| fotografia Racò Català |
Es curiosa la capacitat que tenim els catalans de convertir les victòries en derrotes ( per sort a l'inrevés també). I això no ve d'ara.
Quan Catalunya, ni tan sols existia i era poc més que un tros de territori de frontera al marge sud de l'imperi carolingi i al nord de l'Emirat Omeya, uns senyors de la guerra perduts entre muntanyes, van fer-se un espai propi i una vegada consolidat i contra tota l'altra tradició que els envoltava, no en feren un regne, sinó un comtat.
Amb la victòria de Monjuïc, sobre les tropes espanyoles, (de la que el dia 26 de Gener d'enguany commemorem el cap-i-cua 373 aniversari), i la proclamació de la república catalana, vam acabar perdent el Rosselló i part de la Cerdanya,
De la victòria del poble català a la guerra del francès i novament proclamar la república catalana,vam aconseguir retornar a l'absolutisme monàrquic.
De la proclamació de la república catalana per Macià vam acabar amb el president de la Generalitat afusellat i patint una de les pitjors dictatures d'Europa i el món.
Aquestes derrotes obtingudes a partir de grans victòries, són esdeveniments que es forjaren en la constància del dia a dia, en la falta de voluntat d'actuar quan calia i fins les darreres conseqüències amb voluntat d'anticipació. Quan sent l'actor principal dels esdeveniments, no hem volgut acceptar la responsabilitat que se'n derivava i ens hem conformat amb els imperatius de compromisos externs, acontentant-nos en el paper d'acompanyants lleials, hem pagat un preu que no ha parat d'augmentar a mesura que ha disminuït la nostra força internacional.
La victòria de fer uns mitjans de comunicació públics homologables a qualsevol altre dels existents a Europa, la vam convertir en derrota a l'acceptar la difussió restringida a un entorn regional i la falta d'ambició nacional ens ha portat a la humiliació actual; veure amb impotència com tanquen les modestes eines tècniques que el poble s'havia dotat per superar la falta d'ambició institucional.
És com la llengua. Si persistim en dir-li valencià a alguns dels diversos dialectes del català que es parlen a les comarques de Catalunya del Sud per aconseguir, ja no sé quina victòria, no tingeu dubte que acabarem amb una nova i greu derrota .
Senyores i senyors és hora de dir-ho: el valencià no existeix.
I ara que ens derrotin. Potser és l'única manera que sabem els catalans d'obtenir una victòria.
Com que ja no ens queda res per perdre desprès de tantes victòries, potser si que ja es hora d'exercir de guanyadors..
ResponEliminaLas victorias son efímeras no duran siempre, las copias del imperio romano se hicieron en papel de seda, todas las víctimas al final tarde o temprano han obtenido su libertad, las colonias conquistadas son un buen ejemplo.
ResponElimina