Sóc d'una classe, sóc d'un poble

No sé el dia precís que vaig saber que jo era de la classe obrera, però puc dir que tenia menys de 10 anys i que era hivern.

Ho sé perquè encara no havia marxar del poble on vaig néixer i perquè mentre el meu pare repassava el full salarial on trobava a faltar algunes pessetes que s’havia guanyat amb unes hores extres que estiraven el rellotge i escurçaven la salut, la meva mare escalfava aigua  a l’estufa de llenya pintada de color alumini que ocupava el centre de la petita casa de lloguer situada per sota del nivell del carrer.

Allà, veient el meu pare i sentint-lo remugar mentre s’esforçava en quadrar amb els seus precaris coneixements de càlcul el salari i el treball, ho vaig saber. La meva família era de les  que els pagaven per treballar i vaig comprendre que cobrar uns diners justos no era una cosa fàcil i que requeria ser curós amb els teus drets que la meva mare resumia tot feinejant des de la cuina a dos metres exactes del menjador  “ el que es tuyo, es tuyo, aúnque sea un céntimo, que te lo has ganado con tu trabajo”. No teníem res de més valor que nosaltres mateixos o com ho expressaria el PSUC uns anys més tard de manera insuperable “mis manos: mi capital”

També per aquell llavors, vaig saber que els masovers de Can Matons eren dels meus, i ho eren perquè el meu tio, qui morí en un accident de treball aixafat amb una vagoneta plena de granit esmicolat, estava casat amb la Roser, una de les seves filles, però també perquè el seu únic capital era la força del seu treball.  A can Matons parlaven català i a casa meva el castellà.

Avui, el dia que fa 75 anys que la justícia espanyola va afusellar el president Lluís Companys acusat al mateix temps, d'adhesió a la rebel·lió militar i d’oposar-se a l'alçament militar franquista, de lladre i de tenir una vida matrimonial irregular. Avui, que la mateixa justícia ha pres declaració al President Artur Mas acusat de desobediència greu, prevaricació, malversació i usurpació. Avui, mentre veia el president Mas saludant multitud d’alcaldes i ciutadans que han anat al Palau de la Justícia per donar-li suport. Avui, (i no em pregunteu per què) m’ha vingut a la memòria la menuda llar, l’estufa, la mare, el tio Pepe i la seva bella Roser i jo reconeixent-me obrer d’un petit poble de turons de granit esmicolat.

I arreu el brogit del meu difunt pare remugant contra la injustícia.