevol moment ens pot deixar, em diu una de les senyores mentre miro el Joan al fons de l'habitació, que se'm fa enorme, fonda i el matí fred.

Me n'entorno travessant el parc que envolta l'hospital i al passar pel costat de la glorieta veig que uns quants indigents l'han fet llar i s'hi estant arraulits entre mantes i cartons.

Veig també les rajoles caigudes que cobrien els murs de formigó i els pegots de ciment que aguantaven l'antic guarniment.

Baixo les escales del pàrquing, a sota terra.

La vostra feina arreu.

Antonio Berni. Manifestació

                                                                                 

A l'Elena, dona d'aigua que vol
l'oxigen de l'aire, de la vida l'amor.
I a tots qui com ella són.

Mai honorarem prou a qui ha patit presó, tortura o ha perdut la vida en la lluita de recuperació de les nostres llibertats com a Nació. Mai prou a qui ho ha fet per defensar els drets de totes les persones a tenir drets laborals, socials i jurídics, en igualtat de condicions  als dels privilegiats que ens organitzen la vida per robar-nos drets i diners. Per prendren's el futur. Mai prou.

Però avui vull honorar a les persones que han tingut la sort, històrica o personal, d'esquivar aquestes grans tragèdies, però que no han cessat d'insistir en lluitar per un món millor, entregant la seva vida al que, quan jo era jove es deia "la causa". Als militants de les causes. Als defensors de la nostra classe. Ara que és octubre.

Persones que tenim al nostre costat, a la fàbrica i l'oficina, a l'escola, al barri, a l'escala, al carrer, a la universitat, allà on som nosaltres, fent-nos reflexionar sobre una notícia, denunciant un abús, portant-nos un pasquí, enviant-nos un WhatsApp, o un correu, escampant la solidaritat, convocant-nos a una reunió, organitzant una festa, enganxant cartells, servant-nos la natura, encapçalant una manifestació, recollint diners, duent una pancarta a una concentració, llegint-nos un comunicat, fent escarni als corruptors, fent una pintada o elaborant un totxo de document a altes hores de la nit, perquè aquella tarda ha hagut de netejar la casa, acaronar als pares malalts, netejar-los, planxar la roba, preparar el dinar de l'endemà, banyar al nen o explicar-li el conte a la nena que avui li costa adormir-se.

Aquelles persones que treballen, estudien, son pares i mares, fills i filles,  que tenen amics i amigues que a vegades descuiden amb el seu tràfec, companys i companyes amb qui comparteixen amors i temps, una pel.lícula, un passeig, un neguit o una discussió, o aquelles que s'ho empassen tot soles.

Aquestes persones que dediquen tant temps i tant esforços per fer més difícil que ens robin, que ens desnonin, que ens paguin salaris de misèria, que ens cobrin  abusivament pels serveis, que ens empresonin, que ens estafin, que ens prohibeixin, que se'ns rifin, que ens marginin, que ens discriminin, que ens abandonin, que ens oblidin.

Aquestes persones que semblen incansables, però que es fatiguen, aquestes persones que semblen invulnerables, però que són fets d'una delicada sensibilitat, aquestes persones que semblen monotemàtiques, però són pluridiverses.

Aquestes persones que són com dones d'aigua que ensenyen als humans a tenir voluntats d'herois.

Sí un dia aquestes persones caiguessin d'un cop fulminades pel raig terrorífic del poder, ( quina  sinó és la funció de les dictadures), el nostre món s'enfonsaria en un pou fosc i fred, ple d'injustícia i misèria. La seva és una brisa que necessitem, perquè ens empeny cap a un món millor i evita que degeneri en la depredació absoluta.

Sé que ho sabem, però a vegades cal dir les paraules. Convocar-les davant nostre i pronunciar-les, pausadament, recomptant cada síl.laba per adonar-nos del valor que contenen.

Ara que la política adquireix protagonisme a les nostres vides i veiem aquestes dones d'aigua més actives i enfeinades que mai. Neguitoses, esgotades i consiroses... i tanmateix entregades i disposades com sempre. Quan us la trobeu feinejant, proposant, discutint... atureu-la un moment i mirant-les de fit als ulls doneu-li les gràcies.

Gràcies per fer, per ser, per equivocar-se i rectificar, per no rendir-se, per convence'ns i per insistir-hi quan no ho havien aconseguit a la primera. Gràcies, perquè sense elles tot seria pitjor.

Per dir-ho com ho digué en Joan Brossa en un poema dedicat al lluitador Rafael Vidiella qui, sent ministre durant la segona república espanyola, feu un decret que establí que a igual feina, la dona ha de cobrar igual sou.

                                               La teva feina arreu, bandera i honra!
                                               La teva lluita al ple de la llum roja !
                                               Les teves armes al servei del poble !

Si no és ara, quan, si no nosaltres, qui ?

                                         

 Pocs dies abans de la Diada, enganxava cartells de l’ANC pels carrers de la nostra comarca que deien“Estem preparats”

Entre totes les crides  fetes a la mobilització dels ciutadans destaca per famosa, el cartell de l’Oncle Sam (U.S. en anglès)  on assenyalant-te amb el dit et mira severament i t’increpa amb la frase; what are you doing preparedness ( estàs preparat ?) més tard quedaria transformat en un  “we want you” (et necessitem).

Si el cartell pogués parlar, se’ns dirigiria cridant amb una veu rugosa i autoritària que no admet rèplica. Aquests eren uns cartells dissenyats per reclutar joves per a la guerra.

L’altre dia el Sr. David Fernàndez dirigia als membres del Parlament, al president de la Generalitat i a tots els catalans, unes paraules pronunciades amb la seva veu petita i xiuxiuejant que exigeix esforç per sentir-la: si no és ara, quan, si no nosaltres, qui?

Darrera d’aquestes paraules nia una determinació i voluntat de servei molt allunyada del cartell de l’Oncle Sam. En Fernàndez no demana ni exigeix res, senzillament es presta a complir amb un deure que no hauríem d’eludir.

El procés sobiranista català, està arribant a una  fase  determinant.

Portem 4 anys de manifestacions massives, expressant el nostre anhel de llibertat que  ha impulsat l’aprovació  de la Llei de Consultes per una àmplia majoria dels diputats del Parlament català i la imminent convocatòria per part del President de la Generalitat de la celebració de la Consulta del 9N.

Avui podem afirmar que el procés sobiranista català ha compost un model de ruptura que conjumina la legitimitat de les reivindicacions populars amb la legalitat construïda des del parlament.

Amb aquestes eines, l’ANC està organitzant una nova fase de mobilització que sota l’eslògan “ara és l’hora” aplegarà 100.000 voluntaris que visualitzaran i recolliran la voluntat d’aquest poble de votar, i votar sí a la independència. 

Però a les legítimes demandes del poble català de decidir pacíficament i democràticament el nostre futur, l’estat espanyol contraposa permanentment la intransigència antidemocràtica. La següent, serà la més que probable  prohibició per part del TC de la celebració del Referèndum d’Autodeterminació, (anomenat consulta per imperatiu legal) prevista pel proper dia 9 de novembre del 2014. Una vegada més i com digué Trastàmac segons Plató, la justícia s’utilitza com l’avantatge que s’adjudiquen els poderosos.

En canvi el referèndum és la garantia que la voluntat popular no serà segrestada. Per això és tant important votar, i fer-ho responsablement i amb la màxima informació.¿Però de què servirà engegar una gran campanya pel sí, si finalment el poble no pot expressar-se a les urnes ?

Sense voler anticipar-nos a cap decisió política, hem de preparar-nos per un escenari on l’estat vulgui impedir la celebració del referèndum i quan diem preparats, volem dir organitzats per defensar els nostre drets legítims.

Per defensar-los es fa imprescindible el rebuig directe i taxatiu  de la “legalitat” espanyola. Les institucions exercint la desobediència i el moviment social i popular, responsabilitzant-se de garantir la irreversibilitat del procés, pressionant i donant suport  alhora, a les institucions catalanes, per a què el referèndum es faci tant sí com no.

Cal organitzar-se per respondre a les agressions del govern espanyol mitjançant l’ús de pràctiques democràtiques excepcionals, com són la desobediència civil i  la resistència activa no violenta.

Us necessitem. Perquè..., si no és ara, quan? Si no som nosaltres, qui?

Esteu preparats ?

L'ou de la serp

A Granollers, el dia 31 d'agost la recollida de signatures pel dret a decidir i la independència de Catalunya que va organitzar l'ANC, va acabar amb una agressió violenta contra la parada.

 L'actitud pacífica  i passiva enfront dels agressors no va evitar que hi haguessin ferits, ja que uns  valents passavolants, testimonis dels fets que van recriminar l'acció dels feixistes tot i  defensant la llibertat d'expressió i la democràcia van ser brutalment atacats.

Per desgràcia aquest incident no és l'únic que energumens espanyolistes  estan protagonitzant a la  comarca del Vallès i arreu de la comunitat autònoma. Les arrencades de banderes, la destrossa de símbols del catalanisme i de propietats particulars, és una taca verinosa que s'escampa pel territori. 

El sobiranisme (el moviment polític partidari de la independència del principat de Catalunya, però que manté la cultura política del regionalisme autonomista del que ha format part durant 30 anys) ha decidit amagar i restar importància política a les mostres d'intolerància espanyolista sota l'argument que esbombar els atacs feixistes ajuda a incrementar-ne la repercussió.Una actitud que xoca contra el tractament que l'independentisme ha mantingut al llarg de la seva història. No és una diferència menor i n'és una més.

No reconeixen l'ou de la serp, perquè no el volen mirar. Com diu el Doctor Vergerus, el sinistre personatge de la pel.lícula L'ou de la serp que dirigí Ingmar Bergman¨:

Qualsevol que faci un petit esforç pot veure el que ens prepara el futur. És com un ou de serp, a través de la fina membrana pot distingir-se el rèptil perfectament format.

No és amb el silenci o amb la minusvaloració dels fets, com evitarem que s'esdevingui l'eclosió de l'ou del rèptil, tampoc ho farem amb un estrany pacifisme que confon l'acció no violenta amb la passivitat del deixar fer. 

El pacifisme requereix d'un gran valor que no és apte per a tots els públics. Plantar cara al poder, especialment quan aquest mostra la seva cara més criminal i violenta, sense respondre a la violència amb violència, a l'agressió amb agressió, però responen-t'hi,  plantant-se-li al davant tot dient-li que no es doblegarà, és una de les heroïcitats més grans que cap heroi pot fer. Si existeixen els herois, aquests són els de debò.

No seré pas jo que demani que la gent actuï com herois, mai no demano a ningú que faci per mi una cosa que jo mateix no em consideri capaç de fer, però tampoc faré apologia dels covards.

I no ho faré, perquè la negació de l'evidència per justificar la inacció és l'avantsala del regne dels criminals.

Palestina en temps de pedres

Sobre la situació política i humanitària del poble de Palestina se'n parla i mai prou. Jo ara vull contribuir intentant una mirada d'incomprensió solidària, que, ja veieu, és una cosa ben rara. Doneu-me l'oportunitat d'explicar-me.

Palestina és un territori que té un reconeixement internacional, i es va proclamar estat reconegut per alguns països, en la realitat  ve a ser una mena de protectorat internacional depenent totalment de l'ajuda humanitària. La seva economia és absolutament depenent d'Israel i de les activitats de les ONG que a la zona estan sobre representades.

La població àrab de Palestina va despertar la seva consciència nacional massa tard, amb la caiguda de l'Imperi Otomà aquesta encara no havia aparegut i quan es va voler donar compte, en ple protectorat britànic, ja tenia el país ple de sionistes (moviment polític que preconitzava el retorn del poble jueu a les terres de Palestina), una emigració altament organitzada i polititzada i que el mateix protectorat facilità, sobretot al principi. Després de la segona guerra mundial els jueus instal.lats a Palestina ja superaven la xifra de 600 mil, quan a principi de segle eren uns 80 mil.Aquesta situació provocà una guerra civil, la retirada dels britànics, la creació de l'estat d'Israel, les dues guerres contra els països àrabs veïns, la diàspora palestina i les dues guerres contra el Líban.

Després d'aquests esdeveniments, l'actual Palestina ha quedat dividida en dos territoris (Gaza i Cisjordània) separats entre ells i envoltats per l'estat d'Israel, qui a l'interior mateix de Palestina, té repartits per tot el territori, com si d'un formatge emmental es tractés, els denominats assentaments jueus, unes colònies fortament militaritzades instaurades a partir de l'expulsió dels legítims propietaris àrabs i que, comunicades entre elles, actuen com un element de divisió geogràfica i política del territori suposadament sota el comandament de l'Autoritat Nacional Palestina.

Resulta a més, que a l'estat d'Israel hi viuen, cristians, musulmans, jueus i altres religions minoritàries com la Drusa, exactament el mateix que passa a Palestina. I per si no fos prou, ètnicament i culturalment estan dividits entre les dues grans ètnies jueva i àrab.

Enmig de tot això hi ha les persones que no se'n surten alhora de construir un futur on viure com a palestins, però sobretot com a persones normals i no poden perquè la seva existència és vista com una amenaça per a la majoria de les persones jueves que tenen la ciutadania israelita.

Israel mai acceptarà un estat palestí digne de tal nom, ni tan sols permetrà un pseudoestat palestí que tingui el control de l'aigua del Jordà entre altres possibles recursos econòmics. Israel no canviarà la seva estratègia política basada en l'ofegament polític i econòmic de Palestina i Palestina no té prou capacitat per canviar l'actual correlació de força, ni al territori, ni tampoc a l'escenari diplomàtic internacional.

En aquesta situació, què passaria si l'estratègia palestina de resistència basada en la confrontació militar absolutament desigual, canviés per un gran moviment cívic de drets socials, on es reivindiqués un únic estat laic a la zona que comparteixi una única ciutadania  i els mateixos drets per a tothom.?
Una estratègia política de gran abast on els palestins demanessin el retorn dels palestins expulsats per gaudir tots plegats dels mateixos drets que qualsevol altre ciutadà israelita,  renunciant de manera unilateral a constituir-se en estat i a l'ús de la violència, com han fet altres moviments d'alliberament nacional. Aquesta estratègia afegiria una pressió internacional molt forta posant en entredit l'actual política d'aparthei israelita.
Davant d'aquesta reivindicació, l'actual estat d'Israel no podria exhibir l'excusa de la seguretat de l'estat per negar als àrabs els mateixos drets que als ciutadans jueus, ni encara menys a camuflar la seva barbàrie genocida sota l'argument del dret a la defensa.
Però no ho dubteu Israel farà tot el possible per mantenir el nivell d'assassinats massius  com una manera de gestionar l'odi i la rancúnia, el seu aliat no polític més valuós. És el pitjor de nosaltres manifestant-se un cop més.
Hom esperaria que el poble jueu fos més permeable a la compassió i no una roca plantada al desert.

Deixeu-me acabar amb el poeta alemany Erich Fried, nascut a Viena autor entre altres del llibre de poesia Höre Israel ( escolta Israel) un clam contra la política militarista de l'estat d'Israel actual o Und Vietnam und ( i Vietnam i) contra  la guerra de Vietnam.
Jo us en  porto un  de titulat El temps de les pedres, traduït per Maria del Carme Serrat.
                                                                    

                                           Primer va ser el temps de les plantes,

                                           després el temps de les bèsties,

                                           en tercer lloc els temps dels humans,

                                           i ara ve el temps de les pedres.

                                          Qui sent parlar de pedres

                                          sap

                                          que només quedaran les pedres,

                                         Qui sent parlar els homes

                                         sap

                                         que només quedaran les pedres.

 

La cançó de la tercera via

Estava intrigat, no trobava el sentit, l'autèntic motiu de la tercera via. ¿Què podia ser el que motivava a aquells que no volen definir-se com independentistes i que tanmateix els reca prendre un partit definitiu per espanya.? ¿Què troben a faltar en la proposta espanyola actual que no els acaba de fer el pes ? Quin és el neguit del seu pensament Per mi era un misteri profundament insondable. I dic era, car l'altra dia vaig sentir casualment la mítica cançó How Deep your love dels Bee Gees. Vaig parar l'orella, i de sentir vaig voler escoltar i d'escoltar-la a comprendre-la: Aquesta cançó contenia l'essència de la tercera via. La veritat oculta. La raó de tot. L'impuls d'una causa.
Us proposo una atenta sessió musical que potser us transportarà a una altra època, però a l'ensems us durà al perquè de tot plegat . Diu la cançó:

I Know Your Eyes In The Morning Sun                    Conec els teus ulls al sol de matí   
I Feel You Touch Me In The Pouring Rain                el teu tacte durant el xàfec
And The Moment That You Wander Far From Me   i al mateix instant que t’allunyes de mi
I Wanna Feel You In My Arms Again                        als meus braços de nou vull sentir-te

And You Come To Me On A Summer Breeze           véns com una brisa d’estiu
Keep Me Warm In Your Love                                     per mantenir  el caliu del meu amor 
And Then Softly Leave                                               i marxar suaument després
And It’s Me You Need To Show                                i cal que me'l mostris

How Deep Is Your Love?                                          Com de profund és el teu amor ?
I Really Need To Learn                                               realment necessito esbrinar
cause We’re Living In A World Of Fools                la raó de viure en un món de bojos
Breaking Us Down                                                    ho ensorrarem (una traducció més moderna suggeriria ho petarem)
When They All Should Let Us Be                           quan tothom hauria de deixar-nos ser
We Belong To You And Me                                       nosaltres tu i jo plegats

I Believe In You                                                            Crec en tu
You Know The Door To My Very Suol                    coneixes la porta a la meva veritable ànima
You’re The Light In My Deepest Darkest Hour     ets la llum en la meva hora més fosca
You’re My Saviour When I Fall                                el meu salvador quan caic
And You May Not Think                                            i no et permets pensar
I Care For You                                                              que vetllo per tu
When You Know Down Inside                                  quan dins teu saps
That I Really Do                                                           que ho faig en realitat  

 And Its Me You Need To Show                                i cal que me'l mostris

How Deep Is Your Love?                                             Com de profund és el teu amor ?
I Really Need To Learn                                                 realment necessito esbrinar
cause We’re Living In A World Of Fools                  la raó de viure en un món de bojos
Breaking Us Down                                                        ho ensorrarem
When They All Should Let Us Be                             quan tothom hauria de deixar-nos ser
We Belong To You And Me                                        nosaltres tu i jo plegats

You are the light                                                             ets la llum
And you may not think                                                i no et permets pensar
That i care for you                                                        que vetllo per tu
When you know down inside that i really do          quan dins teu saps que si que ho faig en realitat 

Sí,  reconec que sona a un altre temps, però a qui no li agrada que li xiuxiuegin el molt que l'estimen encara que sigui en falset.?

Reis i reines

El rei dels caramels. Granollers

De reis n'hi ha de moltes menes, per exemple els de la música, amb dos grans monarques ja difunts, com l'Elvis Presley de la monarquia del rock i Michael Jakson de la del pop. 

Hi ha tortells que són reis, perquè en porten i perquè és   fan coincidir amb la diada dels reis mags de l'orient, uns altres amb molta requesta.

Hi ha els reis particulars de casa nostra, que acostumen a ser la canalla, uns dictadors que ens estimem contra tota lògica política. A vegades, a casa també hi regna algun rei o reina una mica més crescuda i constitucional, amb la que compartim govern, vida i amor.

Hi ha els reis o reines rabiosament provisionals, que de tant que ho són no passen de l'instant en què la peixatera et proclama rei mentre prepara, pesa i et cobra el gènere tot dient; "apa rei, veuràs que bo que és amb patates estofades" i immediatament has d'abdicar amb un somriure, tot i saber que cap  aforament no et protegirà ni a tu ni als teus, dels guisats que prepares. 

 Tots aquests, i altres que no paga la pena esmentar perquè de tants que n'hi ha no els esgotaríem, són uns reis que compten amb el suport  entusiasta de molts republicans, però el que no suportem els republicans de qualsevol mena, són els reis caiguts del cel. Perquè no són nostres, perquè ens els encolomen sense patates i perquè porten en la seva nissaga la guerra contra el nostre poble.

Molt millor que jo, ho digué Miquel Desclot a la Cançó de Poble inclosa al llibre Cançons de la lluna al barret:

 
En aquest poble antic
hi ha carrers que s'enfilen
i semàfors vermells
i una noia que renta
i un vent amarinat.

En aquest poble greu
hi ha presons tenebroses
i canalla jugant
i la flor de l'acàcia
i mares fent ganxet.

En aquest poble dret
hi ha teulades amb molsa
i horitzons matiners
i paletes que xiulen
les noies del carrer.

En aquest poble blanc
hi ha finestres obertes
i mecànics cepats
i xicots i xicotes
que fan l'amor al sol.

En aquest poble viu
hi ha tractors que travessen
i balcons amb clavells
i gendarmes que corren
i gent que mai no riu.

I en aquest poble meu
que festeja i somica,
que pateix i somriu,
no hi volem les paraules
d'un rei caigut del cel.

La vaca de l'ANC

Dibuix manipulat de Xavier Nogués

Després de llegir el comunicat del Comitè Permanent de l'ANC que ens convidava als més de 30 mil associats a romandre arraulits a casa en mig de la confusió de l'absurd com si interpretéssim l'obra de Samuel Beckett Tot esperant Godot, sense expressar el nostre rebuig a la monarquia aprofitant l'abdicació del Borbó, em vaig quedar glaçat, garratibat, esmaperdut, si em punxen no em treuen sang, menystingut, indignat, utilitzat, inutilitzat, manipulat.....

Ja més tranquil i després d'assistir a la concentració del meu poble contra la continuació de la monarquia i el desig de construir una República Catalana Independent, em preguntava el perquè d'aquest estrany comunicat i va venir-me al cap la imatge d'una vaca. Una vaca que des d'un paisatge bucòlic s'ho mira tot com ho fan les vaques, com si res no anés amb ella. Una vaca inspirada en la Cega d'en Joan Maragall.Veta-la aquí.

Enamorada està la vaca del paisatge que els seus ulls albiren del turó on plàcidament pastura, amb el cap dret rosega el farratge mentre guaita els cingles, les comes, els prats i les riberes. Després l'acota per fer una mossada d'herba fresca a l'atzar. Rumia pensadament.

El xiulet del tren li fa girar per un instant l'embanyada testa , veu les vies per on els vagons s'allunyen cap al fons de la vall. Amb un gest de "semenfotisme" parpelleja damunt ses inexpressives nines, mentre amb un posat còmic, remena lànguidament la llarga cua.

Això del tren no va amb ella, remuga, i amb lent moviment de desdeny majestàtic, aixeca el cap vers el cel i crida les vedelles amb un so fosc i llarg, com sortint d'una cova: muuuu, fa, muuuuu, hi torna i  l'eco l'escampa entre els arbres, per les comes, als prats i les riberes. Els rierols agombolen el bramul amb una remor clara. El silenci escolta el brunzir de les mosques que incansables l'assetgen. La vaca atura el rosec i ni la cua belluga. Quieta, quasi immòbil s'està. Rumia, això sí, no ho poc evitar. On seran les vedelles ? Es pregunta. Ningú no la contesta. 

Al lluny el tren és només un puntet negre. La pobra vaca no sap que de matinada el ramader les ha carregat en un vagó i ara viatgen per camins de ferro. Mai més les tornarà a veure.

La vaca cega és ja història. La mateixa ANC ha contribuït a treure-li aquell tel de l'ull que la cegava des que un  rabadà espanyol massa hàbil amb la fona, li va treure l'altre d'un cop de roc i tot i que bòrnia, semblava que era arribada l'hora de la vaca suïssa, aquella que tan magistralment descrigué en Pere IV.  La recordeu...

Quan jo m'esmerço en una causa justa

com mon Tell sóc adusta i arrogant:

prou, s'ha acabat! Aneu al botavant

vós i galleda i tamboret de fusta.

La meva sang no peix la noia flaca

ni s'amistança amb el cafè pudent.

Vós no sou qui per grapejar una vaca,

ni un àngel que baixés expressament.

Encara us resta la indefensa cabra,

que sempre ha tingut l'ànima d'esclau.

A mi no em muny ni qui s'acosti amb sabre!

Tinc banyes i escometo com un brau.

Doncs, ja ho sabeu! He pres el determini,

l'he bramulat per comes i fondals,

i no espereu que me'n desencamini

la llepolia d'un manat d'alfals.

Que jo mateixa, si no fos tan llega,

en lletra clara contaria el fet.

Temps era temps hi hagué la vaca cega:

jo só la vaca de la mala llet.

Doncs no. Basant-se en què el full de ruta de l'ANC i la declaració de sobirania del parlament català no diuen res d'abdicacions reials i prenent-lo a la mena de la Constitució espanyola, el novíssim Comitè Permanent de l'ANC,  va recordar-nos amb un comunicat oficial que, igual que el PP, el PSOE, Unió i Convergència, ells tampoc no convocaven a cap concentració, ni mobilització en contra de la monarquia. Com volen dir...no hi aneu.

Tothom a casa, no fos cas que un imprevist els estripés la foto del bucòlic paisatge.

Ah i la llet pasteuritzada, plis !

PD: Fou precisament Joan Oliver qui va escriure l'obra de teatre 30 d'abril, en ella se'n fum d'una Catalunya independent sota una monarquia de llinatge propi. Potser l'insigne Comitè Permanent de l'ANC s'estima més una Catalunya monàrquica que una República Catalana Independent ?

 

Quina violència ?

El concepte i el tractament de la violència derivada de qüestions polítiques o relacionada d'una manera més o menys directa amb ella, que tenen els mitjans de comunicació oficials i els partits institucionals, és d'allò més curiosa. La curiositat comença per establir quins d'aquests fets tenen relació amb la política i quins no.
Si els aldarulls són esdeveniments esportius, on es cremen contenidors i es destrossa mobiliari urbà al crit de "a por ellos oe,oe,oe" "a mi no me engañan cataluña és españa", no és tractat com a violència política, sinó simples bretolades, actes vandàlics, sempre a condició, que els crits es facin en español i que les banderes que acompanyen els excessos siguin espanyoles, però mai republicanes.

També són considerades bretolades o enfrontaments entre bandes, quan uns feixistes obren el cap a uns "catalanufos" valencians , apallissen "negrates o moros de merda" o  assassinen independentistes, com els casos de Guillem Agullò o Josep M. Issanta. 

Si a la sortida d'un judici amb àmplia cobertura mediàtica, unes persones colpegen i sacsegen el cotxe policial i reparteixen unes puntades i plantofades als policies que custodien l'acusat, presumptament culpable d'assassinar o violar, són simples ciutadans indignats.

En canvi si  els ciutadans van a protestar amb banderes anarquistes, comunistes o estelades.....més els hi val que vagin amb compte de no insultar i ja no dic de tocar l'esmalt del cotxe o un pel de cap polític ni policia, perquè tindran un tractament  d'assassins perillosos. Aquests no els hi és permesa la indignació.

Veient les imatges sobre l'escridassada al ministre Montoro i a la Sra. Camacho es veu clarament que després d'uns insults per part dels manifestants, els escortes dels polítics inicien les agressions físiques a les que ràpidament s'apunten els policies i entre corredisses dels manifestants que fugen uns pocs colpegen el vehicle.  ( Estic segur que no ha de passar ni pel xapista i que alguns manifestants han rebut més que el cotxe mateix) i..., i això és tot. Una cosa de no res, sense importància , sinó fos la que tanta li volen donar interessadament alguns.

Hi ha una altra violència que és invisible, perquè enlloc l'ensenyen, muda perquè no té veu i sorda perquè enlloc se sent. Els que la pateixen en silenci són els arraconats a la pobresa i la desigualtat, els apartats a qui els roben els drets, sobre els que només s'apliquen lleis fetes a mida dels que acumulen diners, propietats i privilegis.
Però tot té un límit, tot got s'emplena finalment i en acabat una simple gota el pot fer vessar. L'abús no pot continuar eternament i com diu la torna de l'himne sard escrit per Franciscu Ignazio:

                                            Procureu de moderar

                                            Barons la tirania

                                            Que sinó fareu via

                                            Tocant de peus a terra !

                                            Declarada és la guerra

                                            Contra la prepotència

                                            Que ha començat la paciència

                                            En el poble a mancar.

Violència ? Als insults dels que no poden més li dieu violència?  Violència quan us sacsegen els cotxes de luxe blindats i protegits per escortes i policies que nosaltres us paguem ? Violència dieu ? 

Ja escatireu el que és violència sinó atureu l'abús. 

                                          

Se us cruspirem vius. Fetge i tot...uftt,tftftftftftftftftf.

Homes sense paraula

P&P en complicitat. Foto el País

El meu pare era un home honrat i de paraula que m'ensenyà la gran importància d'aquests valors per anar per la vida. Amb un home sense paraula ningú  vol tenir tractes, ni fer-li confiança, deia.

El 15 de Desembre de 2012 el director general de la policia autonòmica de Catalunya Sr. Manel Prats contestant a una pregunta de El Periódico va assegurar que dimitiria,Va anar així.

"Si es troba una prova que a Ester Quintana la va ferir una pilota disparada per un mosso, ¿vostè què farà?».  «Si això passa, jo dimitiré immediatament. Això sí, abans de dimitir demanaré responsabilitats a la cadena operativa. Aquella nit no es van utilitzar pilotes de goma. Estic convençut que sense la meva autorització, perquè així ho estableix el protocol, cap mosso s'ha atrevit mai a disparar una d'aquestes pilotes. Si algú ho fes cometria una falta gravíssima».

Ara, una sentència judicial ha dictaminat que es van disparar pilotes de goma i que un policia dels qui ho va fer, és el responsable directe de buidar l'ull esquerre a la Sra. Ester Quintana.  

Si l'administració catalana no fos un empelt nan de la mateixa espècie que l'espanyola, el policia responsable del tret hauria de sortir del cos immediatament, el director general de la policia hauria de dimitir acompanyat per Felip Puig, que aleshores era conseller d'interior i que va eludir la seva responsabilitat canviant la conselleria d'interior per la d'Empresa i Ocupació, però mantenint-se impunement al govern.

Una decepció més.
Els catalans no hem estat capaços de gestionar amb més rigor que els nostres veïns de ponent els afers públics i la corrupció és tan patent com l'espanyola. La policia està farcida d'elements indesitjables  (molt lluny de la policia que aspiràvem al principi de la seva constitució) i no hi ha manera que els polítics assumeixen responsabilitats.

Tinc el disgust de conèixer el Sr. Prat en persona, amb motiu d'una entrevista que vaig mantenir arran d'una pallissa que la policia va donar al meu fill mentre participava en una manifestació i per la que inicialment va perdre el 90 % de la visió de l'ull dret. Durant l'entrevista ens va dir, a la meva dona i a mi, que sabia qui eren els policies autors de l'agressió i es va comprometre a identificar-los davant de la justícia si aquesta li ho demanava.
Això va ser al 2012 i els policies romanen a l'anonimat malgrat la investigació judicial que encara continua i les nombrosos fotografies de l'agressió, perquè els policies, contravenint la pròpia normativa anaven sense el TIP (número de identificació policial) i amb la cara coberta amb passamuntanyes. 

El Sr.Prat és un home sense paraula.

El partit que governa pot tenir homes sense paraula i a l'ensems prometre'ns que durà el nostre país a la independència política i a la construcció d'una societat amb més possibilitats per a tots. Pot fer-ho, però no pot pretendre que els que hem estat educats amb valors com l'honradesa i la paraula donada els hi fem confiança.

Cavafis

Aquests dies estic rememorat el naixement i la mort del poeta Cavafis traduït per en Joan Ferraté, en una edició de Quaderns crema de l999.

Kostandinos Petru Kavafis va néixer a Alexandria el 29 d'abril del 1863, el mateix dia, però 70 anys més tard, moria a la mateixa ciutat on descansa el Nil.
La seva poesia és el pes de cada mot construït sobre els versos alexandrins, empaquetant-se entre les petites coses de cada dia, el detall, una mirada o una escena, es converteixen per l'art poetèica, en una antiga història, una raó èpica rescatada de la Grècia clàssica.

COMBATENTS DE LA LLIGA AQUEA
Valents, vosaltres que lluitàreu i que caigéreu plens de glòria,
que no va témer un enemic que ha estat victoriós arreu.
I irreprotxables, baldament Dieu i Critolau falliren.
Sempre que als grecs els donaren ganes de vanagloriar-se,
"La nostra nació, que engendra uns homes com aquests, diran
sobre vosaltres. Tan esplèndides seran les vostres alabances.-

Escrit per un aqueu a Alexandria
sota Ptolemeu Làtiros, l'any VII

A vegades fent el camí a l'invers, és l'èpica estricta que es rescata i es reivindica, mentre se'ns escola un bri de quotidianitat, és el present que recula per buscar la raó de la nostra existència.

TERMÒPILES
Honor a aquells que, a la vida que tenen,
han decidit de guardar-hi Termòpiles.
Mai d'allò que és el deure no movent-se,
però amb dolor i amb llàstima, altrament,
despresos sempre que són rics, i quan
són pobres, en la mica encar despresos,
encara socorrent tan bé com poden,
en tot moment dient la veritat,
però sense odi envers els mentiders.

I més honor que mai els és degut
quan preveuen (i són molts que ho preveuen)
que acabarà sortint un Efialtes
i que a la fi els medes passaran.

En la poesia sempre trobarem un bon consell pels temps que ens ha tocat viure.

Mas acusa la protesta indignada

dóna la paraula o acusa ?

Per avaluar correctament els incidents que van passar el 15 de juny del 2011 al Parlament de Catalunya, hem d'anar al precedent immediat d'una actuació similar per part de la policia autonòmica espanyola, és a dir, la càrrega als indignats acampats a la plaça de Catalunya tot just un mes abans, ja que el sense sentit i la desmesura d'aquella actuació, va sembrar la llavor que fructificaria en els jardins de la Ciutadella.

La policia va veure qüestionada la seva actuació i no només pels crítics habituals, sinó per un ampli ventall de ciutadans que van censurat molt agudament tan despropòsit. La institució policial va respondre a les crítiques amb sorpresa, enuig i incomprensió, i sense cap símptoma d'autocrítica va entomar-les amb uns senyals que deien ... ja ens trobarem!.

I és clar, es vam trobar, allà, a les portes del parlament i ves per on, una policia caracteritzada pels excessos i per dispersar manifestacions sense gaires miraments amb una brutal eficàcia , (per violentes que ens les vulguin presentar), va ser incapaç d'obrir pas als parlamentaris quan unes dues-centes persones intentaren blocar-los el pas. Recordem que aquesta policia és la mateixa que "netejà" la plaça Catalunya de rates antisistema i que al·lega que la resistència mai és pacífica, que els agents han d'actuar com a robots i que a la plaça de  Catalunya "hasta Gandi habría pillado" per citar tres frases famoses  del ex-comissari de la BRIMO Sr. Sergi Pla, qui fou ascendit a cap de la regió policial central del Mossos d'Esquadra després del cas Ester Quintana.

¿És creïble que aquesta policia, fos incapaç d'impedir que uns centenars de manifestants se sortissin amb la seva.? No, no ho és en absolut de creïble. Així doncs, només queda concloure que no calia un helicòpter, el que calia i no es va fer, i no es va fer expressament, era un dispositiu policial apropiat. Un dispositiu que no s'hi desplegà perquè la policia o qui la manava, no ho va voler. Buscava el que va trobar. 

Als manifestants se'ls acusa de violents, extremament violents diuen alguns, però per una correcta valoració de quin tipus de violència parlem,  haurem d'aclarir tot seguit, que no exiviren pistoles , ni còctels molotow, ni pals, ni barres de ferro. La violència de què se'ls acusa, és de pintar amb esprai, insultar, escopir, empentar o , com va dir el Molt Honorable Sr. Mas "de golpear el coche i intentar abrir la puerta"

Per tota aquesta exibició de violència extrema, es demana als acusats cinc anys i dos mesos, seixanta dos mesos de presó!

L'actitud de la gent de Convergència i Unió durant la celebració del judici, sobredimensionant els fets i ratificant les acusacions de la fiscalia, no ajuden a què els acusats puguin deslliurar-se'n dels càrrecs. Aquesta estratègia ha trobat un aliat no tan inesperat en l'associació d'ultra dreta "Manos  Limpias", dic no tan inesperat  perquè els amants de l'ordre, ho són per sobre de tot, inclús del que diuen professar al seu país. A Catalunya hem tingut moltes proves d'aquesta actitud traïdora.

És aquests amor incondicional a l'ordre el que m'ha fet i em fa, desconfiar de les sinceres i honestes intencions de Convergència i els seus representants. Diuen voler la independència de Catalunya, però si mai han de triar com aliat entre els qui assetgen el parlament, es concentren a  la Plaça de Catalunya, ocupen bancs, es manifesten sense permís i denuncien les actituds brutals de la policia o els amants de l'ordre per sobre de tot... a qui triaran ?

Màtrix-sició espanyola

Estic desconcertat.Totes les meves certeses van caient una a una. 

El que em van ensenyar era mentida i el que he après era equivocat. El que he vist només ho he somiat. El que he viscut només ho he  desitjat.

Potser alguns dels mals records que tinc als racons dels plecs cerebrals, no són  més que  invents intencionats de les neurones que habiten a les àrees temporals. Esquerres, naturalment.

El català mai va estar prohibit. El rei regna, però no pinta res, només és un tipus "campechano" afeccionat a la caça i amic d'en Franco, qui ho era a la pesca (sí, ja saben, Franco, aquell senyor petitó i rodonet, capadet, però simpàtic).

 Jo mai vaig fer reunions sindicals clandestines, ni vaig apilar mobiliari escolar al bell  mig del carrer Urgell per protestar pels empresonaments polítics, perquè mai el govern espanyol ha empresonat o matat a ningú per la seva idea política, ni mai hi ha hagut resistència armada contra el règim. Règim ? quin règim, el Dukan ?

 Al meu amic "el Gafes", no el van penjar d'un sostre mentre l'apallissava la policia per haver organitzat una secció sindical a la New-Pol. Mai. Mai ningú va detenir al "Rubio" mentre repartia octavetes (ara es diuen flaiers") en contra de la dictadura. Perquè no hi havia dictadura. I el que no ha existit no va passar. I doncs, mai ningú va detenir i empresonar el fill d'aquell històric militant del PSUC que em va regalar, poc abans de morir, un clauer que deia Mas vale morir de pie que vivir arrodillado. Un clauer que no dec tenir. Encara que l'estic tocant i veient, és una mentida. Deliri. Miratge. Al·lucinació.

Mai milers de catalans van sortir als carrer per demanar llibertat, amnistia i estatut d'autonomia. Ni mai ningú va cantar a pavellons plens a vessar les cançons prohibides, perquè mai a ningú se li prohibí cantar

Aquestes coses no van passar, però si haguessin passat, (que no van passar) mai ningú se'n queixà. La gent vivia feliç i no existien les protestes, no hi havia vagues i no perquè fossin clandestines. Els estudiants estudiaven, els obrers treballaven i tot anava com havia d'anar, només que calia modernitzar-nos una mica, renovar l'ambient com si diguéssim; sortir a Eurovisión.., posar-nos vikinis...passejar-nos amb 600... votar sense ser del tercio familiar...

El sistema de democràcia que tenim no és una evolució harmònica de la democràcia orgànica del Movimiento Nacional, sinó una revolució pacífica feta per homes intel·ligents i aplicats, no pas un canvi fet per la pressió popular que sembrava la seva exigència amb sacrifici i la regava amb sang. No, no fou així. Mai sota la democràcia orgànica varen matar cap treballador que es refugiés a cap església fugint de la policia.

Som on som  perquè uns senyors instruïts, intel·ligents i bones persones, així ho van voler. Van voler fer una ruptura radical, però civilitzada, que afectà les nostres vides. Vet aquí el que va passar.

Un bon dia un senyor que es deia Adolfo Suárez  jove, seriós i ben repeinaet, (falangista això sí, però això no és cap cosa dolenta,) es va reunir amb un rei vingut d'occident i varen decidir que s'ajuntarien amb uns altres senyors per a fer les coses d'una altra manera i parlant, parlant ...es van posar d'acord en fer un país, que seria millor que el que teníem abans i amb millor clima del que tenien altres.(Això del clima no va ser cosa seva, es veu que abans ja era igual de bo. Bé, potser una mica més gris).

Sí s'atreveixen a vendre'ns aquesta història a base d'elevades dosis de televisió, portades, columnes de diaris i xerrades de tertulians, abduint-nos la ment i la memòria, a nosaltres, actors protagonistes d'aquest tros d'història, potser sí que tot és possible.

Començo a pensar molt seriosament que el senyor Jordi Bilbeny (Institut Nova Història) deu tenir tota la raó quan diu que Colom era català i com ell Cervantes, qui en realitat es deia Servent i el llibre que corre pel món com si fos la millor literatura castellana, no és més que una mala traducció del català. La Santa Teresa d'Àvila era abadessa al monestir de Pedralbes i  l'obra cumbre del genèro picaresco coneguda com el Lazarillo de Tormes, en realitat s'havia de dir El llàtzer de Tormos, una mediterrània vila de la Marina Alta i una obra escrita en català pel gran humanista valencià Joan Lluís Vives, jueu convers.

¿Què no han de fer amb les obres de literatura i els esdeveniments històrics de fa més de 500 anys si són capaços de fotre aquest muntatge amb la mort d'en Suárez ?.
Posen uns llacets negres a les pantalles que ens fan mirar atentament amb l'esquer de gran reportatge, d'entrevista exclussiva i s'esforcen a fer-nos creure  que s'ha mort un personatge al que li devem tot. Un home que es va sacrificar per nosaltres. Ens el presenten com si s'hagués mort Jesús de Nazaret i vet aquí, que aprofitant la semblança, ens encolomen una setmana santa franquista. Una cosa que recordo perfectament  com si fos ara, mai va existir, 

Banderes esquinçades

Turó de la Creu de Gurb (Viquipèdia)

No han passat gaire més de dos anys des que els ciutadans vam decidir sortir al carrer i penjar les estelades als balcons, després als turons de les muntanyes i finalment a les rotondes de molts municipis.
Són tantes les coses que han succeït i algunes de tanta transcendència, que de vegades em sorprenc a mi mateix comparant-les amb la visió comprimida d'un videoclip.  Totes aquestes coses, van deixant marques a la nostra societat com  a les banderes que el sol descoloreix i el vent estripa.

Però des que el president de la Generalitat del nord, va dir que el 9 de novembre d'enguany seria la data del referèndum, es va produir una sensació d'encalmada desorientadora.

La paraula calma té sinònims tan engrescadors  com serenor, placidesa i tranquil·litat, però posada en termes marítims (on sembla tenir l'etimologia) comença a tenyir-se de conceptes desencoratjadors, i ja no diguem si la calma és blanca, que és un dels pitjors enemics de la navegació a vela. 
En termes marítims la calma i especialment la calma blanca, no és aquell espai plàcid que t'acarona i et fa gaudir del moment, sinó el desassosec producte de la incertesa i la impotència, la quietud que t'aixafa i desespera. L'esgarrapada de la mort.
 Hem de tornar al carrer i renovar les banderes. Cridar a la mobilització que retorna el vent a les veles. A rem hem d'allunyar-nos d'aquesta posició que ens manté en aquesta calma blanca, la institucionalització de la reivindicació independentista, que no augura res de bo a aquest poble on el pobres ja són un 25% , és a dir, un milió vuit-cents vuitanta quatre mil nou-cents cinc catalans, segons les darreres dades publicades corresponents al 2011.

De la candidatura única a la múltipla

Josep Mª Terricabras candidat d'ERC

En un dels esmorzars independentistes que organitza el targarí Pere Camarasa, al que vaig assistir el passat diumenge dia 23, el Sr. Jordi Fornàs, exbatlle de Gallifa, va dir que volia presentar una agrupació d'electors al parlament europeu, així que ha engegat el moviment Units per Declarar la Independència de Catalunya (UDIC) iniciant la recollida de les 15 mil signatures que li calen. El seu objectiu electoral és aconseguir la inversemblant xifra d'un milió de vots, que significaria obtenir 4 eurodiputats que declararien unilateralment la independència de Catalunya.

De la proposta de l'ANC de presentar una candidatura única a les eleccions europees, hem anat a petar a aquesta divisió del vot en quatre candidatures , tot i que només dues són d'obediència exclusivament catalana, la d'en Jordi Fornàs i la d'ERC, 

Convergència i Unió, en coalició amb PNB, Compromís per Galícia i la Coalició Canària, intentarà repetir l'anterior resultat de 2 eurodiputats amb més de 800 mil vots, ERC es presenta per primera vegada en solitari i necessitarà el vot d'unes 400 mil persones per aconseguir un sol representant. La CUP, si finalment es presenta, serà en coalició amb Bildu i podria obtenir un eurodiputat si aconsegueix superar la xifra aproximada 400 mils vots.Queda  per veure com fan el repartiment.

Els actuals esforços de l'ANC se centren en  aconseguir pactar uns acords mínims entre totes les candidatures  catalanes que difícilment aniran més enllà d'expressar la voluntat d'exercir el dret a l'autodeterminació o per dir-ho amb l'ambigu concepte tan recorregut, el Dret a Decidir i tot i així està per veure si Iniciativa mostra el seu acord a un pacte d'aquestes característiques, al que de moment no ha donat suport.

Una vegada més queda prou clar que ni la política electoral i parlamentària, ni les institucions, tenen la capacitat de conduir aquest país cap a la independència i que l'únic mètode de posar d'acord la política, les institucions i el poble és la mobilització popular. 

És de la mobilització que poden sorgir (com ja ha passat anteriorment),  acords unitaris capaços de desencallar l'actual situació i per aconseguir una mobilització transversal i massiva l'ANC ha de desfer-se de prevencions ambigües i ha d'assumir reivindicacions socials concretes; com el salari social garantit, el dret a un habitatge digne en funció de la renda, la nacionalització de bancs i d'empreses estratègiques, (llum, aigua, telefonia i transports públics). 

L'ANC ha de llançar a la societat catalana una proposta de canvi social d'ampli abast, que pugui assumir el poble català amb la seguretat que el seu esforç tindrà una recompensa concreta en les seves, nostres, vides. Sense canvi social no hi haurà independència.

Enemics de Déu

Hashem Shabaninejad, poeta i mestre de la localitat de Ramshir, ha estat ajusticiat a l'edat 32 anys pel règim teocràtic de l'Iran sota l'acusació de ser "Enemic de Déu".

Segons el Centre de Documentació dels Drets Humans a l'Iran, al jove poeta el van matar juntament amb Hadi Rashedi, també mestre i com ell, ciutadà de la província del Juzestan on la meitat de la població és d'origen àrab, però que només representen un 3% de la totalitat de la població de l'Iran.

Des de l'arribada a la presidència de Hasan Rohaní, el règim teocràtic iraní ha executat 300 penes de mort. Tres-centes. Ho llegeixo al diari El País i no m'ho crec. Estem parlant de tres-centes execucions en només 6 mesos !

Precisament aquest mes fa 35 anys de la revolució popular contra la dictadura militar del Xa de Pèrsia Mohammad Reza Pahlaví, qui, entre moltes altres atrocitats, eliminava els opositors fregint-los de viu en viu en una planxa. 

El que va començar amb un aixecament que uní  l'oposició democràtica contra la barbàrie, va finalitzar amb assassinats massius dels antics aliats, tot el conglomerat de forces polítiques que no estaven d'acord amb el règim islamista impulsat per l'Aiatol·là Jomeini, entre ells, els comunistes del MEK (Mojahidins del poble), pero també els islamistes moderats. La purga es generalitzà a tot el país i ara continua imposant-se a mans dels mul·lats, els guàrdies revolucionaris i el Ministeri de Cultura i Guia Islàmica, sense el permís oficial del qual, no es publica cap llibre ni revista, no es distribueix cap gravació, no s'exhibeix cap pel·lícula, ni es crea cap organització cultural. 

Durant l'imperi Abbàsida de Bagdad, el califa de les mil i una nits Harun ar Raixid es feu anomenar també imam, és a dir, guia espiritual de tots els musulmans. En aquest context hostil d'ortodòxia doctrinal, un poeta conegut com Abú-Nuwàs féu una poesia renovadora literàriament i defensora de la llibertat a ultrança. El poeta rebel i provocatiu lloà els plaers del vi i l'amor convertint-se en un predicador del pecat, de la llibertat i en símbol de la rebel·lia. La seva obra escrita en àrab ha estat i ho continua estan després de més de 1100 anys, perseguida pel poder polític d'extrema dreta islamista. 

Amb ell vull brindar en honor de totes les víctimes de la intolerància religiosa i especialment contra el règim teocràtic islamista d'Iran. Va per vosaltres enemics de Déu !

                     CCXXIV
Sóc pres per l'amor, quin mal hi veieu?                      
Jo mai no he sentit res com la passió.                         
La gent, què m'importa? Com necis malparlen.           
Ma religió és meva i ferm la segueixo,                       
que es quedin ells doncs amb llur religió.                   
Per por dels espies i els enemics,                                
Déu n'és testimoni, que ja no et visito.
Fins de quatre grapes correria a vós,
marxan amb les mans si fos necessari.
Llegeixo un escrit que de vós prové,
clement sigui Déu amb qui és clememt.

          --------------------------------
                  LXXXVIII
El vi que té el poder d'entrar a tota ment
Pot fer com si brandís dels bons costums l'espasa
o les calamitats atraure rera seu.
El neci quan beu, no ho deixa de ser.
Del ximple acreix la simpleria
i del noble extrema la cortesia.

...I ara, sense ràdio

fotografia Racò Català 

Es curiosa la capacitat que tenim els catalans de convertir les victòries en derrotes ( per sort a l'inrevés també). I això no ve d'ara.

Quan Catalunya, ni tan sols existia i era poc més que un tros de territori de frontera al marge sud de l'imperi carolingi i al nord de l'Emirat Omeya, uns senyors de la guerra perduts entre muntanyes, van fer-se un espai propi i una vegada consolidat i contra tota l'altra tradició que els envoltava, no en feren un regne, sinó un comtat.

Amb la victòria de Monjuïc, sobre les tropes espanyoles, (de la que el dia 26 de Gener d'enguany commemorem el cap-i-cua 373 aniversari), i la proclamació de la república catalana, vam acabar perdent el Rosselló i part de la Cerdanya, 

De la victòria del poble català a la guerra del francès i novament proclamar la república catalana,vam  aconseguir retornar a l'absolutisme monàrquic.

De la proclamació de la república catalana per Macià vam acabar amb el president de la Generalitat afusellat i patint una de les pitjors dictatures d'Europa i el món.

Aquestes derrotes  obtingudes a partir de grans victòries, són esdeveniments que es forjaren en la constància del dia a dia, en la falta de voluntat d'actuar quan calia i fins les darreres conseqüències amb voluntat d'anticipació. Quan sent l'actor principal dels esdeveniments, no hem volgut acceptar la responsabilitat que se'n derivava i ens hem conformat amb els imperatius de compromisos externs, acontentant-nos en el paper d'acompanyants lleials, hem pagat un preu que no ha parat d'augmentar a mesura que ha disminuït la nostra força internacional.

La victòria de fer uns mitjans de comunicació públics homologables a qualsevol altre dels existents a Europa, la vam convertir en derrota a l'acceptar la difussió restringida a un entorn regional i la falta d'ambició nacional ens ha portat a la humiliació actual; veure amb impotència com tanquen les modestes eines tècniques que el poble s'havia dotat per superar la falta d'ambició institucional.

És com la llengua. Si persistim en dir-li valencià a alguns dels diversos dialectes del català que es parlen a les comarques de Catalunya del Sud per aconseguir, ja no sé quina victòria, no tingeu dubte que acabarem amb una nova i greu derrota .

Senyores i senyors és hora de dir-ho: el valencià no existeix. 

I ara que ens derrotin. Potser és l'única manera que sabem els catalans d'obtenir una victòria.

Joan Vinyoli

Enguany commemorem el centenari del naixement a la ciutat de Barcelona de Joan Vinyoli, poeta.

Els seus poemes m'acompanyen en la vida. N'hi ha un d'especial on m'aturo tan sovint que podria recitar-vos-el de memòria:

CERCLES
Un altre cop vols agitar les aigues
del llac.
             Està bé, però pensa
que no serveix de res tirar una sola pedra,
que has d''estar aquí des de la matinada
fins la posta, des que neix la nit
fins al llevant
                      -tindràs la companyia
de les estrelles, podràs veure l'ocellassa
de la nit negra covant l'ou de la llum
del dia nou-
                    assajant sempre cercles,
per si al cap de molts anys, tota una vida, et sembla
-i mai potser no estaràs segur-
que has assolit el cercle convincent. 

Certament ho va deixar dit: "Bagur va ser el meu lloc definitiu com a poeta". Allà podia sentir "sospirar la nit al mar" com va escriure al poema Rimes Blaves, però a mi m'agrada saber que va estiuejar també a Sant Fost de Campcentelles i que devia passejar entre vinyes i que, com jo mateix en aquell indret precís, va agafar furtivament algun gra de raïm per gaudir-ne entre sarments.
M'agrada saber que hem compartit aquells turons tous de granit esmicolat, saulò esmunyedís com la carpa que pescava a la bassa, que ambdós hem travessat els petits torrents on les guineus ordien els atacs de matinada. Saber que hem respirat la mateixa olor a pinassa.

Diuen que els seus són poemes postsimbolistes, que ve a ser com la part menys amable del romanticisme, el cas és que begué de Höldeling, però sobretot del poeta en llengua alemanya, nascut a Praga; Rainer Maria Rilke de qui fou admirador i traductor. 

De les seves traduccions de poemes alemanys, us en porto un de poc habitual de Nietzsche:

ENTRE ENEMICS                                                        UNTER FEINDEN
Allà el patíbul, aquí la corda                               Dort der Galgen, hier die Stricke
i del botxí la barba roja,                                      und des Henkers roter Bart,
gent al voltant, mirades de verí-                          Volk herum und gift'ge Blicke-
res d'això, res no m'estranya.                               Nichts ist neu dran meiner Art
Per cent folgances m'ho sé bé,                             Kenne dies aus hundert Gägen,
rient us ho crido a la cara:                                   schreis euch lanchen ins Gesicht:
"Inutil és, inutil és penjar-me !                             "Unnütz. unnütz, mich zu hängen!
Morir? Jo no puc morir!"                                     Sterben? Sterben kann ich nicht!"

Desgraciats ! Tinc per enveja vostra                     Bettler ihr! Denn euch zum Neide
el que vosaltres mai no aconseguireu:                   ward mir, was ihr- nie erwerbt:
Ben cert, pateixo, si, pateixo-                                zwar ich leide, zwar ich leide
Però vosaltres morireu!                                         aber ihr-ihr sterbt, ihr sterbt !
Després de cent trànsits de mor                             Auch nach hundert Todesgäsgen
sóc alè encar, calitja i llum !                                  bin ich Atem Dunst und Licht-
"Inutil és, inútil es penjar-me!                                "Unnütz. unnütz, mich zu hängen!
Morir? Jo no puc morir!"                                       Sterben? Sterben kann ich nicht!"

El poeta cercava ser-ho vivint-ho, una actitud que el confrontava amb la vida quotidiana en una permanent lluita existencial

RUNA
Mira: jo sóc una paret. Els pares van alçar-la
maó sobre maó fins a la mida
que veus, una paret de casa humil.
Fixa't com es clivella,
com va enfondrant-se a poc a poc amb sord,
feixuc estrèpit.

Però ja a terra tot
amb mans obreres de paraula,
nit rera nit,
pacientment plego la runa
i novament edifico.

No hi ha lloc a l'optimisme entre els seus versos, el quefer diari que cal atendre ens aconsella "tenir llàgimes a punt ...que tot és dur, cruel, sense pietat i sempre el mal i la vergonya duren." Hi ha, això sí, un petit racó per al consol i el projecte al que no hem de renunciar malgrat tot; insistir, perdurar, fer el que cal fer, Atendre el compromís...Ara bé...

NO ET FACIS PAGA DE RES
Jo crec que podem fer el que vàrem dir,
sense fer-nos, però, paga de res,
que és possible que els núvols de cotó
que ara veiem es tornin a la tarda  temporal de pluja
i hàgim d'aixoplugar-nos. En qui sap quin lloc?
Sota quin ràfec? Sota quina vela?
Perquè ja ho saps, de casa no n'hi ha,
de sostre veritable no n'hi ha,
que l'únic sostre és la senzilla tapa
de la caixa de morts.

A vegades convé recordar aquestes coses . Ara que el dia és clar, el sol il.lumina la terra on vivim i laboriosament construïm un futur ple d'esperança.