 |
| el poble on vaig néixer |
És temps de cireres.
Com sempre per aquestes dates, la meva infància se'n fà present i tot el meu interior és nostàlgia. La infància és la pàtria perduda.
El poeta andalusí Al Russafí de València, va expressar aquesta nostàlgia uns 900 anys enrere, quan a València es parlava molt més àrab que ara i, podríem dir, era la llengua oficial.
En el poema Elegia valenciana, el símbol va més enllà de l'analogia i quan el poeta ens parla de la pàtria perduda, parla explícitament de la terra perduda, dels amics perduts.
Quan la llengua íbera ja feia 1000 anys que era una llengua morta, l'Al Russafí, enmig d'un dels poemes més apassionats que hom ha dedicat a la terra on va néixer i un dels més bells mai dedicats a València, es féu una pregunta :
En el poema Elegia valenciana, el símbol va més enllà de l'analogia i quan el poeta ens parla de la pàtria perduda, parla explícitament de la terra perduda, dels amics perduts.
Quan la llengua íbera ja feia 1000 anys que era una llengua morta, l'Al Russafí, enmig d'un dels poemes més apassionats que hom ha dedicat a la terra on va néixer i un dels més bells mai dedicats a València, es féu una pregunta :
Ser la pàtria d'un infant obliga a estimar-la sempre? Unes ratlles abans ja ens advertia que:
és la meua terra i enllà en ser un ocellet
vaig emplomar les ales i vaig tindre el meu niu.
Inici de vida dolça en ser fadrí primerenc.
Mentre l'Al Russafi escrivia els seus poemes, en un indret que mira la plana vallesana amb urc bosquívol, es bastia l'església de Santa Maria i a l'àmpar de la sagrera es formà el poble que en l'actualitat volta els 800 habitants. Allà és on vaig néixer, un indret on el vent bufa sobretot de garbí i llevant i amb el seu alè ponderat, estova els hiverns i fa menys eixuts els
estius.
El meu poble, com València, fou terra íbera i per demostrar-ho resten les ruïnes d'un conegut poblat laietà, però aleshores allà tampoc no es parlava íber, sinó català, com a València avui en dia i d'ençà de l'arribada d'en Jaume I, un dissabte 9 d'octubre de 1238.
Set-cents vint any més tard, un dijous, també 9 d'octubre, naixia jo, de pare picapedrer i mare teixidora, filla de picapedrer, germana de picapedrers. La nissaga dels Camilos de Calataiud i la dels Chaparros del Camp de Cartagena em pariren en terra catalana, on vingueren a picar pedra i teixir-se un futur més favorable.
És així com vaig néixer en un petit poble de carboners, de vinyes i cirerers i de fonts amagades. Allà "vaig emplomar les ales i vaig tindre el meu niu" i malgrat que el català no m'és la llengua materna, és la que em pertany per dret de naixença, resolució individual i desig de justícia.
El català per existir només té Catalunya i els catalans. No podem condemnar-lo a morir lànguidament al fons del passadís del soterrani o amagar-lo a la segona fila, com si no fos el protagonista principal de la nació catalana.
Tothom que ha nascut a Catalunya, hauria de compendre i fer-se'n còmplice que la pàtria on va néixer l'obliga a estimar-la sempre. I no s'estima a qui vols canviar-li la història, tòrcer-li l'ànima i menystenir-li allò que li és més profundament propi. L'essència. El tarannà.
