Els sacerdots de l’ocultisme.

Diuen que la guerra contra els terroristes islamofeixistes l’han de fer els serveis secrets.

Els qui en secret es troben en restaurants i despatxos encoberts, on tothom és anònim i es conjura perquè el misteri resti ocult.

Els qui secretament decideixen que l’acordat no serà revelat, que només els homes ignots coneixeran l’abast global i els detalls més amagats. Només ells, que camuflen els seu noms i rostres en multituds d’altres, que es difuminen en imprecises nacionalitats i són de parla poliglota. Els homes hermètics.

Els qui furtivament planifiquen escenaris mentre es reparteixen diners bruts per sotamà.

Els qui des de l’abric dels estats fan llistes negres, remouen consciències i interessos, desperten cobdícies, ensoten velles històries i en creen de noves, ofeguen veus, construeixen i destrueixen biografies. Els qui reparteixen armes simples i barates que escampen mutilacions   o sofisticats contractes d’intercanvi tecnològic  en matèria de defensa. Els qui com Déus de l’Olimp, mouen peces que afecten vides, prenen partit i donen i treuen raons i bens, i poden decidir el dia de la teva mort, si alguna conveniència desconeguda així ho aconsella.   

Els omnipresents i absents, que de vegades deixen petjades i hom pot  sentir-los la fresa i la pudor, però mai veure’ls, perquè són dispars d’aparença, tan impenetrables, laberíntics i recondits com els caus on s’amaguen. Els qui confessen delinqüents i traficants i els recepten o bescanvien penitències, els qui escodrinyen  la naturalesa dels traïdors. Els qui estan per damunt de nosaltres, però s’esmunyen silenciosos i furtius pels camins foscos del clavegueram.

Els qui fan operacions amb sonors noms llatins com Flavius per assassinar gent en gasolineres colonials , enfonsen navilis en els mars tropicals del sud per ofegar els Guerres de l’Arc de Sant Martí o soterren i assaonen cadàvers en calç viva per esborrar la identitat dels detinguts clandestinament. Els qui segresten. Els qui torturen i empresonen en masmorres legals o alegals, regionals, nacionals o internacionals i subreptíciament conspiren. Els qui enverinen amb substàncies radioactives letals. Els qui fabriquen guerres. Els qui aixequen o ensorren dictadures i homologuen democràcies, els qui fan informes on pretexten poders perillosos en altres per arrossegar-nos a la destrucció massiva i els danys col·laterals en països que després reconstruiran empreses amigues.

Els qui menteixen amb mentides tan pures com les religions que adoren.

A ells hem encarregat d’alliberar-nos de la por, vigilar per les nostres llibertats i propietats. A la seva custòdia  entreguem l’escadussera democràcia tan treballosament aconseguida contra els amos de la nit. Als mateixos que a Espanya vetllen per les lleis i la constitució i proposen tractes als polítics corruptes mentre modelen insinuades connexions inversemblants entre sobiranisme i violència. A ells, sacerdots de l’ocultisme i alquimistes del rumor.

Nota : publicat al diari Avui el 30 de novembre de 2015

Les Flors del mal

Baudelaire segons  J.M.Subirachs

Per la publicació d'aquest llibre;  Les flors del mal, que certifica el naixement del simbolisme, el poeta Charles Baudelaire va ser condemnat  a pagar 300 francs i censurats sis dels seus poemes per ultratge a la moral pública . Aquest poeta i revolucionari va morí als 46 anys abatut per la sífilis, una malaltia que l'arrossegà durant bona part de la seva vida rebel, bohèmia, provocativa i independent que escandalitzava la moral de l'època.

Se m'acut que recordar-lo pot ser una bona manera, una altra manera  de condemnar l'atentat del passat divendres 13 a París. Una manera allunyada de les paraules gastades i oficials del consumisme, la comercialització i els interessos hipòcrites dels estats capitalistes i teocràtics de baixa o alta intensitat. Una manera de defensar la llibertat individual i col·lectiva que entre els partidaris del nazional-islamisme i l'imperialisme capitalista estant posant en qüestió.

Us mostro dos poemes d'aquest llibre Editat per Edicions del Mall i traduït per Xavier Benguerel i il·lustrat per J.M. Subirachs que m'acompanya sovint quan busco la pregunta que li cal a cada resposta.

  

TENIM, ÉS VERITAT...
Tenim, és veritat, nacions corrompudes,
per als pobles antics, belleses no sabudes:
i pels xancres del cor els rostres rosegats,
fins, gosaria dir llangoroses beutats;
però aquestes troballes de les muses tardanes
no impediran pas mal a les races insanes
de retre a la gent jove l'homenatge pregon,
 -a la santa gent jove, d'aire simple, dolç front,
d'ulls límpids i diàfan com aigua jogassera
que indiferent escampa pertot, a la manera
del blau del cel, les flors, ocells garruladors,
amb els seu cants i aromes i les dolces ardors !



                                                        
 LA DESTRUCCIÓ
Al meu costat sens treva el Dimoni es debat,
i neda al meu entorn com un aire impalpable;
me l'empasso i me'n sento tot el pulmó abrusat
omplint-me'l d'un desig eternal i culpable.

A vegades, sabent-me de l'Art enamorat,
pren forma incitant d'una dona adorable,
i, sots especiosos pretextos d'afectat,
els meus llavis avesa a un filtre detestable.

Així em va encaminant, lluny de l'esguard de Déu,
panteixant de fatiga i romput, i em fa seu
en estepes de Tedi, profundes i desertes,

I el rebot contra els ulls plens de confusió
vestimentes sollades, i ferides obertes,
i l'aparell sagnant de la Destrucció !

Sóc d'una classe, sóc d'un poble

No sé el dia precís que vaig saber que jo era de la classe obrera, però puc dir que tenia menys de 10 anys i que era hivern.

Ho sé perquè encara no havia marxar del poble on vaig néixer i perquè mentre el meu pare repassava el full salarial on trobava a faltar algunes pessetes que s’havia guanyat amb unes hores extres que estiraven el rellotge i escurçaven la salut, la meva mare escalfava aigua  a l’estufa de llenya pintada de color alumini que ocupava el centre de la petita casa de lloguer situada per sota del nivell del carrer.

Allà, veient el meu pare i sentint-lo remugar mentre s’esforçava en quadrar amb els seus precaris coneixements de càlcul el salari i el treball, ho vaig saber. La meva família era de les  que els pagaven per treballar i vaig comprendre que cobrar uns diners justos no era una cosa fàcil i que requeria ser curós amb els teus drets que la meva mare resumia tot feinejant des de la cuina a dos metres exactes del menjador  “ el que es tuyo, es tuyo, aúnque sea un céntimo, que te lo has ganado con tu trabajo”. No teníem res de més valor que nosaltres mateixos o com ho expressaria el PSUC uns anys més tard de manera insuperable “mis manos: mi capital”

També per aquell llavors, vaig saber que els masovers de Can Matons eren dels meus, i ho eren perquè el meu tio, qui morí en un accident de treball aixafat amb una vagoneta plena de granit esmicolat, estava casat amb la Roser, una de les seves filles, però també perquè el seu únic capital era la força del seu treball.  A can Matons parlaven català i a casa meva el castellà.

Avui, el dia que fa 75 anys que la justícia espanyola va afusellar el president Lluís Companys acusat al mateix temps, d'adhesió a la rebel·lió militar i d’oposar-se a l'alçament militar franquista, de lladre i de tenir una vida matrimonial irregular. Avui, que la mateixa justícia ha pres declaració al President Artur Mas acusat de desobediència greu, prevaricació, malversació i usurpació. Avui, mentre veia el president Mas saludant multitud d’alcaldes i ciutadans que han anat al Palau de la Justícia per donar-li suport. Avui, (i no em pregunteu per què) m’ha vingut a la memòria la menuda llar, l’estufa, la mare, el tio Pepe i la seva bella Roser i jo reconeixent-me obrer d’un petit poble de turons de granit esmicolat.

I arreu el brogit del meu difunt pare remugant contra la injustícia.