Legalitat il.legítima

Sentir la Sra. Camacho cridant, (dic cridant perquè aquesta senyora quan parla ho fa) que se n'alegrava i donava la benvinguda als diputats socialistes als rengles de la democràcia, dels demòcrates digué, referint-se a ells, els fills de l'Alianza Popular transfranquista, va ser...com ho diria...com un xoc, o més encertadament, com un ensurt de peli de terror, que no per espera-lo  te l'estalvies quan arriba.

S'atribueix a José Calvo Sotelo, la famosa frase on manifestava la seva preferència per una espanya roja antes que rota. Fou ministre de la dictadura de Primo de Ribera, autoexiliat al proclamar-se la república i fundador del partit d'extrema dreta i monàrquic, Bloque Nacional, instigador permanent del cop d'estat militar, inspirador de falangistes i excusa de l'última guerra espanyola per a qui fou caudillo d' espanya por la gracia de dios.(una legitimitat com qualsevol altra).

 José Calvo va ser assassinat per guàrdies d'assalt, després d'un complot socialista que s'inicià amb una amenaça de mort en sessió parlamentària, pel diputat socialista i membre de la Direcció General de Seguritat, Sr. Ángel Galarza.

Però malgrat tots els antecedents, malgrat l'origen del nom socialista i el seu passat compromés amb els obrers i camperols més enllà de qualsevol llei, la deriva que iniciaren  al començament de la mal anomenada transició, quan hauríem de dir transhumació ( de pasturar en transhumància), ha estat tan patètica, tan vergonyat, tant de tant, que per tant, les campanes.

Ara, al final de la transhumància, arriben dels corrals catalans les darreres esgarriades a la pleta comuna d'espanya, allà tenen l'abeurador i la menjadora a punt, per a que deixin de caminar i caminar cap al no res com diu la pastoreta Chacón, qui demana es concentrin en engreixar-se.

Qui es fa dir encara socialista, ha renegat de Marx, de la bandera republicana, ha abraçat la monarquia, ha eliminat el dret a l'autodeterminació dels pobles i ara fins i tot, nega el dret al vot sota l'excusa del respecte a la legalitat. Podríem dir parafrasejant a José Calvo, que trien una espanya d'opressió, abans que una Catalunya Nació

Tota una història confrontant-se a les lleis injustes, forçant la legalitant i cercant la legitimitat en la igualtat de persones i pobles i no en les lleis que han emparat i emparen qui les monopolitza, s'han perdut pel camí de la transhumància a la recerca de les tendres pastures dels amos.

Finalment els rojos s'han fet nacionales  i ara junts, post-franquistes i post-socialistes celebraran allò que els uneix i més enllà d'antigues disputes s'estimaran en llençols rojigualdos. Una altra escena de peli, però de pornogràfia dura, concretament sado-masoquisme i dominació.

La feudalització de la política

Encomanda de Mans

El cas Pallerols ha tornat a posar a primera línia de la informació periodística el finançament dels partits. I ja hi tornem a ser, tot al pot: finançament, corrupció, enriquiment il.lícit, tràfic d'influències etc. Aspectes que acosten l'actual manera de fer política a la Simonia, pràctica de l'alta Edat Mitjana consistent en la compra de càrrecs entre la curia per obtenir privilegis que aportaven nous  ingressos als poderosos.

Molts tertulians reivindiquen una modificació de la llei espanyola 3/1987 que regula el finançament dels partits polítics i que precisament, ha estat modificada amb la 8/2007 i encara més recentment amb la 5/2012. Com aquell que diu fa 4 dies.

Aquesta llei determina que els partits polítics poden obtenir diners de subvencions públiques (prop de 70 milions € al 2012), de les donacions particulars (personals o jurídiques) i les condonacions de deutes bancaris. 

Hi estableix certes limitacions, com ara condonacions de deutes bancaris superiors 100 mil €, rebre diners de les fundacions i associacions que tinguin subvencions administratives o d'empreses privades que prestin serveis o realitzin obres per a l'administració pública, que les donacions s'hagin de fer en comptes d'entitats bancàries exclusives per aquest fi, les donacions tampoc poden ser anònimes, ni finalistes, ni revocables i és obligat  notificar al Tribunal de Comptes les donacions de particulars superiors a 50 mil €, les de bens i immobles i les de personalitats jurídiques superiors a 120 mil €. Els partits polítics estan obligats a presentar i fer públic (preferentment a les seves web) els comptes de resultats de l'últim exercici anual i en sis mesos el Tribunal de Comptes ha d'emetre un informe de fiscalització.

Les peticions de modificacions sobre la llei de finançament de partits polítics d'aquests tertulians, no van en la línia d'oferir a tots els partits i persones les mateixes oportunitats, és a dir, demanar el control i la reducció dràstica de la despesa electoral (que fixa la llei espanyola 5/1985), la d'exigir la publicació dels comptes dels partits polítics, la de demanar la reducció de les quantitats individuals de donacions particulars personals i prohibir totalment les condonacions dels deutes bancaris i les de les particulars de persones jurídiques, la d'evitar la protecció d'aforats per delictes de presumpte corrupció o finançament il.legal de partits polítics, la de qualificar de delicte l'incumpliment de les obligacions comptables dels partits polítics, la d'augmentar el nombre d'incompatibilitats de càrrecs i sous (tant públics com privats), la de limitar els ingressos i el període d'exercici professional en la política. En definitiva constrènyer la despesa, augmentar el control administratiu, i la responsabilitat sobre la gestió i impedir la dependència d'interessos particulars.

En aquesta linia de mesures, s'aconseguiria disminuir la corrupció, augmentar la renovació  i igualar les possibilitats d'obtenir representació parlamentària de les organitzacions polítiques que romanen fora de l'statuo quo i com a conseqüència les possibilitats de limitar el control del poder polític per part de l'econòmic. Deu ser precisament per això, que  gossos i oques demanen que les empreses tinguin via lliure per finançar els partits polítics. 

Amb la llibertat de finançar els partits per part de les empreses i sota l'aparença de la transparència, el que s'aconsegueix és afermar el control i la fidelitat del poder polític a l'econòmic, en una mostra més de la neo-feudalització que està adquirint la societat contemporània des de la caiguda del mur de Berlín.

Una vegada que el capitalisme hagi eliminat els darrers vestigis de les conquestes socials gestionades per la socialdemocràcia i que  hagi convertit definitivament en negoci l'educació, la sanitat , les prestacions socials i la seguretat pública, ja no caldrà dissimular ni en el protocol polític i amb  la tranquil.litat de la feina feta, podran retornar a l'arcaic homenatge feudal, amb què els poderosos es garantien el poder, consistent en l'Encomanda de Mans, el Bes Mutu i el Jurament de Fidelitat.
I els ciutadans ja podem anar fent l'ànec, que a l'amo li encanten amb naps o peres. Especialment els muts.

Salvador Espriu

Salvador Espriu

Enguany en farà 100 que va néixer a Santa Coloma de Farners Salvador Espriu, però, fou de la població dels seus avantpassats d'on tragué la saba per bastir-ne un mite: Sinera.

D'allà són els personatges tràgics que l'escriptor fa moure com marionetes en la foscor. La tragèdia els sotja  i ells es resignen al destí que els fixa el creador conduir-los pel laberint de l'obra, sovint entre comentaris irònics o tal volta sarcàstics que entrecreuen personatges i autor, contrapesant una observació a una altra, interpel.lant-se entre ells mentre fan el camí  de la vida, el laberint grotesc de final indestriable.

Més enllà de l'esperança, Espriu escrivia perquè havia de complir el rost i aspre deure de salvar-nos els mots i s'hi aplicà amb disciplina, ordre i constància com tot el que feu a la vida.
Dugué aquesta feixuga càrrega, arrossegant-la per tota la seva obra anunciant-nos la mort, la pell de conill i exigint-nos responsabilitat i coratge, sense confiar en el triomf de la justícia, però admetent que potser cal intentar un somriure a qui confia que hi haurà un demà.

POSSIBLE INTRODUCCIÓ A UN EPITALAMI 
Bodes d'uns amics, a Sinera

Durant el llarg estiu hem vist cremar molts boscos

al nostre vell país tan desarbrat.

Quan tramuntava el sol, de l'incendi del vespre

s'alçaven foc que lentament obrien

les amples portes de la desolació de la nit.

Ronden garbí o migjorn: sempre, sempre

el sec alè del vent damunt els camps.

L'eixut estroncà dolls, arrasava collites,

endinsa en el record fressa de pluja

per vinyes i rials, camí de mar.

Però segueix, tristesa enllà, el designi de vida,

car fou escrit que l'amor venceria la mort.

Ara un home i una dona joves resolien casar-se,

i nosaltres acollim somrients el coratge

dels qui confien que hi haurà demà. 

FINAL DEL LABERINT

 Quan aquells dits sensibles

toquin músiques fràgil

i lentament vacil.lin

llums canviant de ciris,

surt de la festa. Mira

quanta nit, quina extrema

solitud se t'emporta,

per la rialla, a l'home

justificat i lliure

que neix del teu silenci.