 |
No sé el dia precís que vaig
saber que jo era de la classe obrera, però puc dir que tenia menys de 10 anys i
que era hivern.
Ho sé perquè encara no havia
marxar del poble on vaig néixer i perquè mentre el meu pare repassava el full
salarial on trobava a faltar algunes pessetes que s’havia guanyat amb unes hores
extres que estiraven el rellotge i escurçaven la salut, la meva mare escalfava
aigua a l’estufa de llenya pintada de color
alumini que ocupava el centre de la petita casa de lloguer situada per sota del
nivell del carrer.
Allà, veient el meu pare i
sentint-lo remugar mentre s’esforçava en quadrar amb els seus precaris
coneixements de càlcul el salari i el treball, ho vaig saber. La meva família era
de les que els pagaven per treballar i
vaig comprendre que cobrar uns diners justos no era una cosa fàcil i que
requeria ser curós amb els teus drets que la meva mare resumia tot feinejant
des de la cuina a dos metres exactes del menjador “ el que
es tuyo, es tuyo, aúnque sea un céntimo, que te lo has ganado con tu trabajo”.
No teníem res de més valor que nosaltres mateixos o com ho expressaria el PSUC
uns anys més tard de manera insuperable “mis manos: mi capital”
També per aquell llavors, vaig
saber que els masovers de Can Matons eren dels meus, i ho eren perquè el meu
tio, qui morí en un accident de treball aixafat amb una vagoneta plena de
granit esmicolat, estava casat amb la Roser, una de les seves filles, però
també perquè el seu únic capital era la força del seu treball. A can Matons parlaven català i a casa meva el castellà.
Avui, el dia que fa 75 anys que
la justícia espanyola va afusellar el president Lluís Companys acusat al
mateix temps, d'adhesió a la rebel·lió militar i d’oposar-se a l'alçament
militar franquista, de lladre i de tenir una vida matrimonial irregular. Avui,
que la mateixa justícia ha pres declaració al President Artur Mas acusat de
desobediència greu, prevaricació, malversació i usurpació. Avui, mentre veia
el president Mas saludant multitud d’alcaldes i ciutadans que han anat al Palau
de la Justícia per donar-li suport. Avui, (i no em pregunteu per què) m’ha
vingut a la memòria la menuda llar, l’estufa, la mare, el tio Pepe i la seva
bella Roser i jo reconeixent-me obrer d’un petit poble de turons de granit
esmicolat.
I arreu el brogit del meu difunt pare
remugant contra la injustícia.
