Prou impunitat policial

El déu policial, anònim castigador dels dissidents

És molt demanar que d’una vegada per totes, la policia actuï amb responsabilitat i transparència en totes les accions, especialment en aquelles que hi ha una  participació cívica i social de la ciutadania ?
 Doncs es veu que sí. Saber que vuit persones d'ençà el 2008, han perdut un ull a Catalunya per impacte de bales de goma, és esgarrifós,  però resulta que els ferits de gravetat superen la vintena, inclós el meu propi fill ,que ha perdut el 70% de la visió d'un ull per una brutal pallissa policial per una càrrega dels antiavalots de la BRIMO.
El Sr.Felip Puig va prometre al principi del seu mandat, que aniria més enllà del que permet la llei. Ho ha acomplert. El mateix president Mas va dir, sent candidat a les passades eleccions autonòmiques i responent a una pregunta del periodista Sr. Xavier Bosch sobre l'ús de pilotes de goma i el cas Ester Quintana, que ell no ha de dir a la policia com ha de fer les coses, sinó que deixa al seu criteri  la imposició de l'ordre, com quan van irrompre a la Seat a detenir  dos sindicalistes que s'endugueren emmanillats i els mantigueren semi nus a la comissaria de Martorell durant vàries hores.

És aquesta manera de pensar i actuar la que provoca destralls físics que algun dia acabaran matant un ciutadà al carrer o a comissaria, com passava als temps de la foscor, però també és la que fa mal moral a la societat, la que ens embruteix a tots plegats, car ho consentim mirant-nos-ho com les vaques miren passar el tren.

  Greu, molt greu. Precisament deixar que la policia faci les coses com cregui convenient sota escuses tècniques o d'eficàcia, sense un estricte control polític (legislatiu)  i judicial, és una de les caractèristiques típiques de les dictadures. És la doctrina de la por.

Per a tenir una policia transparent i responsable, és imprescindible que les forces d’ordre públic que intervenen en el control de manifestacions ciutadanes de qualsevol tipus, ho facin amb la cara descoberta i que la identificació del número sigui ràpida i fàcil. Per aconseguir-ho, n’hi hauria prou amb imprimir-lo amb un tamany suficientment gran per a  ser llegit a més de 4 metres amb el policia en moviment i escrits  pel davant i pel darrere dels diversos elements de l’uniforme, con ara el casc, l’armilla, les camises etc, i en tot cas a les parts visibles o exteriors. Per complir amb aquest objectiu de responsabilitat i transparència són també imprescindibles l’ús de càmeres als vehicles on es transporten els detinguts i a les mateixes comissaries.

No veig que pot justificar, ni en què pot ajudar la policia, que el compliment correcte de les seves funcions s’hagi de fer d’una manera tan opaca, ans al contrari, el fet que  la policia actuï amb la cara tapada i sense que es pugui identificar el número de placa, crea una sensació d’impunitat que relaxa el compliment de la normativa, facilita una actuació irreflexiva, irresponsable i forassenyada que al capdavall pot esdevenir-se infractora i atemptar contra matèries tan delicades com la llibertat d’expressió, manifestació, i la presumpció d’inocència.

 Amb l’ocultació de la identitat s’elimina la persona que hi ha darrera de l’uniforme i es fomenta la desproporció i la impunitat, amb l’agreujant que les actuacions inapropiades no tenen una adjudicació personal sinó col·lectiva, és aleshores quan les responsabilitats derivades s’esdevenen institucionals, bé sigui per la relaxació de l’aplicació de la normativa o per la complicitat implícita que significa l’ocultació de fets o persones que han realitzat accions reprobables o inclús delictives i que poden tenir conseqüències molt greus.
És pel bé de la mateixa institució i per deixar fora de tot dubte els policies que compleixen amb les seves obligacions i les normatives a què es deuen, que crec imprescindible que les actuacions de la policia es realitzin des de la transparència més absoluta. 

Hem de perseverar en aquella il·lusió d’una policia humana i al servei de la ciutadania que teníem al principi de la construció de la Policia Nacional Catalana i no ens hem de resignar a la deriva d’una policia cada vegada més allunyada dels ciutadans, cada vegada més violenta,  repressora i espanyolitzada.
Lluny d'això i fruit de la tolerància política amb els incumplidors d'una normativa que ja és excessivament laxa per preservar la presumpció d'inocència i els altres drets socials dels ciutadans, tenim una policia que tortura a les comissaries, que oculta la seva identitat com si fossin delinqüents i que abusa del monopoli de la violència.