En Nobita i la independència

M’agraden els dibuixos animats. He passat uns meravellosos moments amb el meu fill compartint algunes d’aquestes històries, bé si haig de ser franc, encara ara, que ja és tot un home i em fa sentir orgullós del poc mèrit de ser el seu pare, gaudim plegats d’alguns moments veient com es fa possible l’inversemblant mentre ens abracem amagats darrera d’alguns dibuixos, còmplices d’una afició incomprensible per la seva mare.

Us ho explico perquè l’altre dia reflexionava sobre la crisi grega i els acords amb els qui s’ha anomenat l’eurogrup i hi vaig trobar una semblança substancial amb el procés d’independència de Catalunya. La qüestió que unia les dues circumstàncies polítiques era un personatge de dibuixos animats, en Nobita Nobi.

Com tothom sap en Nobita és un nen no gaire espavilat, més aviat gandul, maldestra i pitjor estudiant que viu atemorit per un ganàpia i talòs veí seu que l’estomaca a tort i a dret amb qualsevol excusa, però que té la sort de comptar amb l’ajuda d’en Doraemon, el benintencionat robot en forma de gat que el seu rebesnét li envia des del futur per rectificar el destí de fracàs de la família, que per culpa dels continus errors d’en Nobita viu immersa en la pobresa. Tot i la valuosa butxaca quadridimensional plena de prodigiosos aparells del futur, la feina encomanada a en Doraemon és un xic excessiva per un gat còsmic no gaire llest, força golafre i al que li fan por els ratolins. Els seus prudents consells i la seva butxaca no són prou per als capricis d’un nen que ho vol tot sense esforçar-se gens.

Així que..., els grecs decideixen en un referèndum que no volen acceptar les condicions de l’eurogrup perquè els imposen retallades i privatitzacions, prioritats econòmiques i polítiques, però alhora de la veritat no es mostren gaire decidits a fer-se els amos definitius del seu destí. La por els paralitza i s’estimen més provar una altra vegada amb el que surti de la butxaca quadridimensional. No hi confien gaire, però és més fàcil que posar-se a pencar en llaurar-se la pròpia fortuna.

I els catalans ? Sí, clar, volem ser independents, però on trobar un gat còsmic que tingui una prodigiosa butxaca tridimensional ? Ni que sigui una mica golafre i li facin por els ratolins ?

No, la independència no sortirà de cap butxaca, ni espanyola ni europea, ni de cap potència internacional i , ja us ho dic ara, tampoc no sortirà gratis. S’aconseguirà amb esforç, constància i determinació. I no, tampoc n’hi haurà prou en dipositar un paperet  en una caixa. Haurem de demostrar a en Takeshi de malnom Gegant i als aparells de l’estat que la nostra determinació és ferma, la nostra constància impertorbable i la capacitat d’esforç tan gran com la il·lusió que ens empeny. 

Més gran encara que la que tinc per veure amb el meu fill la pròxima pel·lícula de dibuixos animats.