 |
| Sant Mateu d'Aubarca.Eivissa |
A mesura que l'independentisme guanya espai i visualització, creixen les manifestacions d'afirmació nacional i de rebuig a l'opressió espanyola.
Quan dic opressió em refereixo estrictament al sentit que el diccionari de l'IEC, fa de la paraula oprimir: "exercir presssió (sobre una cosa)". La paraula opressió té sinònims tan galdosos com constricció, premuda, constrenyiment, pressió, ofec, pes.
M'he permès aquesta aclaració perquè quan hom diu que espanya ens oprimeix sempre hi ha qui fot un bot tot dient esvarat que d'opressió res, que estem en democràcia!, com si en democràcia no es pogués pressionar a vegades fins ofegar, per exemple, els treballadors, els petits estalviadors i comerciants, els que deuen una hipoteca, els emigrants indocumentats o....ves per on!, els que parlen català.
Sovint aquesta opressió es fa estrictament en el marc de la llei vigent o a vegades tensant-la al màxim per anar una mica més enllà del que permeti la llei com es va atrevir a reconèixer el Sr. Felip Puig quan era conseller d'interior.
El cas és que espanya oprimeix sense treva la persistència dels catalans a ser-ne, el que vol dir; utitilitzar la nostra llengua i fomentar la nostra cultura. espanya no ens tolera i persisteix en la seva actitut d'esborrar-nos com a Nació. En els pitjors moments ens enpresona, assassina o il.legaliza les nostres organitzacions i símbols, en els millors, fa lleis en contra nostre o les estira i reinterpreta perquè ho acabin sent.
espanya pressiona contra tota manifestació que vagi més enllà d'un folklore que no negui o fomenti el projecte integracionista que Castella projectà i inicià al segle XVII i que calculava deixar enllestit amb la invasió militar del nostre país i la imposició de les seves lleis, llengua, costums i institucions. Però aquí estem, sent-ne encara. Existin com a poble havent suportat invasions, dictadures i persecucions.
És normal doncs, que mentre espanya continui negant-nos el dret a existir com a poble, en voler-nos integrats i diluïts fins fer-nos una nació invisible o senzillament inexistent, els catalans no podem veure'l com un altre país qualsevol. Els seus símbols són els símbols de la nostra opressió i és la cosa més normal del món que no els acceptem i que manifestem un rebuig contundent i sorollós. No solament és nomal, sinó estrictament necessari; una qüestió de salut mental vaja!
Així van les coses en política. Hauran de passar uns quans anys d'independència nacional perquè els catalans recuperem la normalitat de la nostra mirada sobre qui tant mal ens vol. Altra cosa és l'evangeli segons Sant Mateu.que ens deixà dit:
No planteu cara al dolent; al contrari, si algú et bufeteja la galta dreta, para-li també l'altra; al que vol pledejar amb tu per pendre't la túnica, dóna-li el mantell i tot; i si algú et força a caminar una milla, fes-ne dues amb ell.Dóna qui et demana i no esquivis el qui et vol manllevar.
Quan sento segons qui, explicant-me l'evangeli segons Sant Mateu, penso que espanya mai en té prou i a més d'integrats ens volen imbecils o catòlics de pedra picada, (que també podria ser)
