Sobre la situació política i humanitària del poble de Palestina se'n parla i mai prou. Jo ara vull contribuir intentant una mirada d'incomprensió solidària, que, ja veieu, és una cosa ben rara. Doneu-me l'oportunitat d'explicar-me.
Palestina és un territori que té un reconeixement internacional, i es va proclamar estat reconegut per alguns països, en la realitat ve a ser una mena de protectorat internacional depenent totalment de l'ajuda humanitària. La seva economia és absolutament depenent d'Israel i de les activitats de les ONG que a la zona estan sobre representades.
La població àrab de Palestina va despertar la seva consciència nacional massa tard, amb la caiguda de l'Imperi Otomà aquesta encara no havia aparegut i quan es va voler donar compte, en ple protectorat britànic, ja tenia el país ple de sionistes (moviment
polític que preconitzava el retorn del poble jueu a les terres de Palestina), una emigració altament organitzada i polititzada i que el mateix protectorat facilità, sobretot al principi. Després de la segona guerra mundial els jueus instal.lats a Palestina ja superaven la xifra de 600 mil, quan a principi de segle eren uns 80 mil.Aquesta situació provocà una guerra civil, la retirada dels britànics, la creació de l'estat d'Israel, les dues guerres contra els països àrabs veïns, la diàspora palestina i les dues guerres contra el Líban.
Després d'aquests esdeveniments, l'actual Palestina ha quedat dividida en dos territoris (Gaza i Cisjordània) separats entre ells i envoltats per l'estat d'Israel, qui a l'interior mateix de Palestina, té repartits per tot el territori, com si d'un formatge emmental es tractés, els denominats assentaments jueus, unes colònies fortament militaritzades instaurades a partir de l'expulsió dels legítims propietaris àrabs i que, comunicades entre elles, actuen com un element de divisió geogràfica i política del territori suposadament sota el comandament de l'Autoritat Nacional Palestina.
Resulta a més, que a l'estat d'Israel hi viuen, cristians, musulmans, jueus i altres religions minoritàries com la Drusa, exactament el mateix que passa a Palestina. I per si no fos prou, ètnicament i culturalment estan dividits entre les dues grans ètnies jueva i àrab.
Enmig de tot això hi ha les persones que no se'n surten alhora de construir un futur on viure com a palestins, però sobretot com a persones normals i no poden perquè la seva existència és vista com una amenaça per a la majoria de les persones jueves que tenen la ciutadania israelita.
Israel mai acceptarà un estat palestí digne de tal nom, ni tan sols
permetrà un pseudoestat palestí que tingui el control de l'aigua del Jordà
entre altres possibles recursos econòmics. Israel no canviarà la seva estratègia política basada en l'ofegament polític i econòmic de Palestina i Palestina no té prou capacitat per canviar l'actual correlació de
força, ni al territori, ni tampoc a l'escenari diplomàtic internacional.
En aquesta situació, què passaria si l'estratègia palestina de resistència basada en la confrontació militar absolutament desigual, canviés per un gran moviment cívic de drets socials, on es reivindiqués un únic estat laic a la zona que comparteixi una única ciutadania i els mateixos drets per a tothom.?
Una estratègia política de gran abast on els palestins demanessin el retorn dels palestins expulsats per gaudir tots plegats dels mateixos drets que qualsevol altre ciutadà israelita, renunciant de manera unilateral a constituir-se en estat i a l'ús de la violència, com han fet altres moviments d'alliberament nacional. Aquesta estratègia afegiria una pressió internacional molt forta posant en entredit l'actual política d'aparthei israelita.
Davant d'aquesta reivindicació, l'actual estat d'Israel no podria exhibir l'excusa de la seguretat de l'estat per negar als àrabs els mateixos drets que als ciutadans jueus, ni encara menys a camuflar la seva barbàrie genocida sota l'argument del dret a la defensa.
Però no ho dubteu Israel farà tot el possible per mantenir el nivell d'assassinats massius com una manera de gestionar l'odi i la rancúnia, el seu aliat no polític més valuós. És el pitjor de nosaltres manifestant-se un cop més.
Hom esperaria que el poble jueu fos més permeable a la compassió i no una roca plantada al desert.
Deixeu-me acabar amb el poeta alemany Erich Fried, nascut a Viena autor entre altres del llibre de poesia Höre Israel ( escolta Israel) un clam contra la política militarista de l'estat d'Israel actual o Und Vietnam und ( i Vietnam i) contra la guerra de Vietnam.
Jo us en porto un de titulat El temps de les pedres, traduït per Maria del Carme Serrat.
Una estratègia política de gran abast on els palestins demanessin el retorn dels palestins expulsats per gaudir tots plegats dels mateixos drets que qualsevol altre ciutadà israelita, renunciant de manera unilateral a constituir-se en estat i a l'ús de la violència, com han fet altres moviments d'alliberament nacional. Aquesta estratègia afegiria una pressió internacional molt forta posant en entredit l'actual política d'aparthei israelita.
Davant d'aquesta reivindicació, l'actual estat d'Israel no podria exhibir l'excusa de la seguretat de l'estat per negar als àrabs els mateixos drets que als ciutadans jueus, ni encara menys a camuflar la seva barbàrie genocida sota l'argument del dret a la defensa.
Però no ho dubteu Israel farà tot el possible per mantenir el nivell d'assassinats massius com una manera de gestionar l'odi i la rancúnia, el seu aliat no polític més valuós. És el pitjor de nosaltres manifestant-se un cop més.
Hom esperaria que el poble jueu fos més permeable a la compassió i no una roca plantada al desert.
Deixeu-me acabar amb el poeta alemany Erich Fried, nascut a Viena autor entre altres del llibre de poesia Höre Israel ( escolta Israel) un clam contra la política militarista de l'estat d'Israel actual o Und Vietnam und ( i Vietnam i) contra la guerra de Vietnam.
Jo us en porto un de titulat El temps de les pedres, traduït per Maria del Carme Serrat.
Primer va ser el temps de les plantes,
després el temps de les bèsties,
en tercer lloc els temps dels humans,
i ara ve el temps de les pedres.
Qui sent parlar de pedres
sap
que només quedaran les pedres,
Qui sent parlar els homes
sap
que només quedaran les pedres.
