benvinguts a aquest camí de reflexions i opinions impulsades pel desig de collir les roges i dolces cireres.

dimarts, 29 de març del 2016

Contra Déus i acòlits

l'home en evolució amb l'últim home destrossar els símbols religiosos
imatge extreta d' atheistmessiah.com


Hi ha el mal costum de considerar imprescindible allò que ens sembla bo i si ho tenim ens en sentim orgullosos. És una actitud de cofoisme estúpid que ens impedeix deduir que si no tinguéssim el que tenim en tindríem d’altres iguals o millors encara.
Per evitar menjar amb les mans a Occident ens vàrem inventar els coberts, però per la mateixa funció a Orient tenen els bastonets i si no tinguéssim ni una cosa ni l’altra, en tindríem una de distinta i si no hagéssim decidit canviar, continuaríem tenim les mans per abastar-nos el menjar a la boca. Dit d’una altra manera; ser com som ens impedeix ser altres i fer les coses com les fem no ens deixa fer-les d’una altra manera. Cal  parar atenció a aquesta obvietat: si volem fer les coses diferents hem de deixar de fer-les com les estem fent. Hem de canviar.
La humanitat porta milers d’anys de religió, totes les civilitzacions s’hi han basat, tot el que tenim tot el que som: innombrables obres d’art, pensaments filosòfics, estructures polítiques...tot ha tingut el principi de religiositat, sobre ella s’hi han recolzat l’arquitectura del pensament, de les nacions, dels estats i dels homes.
N’hi ha qui diu que els terrorisme nazislamista no és una guerra de religió, però si que ho és. És la resposta de la religió que actualment expressa més genuïnament els valors d’una societat religiosa arcaica i monoteista (d'entre totes les pitjors) enfront d’una que fa proves per deixar de ser-ho. És la religió expressant-se amb els mètodes clàssics de les superestructures religioses, és el sectarisme i el fanatisme refugiats en el seus dogmes que imposen submissió amb terror per obtenir beneficis i conservar el poder.
Amb les accions del nazislamisme la societat conservadora, la que no vol canviar, la que vol mantenir privilegis i poder, troba l’argument que la manté en les estructures actuals. És el feudalisme, és l’esclavitud disfressada de protecció.
Una vegada dit això podem començar a cercar a les fonts de la geopolítica per comprovar com va néixer i créixer el nazislamisme , a partir de l’estratègia d’Israel contra el moviment d’alliberament palestí dissenyant un canvi de l’hegemonia per debilitar-lo pel que es va convertir en un aliat de l’integrisme islàmic  a qui preferia com a enemic a un moviment palestí d’esquerra laica. Aquesta estratègia és la que va aplicar USA a Afganistan i d’aquí a la globalització actual del fenomen i les darreres expressions d’Irak, Síria i Líbia.
El fenomen del terrorisme islamista  és un fenomen essencialment religiós al que cal combatre no amb una altra religió, sinó amb la destrucció de la religió, de tota religió, que és la superestructura ideològica  del poder que en plena època tecnològica continua emparant-se en una civilització religiosa que ha fet possible que el 1% del món tingui el 50% de la riquesa mundial.
La humanitat com a principi fonamentat de la nostra acció requereix un canvi de civilització que passa per abandonar la religió i el capitalisme i prioritzar el bé comú i la sostenibilitat ecològica. Res és més important que la humanitat i la terra que ens sosté. Ni déus ni cels.
No potser que els atemptats terroristes que es fan en nom de Déu, donin com a resultat més presència de portaveus religiosos als medis de comunicació global que demanen comprensió per la ideologia religiosa al·legant altres maneres d’interpretar-la, el que situa la controvèrsia sobre la manera en què l’hem d’entendre i no sobre la necessitat d’eliminar-la.
Com diu Eudald Carbonell encara no som humans. I em penso que mai no ho acabarem de ser si no abandonem a Déu del nostre pensament, obra i acció.

dilluns, 29 de febrer del 2016

Sofre


Resultat d'imatges de sofre    



El sofre és un element imprescindible per als organismes vius, les plantes l’absorbeixen de la terra i és per això un element emprat en la indústria agroquímica com a fertilitzant. Ha estat també un element fonamental en l’alquímia, aquell indret situat entre la màgia i la ciència.  Ib Arabi el gran mestre sufí nascut a la Múrcia andalusina  i inspirador de Ramon Llull va dedicar tota la seva vida a la recerca del sofre vermell, el misteriós procediment de convertit la plata en or.
Quasi a la mateixa temperatura que l’aigua es torna vapor, aquesta roca no mineral es fa líquida i flueix en un trànsit de color. El sofre és també una roca que crema.  I probablement per tot això, és un element que la mitologia i la religió l’ha dotat de característiques i accions divines i contradivines,  de sempre ha anat associat al foc i a les profunditats de la terra per la seva presència en llocs volcànics, tot i que avui en dia és més abundant que mai gràcies a  haver-se convertit en el que es diu en termes industrials un subproducte.
Aquesta circumstància unida a la seva olor a putrefacte, per a la que la natura ens ha dotat d’una especial sensibilitat per prevenir-nos d’infeccions alimentàries, ha fet que la cultura popular l’hagi relacionat als inferns, al diable i a la maldat en general. 
Als pastorets diu Rovelló a en Lluquet : I no sents quina pudor a sofre ? i al punt apareix a escena Satanàs.
A Hugo Chavez una de les coses que mai li agrairem prou és que associés la qualitat de la maldat al capitalisme imperialista partint de la mitologia popular, quan en el seu discurs a la seu de les Nacions Unides  situada a Nova  York, al cor del capitalisme, va dir referint-se a George Busch qui el dia anterior havia pronunciant un discurs a la mateixa tribuna que ara ocupava ell:
 Aquí va estar el diable ( i tot persignant-se ), en aquest mateix lloc. Fa poder a sofre encara !
Imagineu-vos  que efectivament, cada vegada que qualsevol persona que ens envolta actués amb maldat, aquella que només intuïm (i no sempre) en alguna mirada, en un gest , en una imperceptible expressió que va més enllà del fet mateix i que ateny a la intenció del que es diu o es fa, que aprofundeix a la intenció fonda d’un debat o d’una confrontació fins i tot violenta. Imagineu-vos aquella maldat pura, la que només s’intueix , que dorm entre nosaltres, al fons de les nostres consciències i pors i dels qui ens envolten; companys de feina o de partit i àdhuc amics i tot, fins els nostres familiars més íntims, on la maldat és més maldat de la que puguem suportar, perquè és la que tenim dormint entre nosaltres, al dessota del nostre propi llit com la narrada per Jaume Balagueró a la pel·lícula “mientras duermes”.
Imagineu-vos, deia, que cada vegada que la maldat aparegués entre nosaltres la pudor a sofre s’escampés per l’aire.
En els quefers diaris a vegades em sembla que l’ensumo.

dilluns, 4 de gener del 2016

Donec Perficiam


Cep


L'any 2015 semblava que finalitzaria amb un govern encara autonomista, però de majoria independentista. Tanmateix les giragonses de la política han fet que això no hagi estat així i ara la societat catalana ens preguntem si la voluntat de sobirania política continuarà expressant-se a les urnes amb la majoria que ho va fer en les que havien de ser les darreres autonòmiques. 
Aquesta és una primera derrota que hem d'acceptar. Sí, lamentablement continuarem celebrant eleccions autonòmiques i podria passar que els independentistes no revalidéssim la majoria absoluta obtinguda a les anteriors. Podria passar, i seria una nova derrota. Dit això, permeteu-me que us expliqui una anècdota.
Fa temps ja, vaig recollir un jove autoestopista lituà que viatjava per Europa. Fèiem ruta entre vinyes en un matí brillant i era temps de verema. L'olor a most s'ensenyoria de l'aire i els tractors de la carretera. Així que la marxa era lenta, la conversa en canvi era fluïda i enriquidora. No feia gaires anys que Lituània havia recuperat la independència i aquest va ser  el principal tema de conversa. Quan li vaig explicar que a la nació catalana també lluitàvem per la nostra després de 300 anys de perdre-la, el jove músic quedà ben sorprès. "300 anys i encara lluiteu per la independència ?" Aleshores li vaig explicar la història de la fil·loxera; "aquest país va prosperar amb la vinya i aquesta terra que veus i olores, ho era i ho continua sent, malgrat tot, contra tot averany i calamitat. Persistim en ser", li vaig dir, "aferrats a la terra com  els ceps que veus i amb els fruits del quals en farem vi per celebrar la victòria". 
El silenci feu més gran la nostra complicitat. En silenci miràrem la terra mentre respiràvem l'aire amarat de perfums de bodega. I després de creuar-nos un somriure que enllaçava la seguretat d'un final feliç va arrancar-se a cantar el brindis de la traviata.

DONEC PERFICIAM

Sol, vent,  pluja i pedra
Damunt d'aquesta terra
De ceps, raïm i vinyes
De fonoll, mel i pinyes

Al treball de tants dies
Encara hauràs d'afegir
El temps del most fer-se vi
Per obtenir el que volies.

Del terròs humit: ceba tendra,
Llenya del sarment, foc i cendra.

3-1-2016



PS : És ben notori que la primera part de l'article ha quedat en fals, car finalment els que persistiren aconseguiren tancar un acord que ha possibilitat constituir un govern independentista.  Hi ha doncs una triple raó per brindar; una, per la persistència en si, dos, per la voluntat de persistir en voler ser i la tercera per la victòria concreta de la persistència.
Una bona lliçó que faríem bé de no oblidar per poder-la aplicar en els durs moments que encara haurem de passar.