espanya mai no serà la nostra selecció

espanya mai no serà la nostra selecció

Oleguer Presas

Foren pocs els que exhibiren les vergonyes als balcons, mostrant als vianants els colors de la bandera espanyola sota la que desfilaren els feixistes i els miltars que s'alçaren contra la república, també espanyola. Però pocs ja eren molts.

Foren molts menys qui sortiren als carrers de Catalunya per a celebrar la victòria de l'equip de futbol que té un himne sense lletra, perquè  la seva música només pot acompanyar-se amb venjança, casernes, assassinats, tortures, sotanes resclosides i el garrot vil. Però un de sol ja és  massa. 

Diguin el que vulguin els mitjans de comunicació espanyols, (molts  d'ells escrits, distribuïts i comprats en terres catalanes), tothom és fill d'un pare i una mare i els pares d'aquesta bandera són els falangistes i militars que assassinaren milers de persones durant i després de la guerra del 1939, són els qui enviaren milers de catalans a presó, foren els qui assassinaren el president del Futbol Club Barcelona senyor Josep Sunyol, i, en un acte vil sense parangó a tota l'Europa moderna, al molt Honorable President de la Generalitat de Catalunya Sr. Lluís Company , d'aquesta manera significaven simbòlicament l'odi que ens tenien i que conserven amb cura i dedicacions constants en la seva total integritat.

De totes aquestes i altres malvestats innombrables comeses per espanya al llarg de tota la seva repulsiva història, no només no han demanat perdó, sinó que l'han negat explícitament, quan algú, com els catalans, els hem emplaçat a fer-ho

Aquesta gent usa, la bandera d'espanya, com una forma més d'agressió contra Catalunya, i que ningú em digui que no. Ho fan. Molts amb una conciència criminal, total i plena dels seus actes, i els pocs que no se n'adonen del significat del que fan, a aquestes alçades, i a la seva edat, ja no ho entendran mai, pobrets.

I què diré dels autèntics protagonistes? Tots aquests jugadors que s'avenen a seguir la veta al joc espanyolista unificador,assimilacionista i integrista dels espanyols, han de saber, i ho saben, que fan mal a la Nació. 

Ningú pot posar-se del costat dels repressors, dels que no deixen fer, dels que ens roben els símbols i els diners i ens prohibeixen organitzar-nos lliurement com a poble i sortir-se'n tranquil.lament  amb un feix de milers d'euros sota el braç, perquè espanya, al contrari que Roma, paga als traïdors.

Algú dirà que no podem demanar a tothom que faci actes heroics, però quan algú fa actes que demostren la seva fidelitat a la Nació, arriscant a vegades la vida, a vegades el càrrec, a vegades la carrera professional... cal que els patriotes li reconegem el gest i l'honorem.

En aquests moments on l'enemic, encobert en una victòria futbolística i amparat amb la força de l'estat repressor, ens insulta amb els seus símbols on afegeixen toros, creus gamades i altres símbols nazis i falangistes, he cregut oportú recordar al jove qui fou jugador del Barça; Oleguer Presas, un noi ferm i trempat, que no va cedir  a les pressions de tota mena i mostrà la seva fidelitat a la nació catalana negant-se a jugar amb la selecció espanyola, el que li costà la carrera i el menysteniment de les institucions esportives i dels mitjans de comunicació espanyols i col.laboracionistes.

En altre temps aquests mateixos energumens l'haguessin assassinat.

Publicat per santi andaluz a 7/02/2012 01:54:00 PM

Cap a l'enterrament en alta velocitat

Embid, el poble del meu pare

Era dissabte a la tarda quan em comunicaren la mort de la meva tia Pilar. A l'endemà a les 11 del matí  faríem la cerimònia d'enterrament.
El diumenge a les vuit del matí sortia de Barcelona  i a les 10,40 arribava al capdamunt del poble, al caire d'unes penyes on està situat el "Castillo", nom com es coneix al poble d'Embid la casa de la nissaga dels "Camilos" de qui en formo part.
Allà havia viscut els seus darrers mesos la meva pobre tia, mancada de vida, postrada al llit, sense parla, sense oïda i amb una incerta vista. La primavera d'enguany va ser la darrera vegada que la veié amb aquella vida que no n'era, estesa al llit tot pell i ossos fent uns crits màntrics, qui sap si de dolor, cansament, protesta o potser tot alhora. No sé perquè ni de què, però em feren sentir culpable.

Al meu pare li van sobreviure  un germà i tres germanes, ara només queden amb vida tres dels vuit que n'eren. Les visites que faig al poble que els veié néixer a tots i morir a alguns, són cada vegada més escadusseres i és la tercera  que faig expressament per enterrar algun dels seus germans.

Embid és un poble costarut, replegat, mig amagat entre muntanyes de pedra, per on el Jalón a penes s'obre pas amb colossal esforç, quasi tant com el de la seva gent per guanyar-se la vida i la mort, quan finalment descansaran eternament.

Allà també el descans etern s'ha d'aconseguir amb esforç. És a força de braços que han d'entrar les despulles a l'església, car els seus carrers de traçat morisc no ho permeten de cap altra manera, i a braç han d'entrar-les al cementiri, que espera els morts enfilat a mitja costa d'un barranc eixut i pedregós on uns cirerers sobreviuen  miraculosament i amb extaordinari sobreesforç donen fruits quan n'és el temps.

Mentre enterraven la nostra tia, cosins i vilatans es lamentaven de la construcció del  pantà de Mularoya que serà responsable de fer més fonda i greu la ferida d'aquestes terres i més desconegut el seu païsatge.

De tornada a casa, pensava si en realitat la gran contribució del TGV a l'economia d'espanya i fins i tot a espanya mateixa, no és altra que fer-nos arribar a l'enterrament de tot plegat d'una manera més còmoda i ràpida.