Prou impunitat policial

El déu policial, anònim castigador dels dissidents

És molt demanar que d’una vegada per totes, la policia actuï amb responsabilitat i transparència en totes les accions, especialment en aquelles que hi ha una  participació cívica i social de la ciutadania ?
 Doncs es veu que sí. Saber que vuit persones d'ençà el 2008, han perdut un ull a Catalunya per impacte de bales de goma, és esgarrifós,  però resulta que els ferits de gravetat superen la vintena, inclós el meu propi fill ,que ha perdut el 70% de la visió d'un ull per una brutal pallissa policial per una càrrega dels antiavalots de la BRIMO.
El Sr.Felip Puig va prometre al principi del seu mandat, que aniria més enllà del que permet la llei. Ho ha acomplert. El mateix president Mas va dir, sent candidat a les passades eleccions autonòmiques i responent a una pregunta del periodista Sr. Xavier Bosch sobre l'ús de pilotes de goma i el cas Ester Quintana, que ell no ha de dir a la policia com ha de fer les coses, sinó que deixa al seu criteri  la imposició de l'ordre, com quan van irrompre a la Seat a detenir  dos sindicalistes que s'endugueren emmanillats i els mantigueren semi nus a la comissaria de Martorell durant vàries hores.

És aquesta manera de pensar i actuar la que provoca destralls físics que algun dia acabaran matant un ciutadà al carrer o a comissaria, com passava als temps de la foscor, però també és la que fa mal moral a la societat, la que ens embruteix a tots plegats, car ho consentim mirant-nos-ho com les vaques miren passar el tren.

  Greu, molt greu. Precisament deixar que la policia faci les coses com cregui convenient sota escuses tècniques o d'eficàcia, sense un estricte control polític (legislatiu)  i judicial, és una de les caractèristiques típiques de les dictadures. És la doctrina de la por.

Per a tenir una policia transparent i responsable, és imprescindible que les forces d’ordre públic que intervenen en el control de manifestacions ciutadanes de qualsevol tipus, ho facin amb la cara descoberta i que la identificació del número sigui ràpida i fàcil. Per aconseguir-ho, n’hi hauria prou amb imprimir-lo amb un tamany suficientment gran per a  ser llegit a més de 4 metres amb el policia en moviment i escrits  pel davant i pel darrere dels diversos elements de l’uniforme, con ara el casc, l’armilla, les camises etc, i en tot cas a les parts visibles o exteriors. Per complir amb aquest objectiu de responsabilitat i transparència són també imprescindibles l’ús de càmeres als vehicles on es transporten els detinguts i a les mateixes comissaries.

No veig que pot justificar, ni en què pot ajudar la policia, que el compliment correcte de les seves funcions s’hagi de fer d’una manera tan opaca, ans al contrari, el fet que  la policia actuï amb la cara tapada i sense que es pugui identificar el número de placa, crea una sensació d’impunitat que relaxa el compliment de la normativa, facilita una actuació irreflexiva, irresponsable i forassenyada que al capdavall pot esdevenir-se infractora i atemptar contra matèries tan delicades com la llibertat d’expressió, manifestació, i la presumpció d’inocència.

 Amb l’ocultació de la identitat s’elimina la persona que hi ha darrera de l’uniforme i es fomenta la desproporció i la impunitat, amb l’agreujant que les actuacions inapropiades no tenen una adjudicació personal sinó col·lectiva, és aleshores quan les responsabilitats derivades s’esdevenen institucionals, bé sigui per la relaxació de l’aplicació de la normativa o per la complicitat implícita que significa l’ocultació de fets o persones que han realitzat accions reprobables o inclús delictives i que poden tenir conseqüències molt greus.
És pel bé de la mateixa institució i per deixar fora de tot dubte els policies que compleixen amb les seves obligacions i les normatives a què es deuen, que crec imprescindible que les actuacions de la policia es realitzin des de la transparència més absoluta. 

Hem de perseverar en aquella il·lusió d’una policia humana i al servei de la ciutadania que teníem al principi de la construció de la Policia Nacional Catalana i no ens hem de resignar a la deriva d’una policia cada vegada més allunyada dels ciutadans, cada vegada més violenta,  repressora i espanyolitzada.
Lluny d'això i fruit de la tolerància política amb els incumplidors d'una normativa que ja és excessivament laxa per preservar la presumpció d'inocència i els altres drets socials dels ciutadans, tenim una policia que tortura a les comissaries, que oculta la seva identitat com si fossin delinqüents i que abusa del monopoli de la violència.

25N: realitat o negació

Sigmund Freud

El catalanisme està instal.lat en la negació de la realitat, que segons l'insigne doctor Freud qui l'inventà, és l'actitud; que hom té per evadir-se de les situacions o circumstàncies que generen conflicte.

L'actitud fonamental d'aital comportament consisteix en ignorar el conflicte sempre que es pugui i quan no queda més remei que mirar-lo al rostre, aleshores negar-lo, o en el millors dels casos maquillar-lo, per poder continuar dissimulant com si no passés res.

Així ens vàrem inventar que el català conviu pacíficament i sense conflicte amb l'espanyol, així ens empassàvem una descentralització administrativa com si fos autogovern, vèiem immersió en català a l'ensenyament espanyol, dèiem oasi polític al repartiment de privilegis , presumíem d'una burgesia mecenes de la cultura quan el que fa és expol.liar, posàvem d'exemple una policia acostada al poble, democràtica, transparent i eficaç i el que tenim és una policia opaca que practica la repressió indiscriminada  o tortura.

L'últim exemple de negació es troba en  la lectura de les passades eleccions. No ens diem les veritats ni quan estem sols amb la nostra conciència. Ens fem passar per èxit el que no són més que  fracassos:

El primer, el de Convergència, que al fer-se soberanista perd força electoral.

El segon, el d'Esquerra Republicana que, tot i anar al rebuf del fracàs de Convergència, no és capaç de compensar-lo ( sumant les dues agrupacions perden percentatge de vot i 1 diputat).

El tercer,  l'èxit del PP que més enllà de la consolidació, millora la representació política de la metròpoli, en unes condicions de retallades socials sense precedents.

El quart, l'augment impressionant de Ciudadanos que referma l'espai polític dels  pied-noir catalans que llueixen una rancunia fosca i pregona com un pou, que bé podria passar per racisme.

En la mateixa línia de negació de la realitat es troba comptabilitzar els vots d'Iniciativa com si fossin  sobiranistes, quan a tot estirar, podríem considerar partidaris de la independència un 20% del seu vot, una especulació que faig atenent exclusivament les meves coneixences personals, (s'admeten correccions).

La participació d'un 11 % més, és bàsicament de ciutadants espanyols que viuen a Catalunya i que per primera vegada han votat en aquestes eleccions i ho han fet contra Catalunya.
Aquesta participació que el negacionisme catalanista ha qualificat d'alta, encara està un 8 % per sota de la mitjana de les eleccions espanyoles i en una consulta electoral especialment crítica, podria situar-se per sobre del 80%, el que significaria quasi 400.000 mil votants més que anirien, quasi en la seva totalitat, a engreixar el vot espanyolista.

Les altres candidatures marginals sumen 144 mil vots, pràcticament totes amb un fort discurs espanyolista, exceptuant Piratas i Pacma que els sumo al 50% a cada bloc.

Comptat i debatut, aquestes eleccions tenen la virtut de clarificar les coses i encarar la veritat, si la volem veure, i la realitat ens mostra que si es fes un referèndum per a la independència de Catalunya-Principat, els partidaris del sí, no arribaríem al 1.900.000 mil vots i els contraris a la independència superarien els 2.100.000.

 Una clara derrota. i això sense tenir en compte la qualitat del vot independèndista, que jo qualificaria de poc estable en la seva determinació ( pura apreciació personal) i en una campanya agressiva per parts dels poders fàctics espanyols i internacionals patiria una considerable deserció.
Negar la realitat ens condueix a l'inmobilisme,acceptar-la és el primer pas per transformar-la.

No són els cèntims.

Gaspar de Guzman,comte d'Olivares

El canvi sobtat de la percepció del ciutadà sobre el seu present i la decisió de convertir-se en actor polític, participant massivament en una manifestació mundialment històrica, sol atribuir-se al tracte fiscal i la falta d’inversions de l’estat a Catalunya.

Certament les xifres són ben demostratives de la magnitud de l’espoli i no poden entendre’s sinó es comprèn que espanya actua com una metròpoli àvida d’esprémer la colònia.

Però segons el meu punt de vista, el principal catalitzador de la reacció catalanista es troba en la convicció col·lectiva que 35 anys després de l'intent d''homologació democràtica d’espanya aquesta no ha cesat  mai en la seva pressió assimilacionista, (a voltes virulenta i sempre humiliant,) contra els nostres símbols, fomentant la incomprensió, el maltracte cultural i polític i la frustració permanent.

No cal dir que la cosa ve de lluny, però ha anat fent un camí sense aturada des d’aquella famosa frase del comte duc Olivares que es convertí en un dramàtic full de ruta:

“Tenga por negocio más importante de su monarquia el hacerse rey de España;quiero decir Señor, que no se contente V.M. con ser rey de Portugal, de Aragón, de València,conde de Barcelona, sino que trabaje y piense con consejo maduro y secreto, por reducir estos reinos de que se compone España al estilo y leyes de Castilla”.

La darrera inflexió del camí que porta a la situació actual, la trobaríem en la majoria absoluta del Sr. Aznar. D’aleshores ençà:

Els permanents editorials i articles anticatalans i mofetes dels medis espanyols.

La I guerra de les banderes. L’espanyola ha de lluïr en lloc preeminent respecte a la catalana.

Les xapetes, referits a l’ús del CAT a les matrícules de cotxes.

La campanya contra Carod Rovira.

El pla hidrològic nacional i el trasvassament de l’Ebre.

L’enderrocament dels repetidors de TV3 a València.

La persecució del català a les Illes.

La permanent campanya contra el català a l’escola i arreu.

La frustració de passar de l’espanya plural a la radial amb alta velocitat.

La recollida de firmes contra els catalans (oficialment contra l’estatut).

La passada del ribot a l’estatut.

La cofradia constitucional “del puro i el toreo”.

Les limitacions a les seleccions catalanes.

El tracte donat al president Maragall.

La primera victòria de la selecció espanyola de futbol i la passejada de símbols espanyols i feixistes pel nostres principals carrers.

La II guerra de banderes, en resposta a les banderes espanyoles quan guanyà la “Roja”.

La segona victòria de la selecció espanyola de futbol i la passejada de símbols espanyols i feixistes pel nostres carrers.

La victòria del PP a València malgrat l’evidència de la corrupció.

L’actitud vergonyosa de la candidata Chacón a les passades eleccions del 20 N.

I continuen volen-nos castellans i ja que no pot ser si us plau, una vegada més ho proven a la força.

......Santa Llúcia !!

Santa Llúcia patrona dels cecs

La meva àvia Marina tenia un quadre de Santa Llúcia a la capcelera del llit on jo dormia quan hi anava, que era força sovint. 

La imatge de la santa sostenia una safata on mostrava els ulls que li mancaven al rostre. No us podeu imaginar com era d'esgarrifós haver de dormir amb aquell quadre damunt el meu cap, i més encara sentir-li la història, que em repetia cada vegada que li ho demanava, (que era sempre que entrava a l'habitació, per cert). 

Segurament  a les noves generacions, curtides en nines vampíriques i coses encara pitjors, no els hi amoïnaria gaire tenir una tal pintura per companyia, però per a mi aquelles nits eren en bona part d'insomni.

Els independentistes d'aquest país hem estat visquen una llarga nit d'insomni a base d'intensa repressió espanyola: prohivicions, tortures, amenaces, empresonaments, exili... i tot per culpa de la ceguera de tota la classe política i l'estatu quo vigent des de la mal anomenada  transició democràtica. 

D'això fa 34 anys repicats i pel que sembla són els que ha necessitat Convergència per adonar-se que la constitució espanyola no convenia al poble de Catalunya. És d'agrair, que no imitessin la santa arrancant-se els ulls per a ingressar al santíssim convent de l'espanya constitucional i monàrquica. Al final, ves per on, sembla ser que tot plegat no era ceguera, només que tenien pa a l'ull, per bé que un pa com una casa de pagès. Arribar a treure-se'l  no ha estat cosa fàcil, ha costat molt esforços polítics, incalculables pèrdues culturals, astronòmiques xifres monetàries i impagables vides.

Si ,també vides, com les d'en Martí Marcó, Fèlix Goñi, Toni Villaescusa, Joaquim Sànchez, Julià Babia.

La pregunta que tota la societat catalana ens estem fem en aquests trascendentals moments és si aquests senyors ens estan utilitzan pels seus interessos una vegada més o han decidit de debò posar-se al servei de Catalunya?

Sense València no hi ha Independència

298 anys després de la caiguda de Barcelona en mans de les tropes espanyoles i franceses, i mentre nosaltres ens manifestaven tot cofois i encantats de re-coneixe'ns sobiranistes, al poble de Graus, a la comarca de la Ribagorça, suprimien les clases de català dels seu institut malgrat la protesta de pares i alumnes , a l'ensems el parlament espanyol aturava la Iniciativa Legislativa Popular impulsada per Acció Cultural de País Valencià, que comptava amb el suport de gairebé 700 mil signatures per tal que les comarques del sud de la Nació poguessin  recuperar el senyal de TV3.

L'agressió d'espanya no s'atura. Ara mateix, estan concentrant esforços en eliminar la llengua catalana de la geografia que li és pròpia, concients que som una nació vinculada per una història i una llengua, en aquest sentit caldrà que recordi també el que està fent el govern col.laboracionista local a les Illes i que està obtenint una resposta contundent i de vegades heroïca dels catalans, com la vaga de fam que feren els jubilats Jaume Bonet i Tomeu Amengual.

Però, mira per on, alguna d'aquesta gent que participaren a la gran manifestació de la Diada ignoraren o pitjor encara, bandejaren la meitat de la nostra nació, lluint samarretes on hi figurava només el principat de Catalunya. Vull pensar, que aquestes actituds són fruit de la irreflexió i el desconeixement d'un independentisme de darrera hora, incapaç d'avaluar  a qui perjudica i a qui beneficia  trossejar el país per construir-ne un d'inventat pel regionalisme espanyol col.laboracionista i que no té una justificació històrica ni cultural i que a més a més, posa en entredit el nostre futur cultural i nacional.

El mateix diari britànic The Guardian, ho deia al referir-se a la manifestació de la Diada  " no està gens clar que les indústries multinacionals estiguin disposades a mantenir les seves factories en un mini estat europeu",

Qui pot tenir  interès en trossejar-nos la pàtria ?.  Només els compatriotes més ignorants,  poden pensar que els atacs a la nostra cultura que es produeixen fora del principat no afecten el conjunt dels catalans i sembla sobrer haver de dir que la  construcció d'un estat català no es pot fer sense comptar amb el conjunt del territori  i amb la totalitat del seus habitants.

Com vaig sentir cridar a la manifestació de LLeida que obria la marxa per la independència de l'ANC, sense València no hi ha independència i sense el Rossellò no hi ha Nació.

espanya mai no serà la nostra selecció

espanya mai no serà la nostra selecció

Oleguer Presas

Foren pocs els que exhibiren les vergonyes als balcons, mostrant als vianants els colors de la bandera espanyola sota la que desfilaren els feixistes i els miltars que s'alçaren contra la república, també espanyola. Però pocs ja eren molts.

Foren molts menys qui sortiren als carrers de Catalunya per a celebrar la victòria de l'equip de futbol que té un himne sense lletra, perquè  la seva música només pot acompanyar-se amb venjança, casernes, assassinats, tortures, sotanes resclosides i el garrot vil. Però un de sol ja és  massa. 

Diguin el que vulguin els mitjans de comunicació espanyols, (molts  d'ells escrits, distribuïts i comprats en terres catalanes), tothom és fill d'un pare i una mare i els pares d'aquesta bandera són els falangistes i militars que assassinaren milers de persones durant i després de la guerra del 1939, són els qui enviaren milers de catalans a presó, foren els qui assassinaren el president del Futbol Club Barcelona senyor Josep Sunyol, i, en un acte vil sense parangó a tota l'Europa moderna, al molt Honorable President de la Generalitat de Catalunya Sr. Lluís Company , d'aquesta manera significaven simbòlicament l'odi que ens tenien i que conserven amb cura i dedicacions constants en la seva total integritat.

De totes aquestes i altres malvestats innombrables comeses per espanya al llarg de tota la seva repulsiva història, no només no han demanat perdó, sinó que l'han negat explícitament, quan algú, com els catalans, els hem emplaçat a fer-ho

Aquesta gent usa, la bandera d'espanya, com una forma més d'agressió contra Catalunya, i que ningú em digui que no. Ho fan. Molts amb una conciència criminal, total i plena dels seus actes, i els pocs que no se n'adonen del significat del que fan, a aquestes alçades, i a la seva edat, ja no ho entendran mai, pobrets.

I què diré dels autèntics protagonistes? Tots aquests jugadors que s'avenen a seguir la veta al joc espanyolista unificador,assimilacionista i integrista dels espanyols, han de saber, i ho saben, que fan mal a la Nació. 

Ningú pot posar-se del costat dels repressors, dels que no deixen fer, dels que ens roben els símbols i els diners i ens prohibeixen organitzar-nos lliurement com a poble i sortir-se'n tranquil.lament  amb un feix de milers d'euros sota el braç, perquè espanya, al contrari que Roma, paga als traïdors.

Algú dirà que no podem demanar a tothom que faci actes heroics, però quan algú fa actes que demostren la seva fidelitat a la Nació, arriscant a vegades la vida, a vegades el càrrec, a vegades la carrera professional... cal que els patriotes li reconegem el gest i l'honorem.

En aquests moments on l'enemic, encobert en una victòria futbolística i amparat amb la força de l'estat repressor, ens insulta amb els seus símbols on afegeixen toros, creus gamades i altres símbols nazis i falangistes, he cregut oportú recordar al jove qui fou jugador del Barça; Oleguer Presas, un noi ferm i trempat, que no va cedir  a les pressions de tota mena i mostrà la seva fidelitat a la nació catalana negant-se a jugar amb la selecció espanyola, el que li costà la carrera i el menysteniment de les institucions esportives i dels mitjans de comunicació espanyols i col.laboracionistes.

En altre temps aquests mateixos energumens l'haguessin assassinat.

Publicat per santi andaluz a 7/02/2012 01:54:00 PM

Cap a l'enterrament en alta velocitat

Embid, el poble del meu pare

Era dissabte a la tarda quan em comunicaren la mort de la meva tia Pilar. A l'endemà a les 11 del matí  faríem la cerimònia d'enterrament.
El diumenge a les vuit del matí sortia de Barcelona  i a les 10,40 arribava al capdamunt del poble, al caire d'unes penyes on està situat el "Castillo", nom com es coneix al poble d'Embid la casa de la nissaga dels "Camilos" de qui en formo part.
Allà havia viscut els seus darrers mesos la meva pobre tia, mancada de vida, postrada al llit, sense parla, sense oïda i amb una incerta vista. La primavera d'enguany va ser la darrera vegada que la veié amb aquella vida que no n'era, estesa al llit tot pell i ossos fent uns crits màntrics, qui sap si de dolor, cansament, protesta o potser tot alhora. No sé perquè ni de què, però em feren sentir culpable.

Al meu pare li van sobreviure  un germà i tres germanes, ara només queden amb vida tres dels vuit que n'eren. Les visites que faig al poble que els veié néixer a tots i morir a alguns, són cada vegada més escadusseres i és la tercera  que faig expressament per enterrar algun dels seus germans.

Embid és un poble costarut, replegat, mig amagat entre muntanyes de pedra, per on el Jalón a penes s'obre pas amb colossal esforç, quasi tant com el de la seva gent per guanyar-se la vida i la mort, quan finalment descansaran eternament.

Allà també el descans etern s'ha d'aconseguir amb esforç. És a força de braços que han d'entrar les despulles a l'església, car els seus carrers de traçat morisc no ho permeten de cap altra manera, i a braç han d'entrar-les al cementiri, que espera els morts enfilat a mitja costa d'un barranc eixut i pedregós on uns cirerers sobreviuen  miraculosament i amb extaordinari sobreesforç donen fruits quan n'és el temps.

Mentre enterraven la nostra tia, cosins i vilatans es lamentaven de la construcció del  pantà de Mularoya que serà responsable de fer més fonda i greu la ferida d'aquestes terres i més desconegut el seu païsatge.

De tornada a casa, pensava si en realitat la gran contribució del TGV a l'economia d'espanya i fins i tot a espanya mateixa, no és altra que fer-nos arribar a l'enterrament de tot plegat d'una manera més còmoda i ràpida.

Operació Garzón contra l'independentisme

                           

El passat divendres 22 de juny, vaig acostar-me fins a Mataró a l'acte que organitzava la CUP, per  presentar el vídeo que llibertat.cat ha editat amb motiu del vintè aniversari de l'operació de la policia i la judicatura espanyola contra l'independentisme català, amb l'objectiu de silenciar un moviment, que ja aleshores guanyava adeptes i es manifestava amb força als carrers de la Barcelona que havia de ser olímpica, però sobretot olímpicament espanyola.

Tenia l'esperança de retrobar-me amb l'amic Ramon Piqué a qui, per les obligacions respectives, els canvis d'urgències i prioritats en determinats moments de les nostres vides, han fet que no pugui gaudir i enriquir-me amb la seva companyia com abans solia i..... l'enyoro,com l'enyoro. Ell és un d'aquells amics que deixa petja.

No vaig tenir la sort de retrobar-me'l a Mataró més enllà de la seva aparició al vídeo, però en aquell ambient  em va venir el record del moment del seu alliberament, després de ser torturat, on els sentiments d'alegria i tristesa alhora, ofegaven les paraules, paraules que amb més tranquil.litat poguérem creuar uns dies més tard mentre sopàvem al barri de Sants 

Recordo també la buidor d'estómac, la humiliació per la impotència i l'abatiment que em provocaren les evidents seqüeles que tenia l'amic Ramon.Però ja veieu els que són les coses, tota aquella camarilla que dirigien el destí de l'espanya han caigut en el desprestigi i el deshonor; el ministre Corcuera, el director general de seguretat Rafael Vera empresonat, el jutge Garzón deshabilitat...a l'ensems que espanya es assenyalada pels tribunals internacionals europeus com un estat torturador. En canvi els represaliats d'aleshores obtenen reconexement públic pel  nostre poble i reben el merescut homenatge d'agraiment.

Els esforços de tanta gent, però sobretot de gent com en  Ramon, estan emplenant els nostres camins de cirerers florits que portaran el seu fruit  i espero, aquell dia també, poder gaudir una estona de la seva dolçor i la seva companyia.

espanya està nerviosa

És evident. I han posat les policies a treballar. Se'ls va girar feina a Madrid amb la final de futbol de la copa dels borbons, on hi ha hagut vàries denúncies per requisament de banderes i xiulets, així com falses acusacions, maltractaments i detencions pallissa policial.
A València, l'extrema dreta s'alia amb el cos oficial de la policia, impulsada pels mateixos  instints i objectius compartits, aplicant-se a la repressió contra la primavera valenciana  fatxes i policies  

A Mallorca i Menorca a mesura que augmenten les acions a favor del català, augmenten les accions de la guardia civil i la policia espanyola contra els defensors de la terra vexacions de la guardia civil.

A Barcelona no ens en lliurem pas i les acions del Sr. Puig en defensa del capitalisme espanyol continuen generant notícies i persecucions d'estudiants i treballadors en vaga  més detinguts del 29 M.

I sobre totes aquestes, encara els continus incidents i aldarulls provocats per desnonaments que es succeeixen arreu del territori. incident desnonament girona 

A la repressió estrictament policial s'ha d'afegir l'executada pel braç jurídic 36 anys per cremar papers amb peticions de penes i multes injustes i desbaratadament elevades, que pretenen escarmentar, més enllà de tota lògica jurídica. multes primavera valenciana Sobretot si les comparem amb el tracte que reben els estafadors, corruptes, lladres i especuladors de tota mena que, a l'empara dels seus càrrecs de gestió política o econòmica, perpetren contra tots els ciutadans.
Afegim-hi la insubordinació civil contra els peatges, per exemple, on les estructures de l'estat donen cobertura a una empresa privada per sobre de la mateixa llei peatges i multes il.legals .

Fixem-nos-hi que la repressió es descarrega sobre dues coordenades de lluita; la de l'alliberament nacional i la que defensa els drets socials.

Estem en aquesta cruïlla que obligarà a la definició de certes actituds, que de moment encara s'amaguen en l'ambigüitat. 
Per una banda Convergència Democràtica, qui arran del darrer congrés està jugant a fer veure que no renunciaria a una possible confrontació amb espanya, si aquesta NO cedeix en algun dels aspectes qualificats de línies vermelles, que han vingut a definir-se com la immersió lingüística (suposadament en català) i el pacte fiscal. Tanmateix, les paraules de Convergència són contradites per l'aliança amb els sectors més conservadors i retrògrads d'espanya, fins al punt d'encapçalar la repressió i les mesures antisocials. Aquesta actitud està sembrant la confusió entre les bases convergents, que s'han lliurat amb entusiasme a la lluita patriòtica de l'Assemblea Nacional Catalana.
L'ANC per la seva banda, està atrapada sota un discurs anticlassista que la incapacita per fer créíxer l'independentisme entre els sectors provinents de l'emigració espanyola (especialment andalusa) que són, després dels immigrants extracomunitaris, els més castigats per la crisi.

A l'altre paral.lel, la lluita social que posa tota la carn contra les retallades i des d'una òptica de radicalisme democràtic, pretén regenerar el constitucionalisme espanyol, és a dir, amb un discurs d'estructura i cultura espanyol, (quan no clarament espanyolista) vol depurar espanya de la corrupció, el nepotisme i l'autoritarisme, en definitiva del franquisme que encara arrossega. Aquesta lluita té la màxima expressió en el moviment dels indignats i Stop Desnonaments, actors que viuen d'esquena al país i a les solucions que aquest necessita i que són també, solucions per aquests col.lectius, tan desfavorits per l'explotació del capitalisme global com pel pillatge d'espanya.

Ambdós paral.les han d'acostar posicions si volen que les seves lluites abastin llurs objectius. Aquest acostament, però, no es pot fer pactant res des de les organitzacions aquí esmentades, ja que per una banda no és clar quines són les organitzacions que impulsen el moviment dels indignats i per l'altre per la posicó d'una ANC, plena de  simpatitzants, votants i militants del partit que governa la Regionalitat del Nord, que no vol entendre que els protagonistes de les retallades que s'acarnissen sobre el treballadors i les classes populars no optaran mai per la confrontació contra espanya.

Les coincidències concretes no són gaires, però uns i altres tenen un punt en comú que resulta ser el més important de tots; han de construir un estat nou uns, i millor els altres, i quan la cosa està tan podrida com ho està ara mateix espanya, és millor començar de nou en nou que reformar el que està tan fet malbé.el rescat de Bankia supera les retallades

Així que... comptat i debatut, més val unir forces per construir un estat nou i millor, que pretendre reformar-ne un i construir-ne un altre.
Això implica que el moviment independentista que representa l' ANC ha d'incloure al seu discurs polític i a les accions de movilització, les reivindicacions socials, el repartiment de la riquesa, el radicalisme democràtic i  la transparència en tots els àmbits de la gestió pública, en definitiva una ètica política compromesa amb el servei a la societat. Per la seva part els nombrosos ciutadans de Catalunya d'origen espanyol que participen en l'aixecament contra les mesures econòmiques dels governs capitalistes, han d'abandonar definitivament l'actitud colonitzadora que encara mantenen vers la terra on viuen i on han decidit morir. 
Amb aquestes actituds les línies paral.leles d'ambdues lluites deixaran de ser-ho, per unir-se en una única i més gran que ens durà sens dubte, a un món millor.

El silenci dels Anyells

Era petit quan la meva mare feia de  mocadera al poble on vaig néixer. Allà es feia la matança cada dimecres i cap a quarts de cinc de la matinada els crits dels porcs sacrificats s'ajuntaven a l'alba del nou dia. Em despertaven. Des del llit estant els sentia amb angúnia i temor, i el neguit de saber que la mare emplenava gibrells de sang calenta. Eren uns grunys esgarrifosos que es ficaven a cada racó i determinaven la jornada. Sacrificaven també bens, però mai els vaig sentir en aquelles matinades d'infància.

Ja de gran he vist descarregar camions de porcs a l'escorxador. A mesura que el camió s'acosta els animals s'inquieten i comencen a grunyir, cada vegada més desesperadament, deuen ensumar la sang dels seus predecessors i intueixen el seu fatal destí.

En arribar a la zona de descàrrega els animals es neguen a baixar, fent, alhora, un gran enrenou i estrèpit de ferros i grunys, mentre els empleats els punxen amb una mena d'arpó fins treure'ls a tots. Els grunys, uns grunys que s'endevinen de desesperació, ràbia i por, s'enlairen per sobre d'altres sons per anar esmorteint-se de mica en mica a l'interior de l'edifici fins desaparèixer. Quan tot passa el silenci sembla existir i s'estira espès sobre tot el que mires.

No ho he viscut, però pel que ens diu Jonathan Demme al film  protagonitzar per Anthony Hopkins els xais van a l'escorxador en complet silenci. M'imagino l'escena en blanc i vermell, sense música ni so, completament muda, només una corrua de xais avançant silenciosos, trepitjant les basses de sang dels altres ja sacrificats, acceptant submisos el seu destí. Pel carnisser deu ser un sacrifici agraït, perfecte.

El sacrifici perfecte, exemple de submissió absoluta, com el que Déu exigí a Abraham qui l'acceptà en silenci i obediència resignada oferint-li la vida del seu propi fill Isaac,. Al darrer  moment va ser substituït per un xai, però el sacrifici no deixà de ser perfecte i inspirà una de les festes religioses més importants del món.

Als mitjans de comunicació i als governs capitalistes espanyol i regionalista, els ha semblat intolerable que el passat dia 29 de Març, les víctimes que estan sacrificant no ho acceptin en silenci resignat, ordenadament, sense sorolls, ni grunys, ni crits de lament o ràbia. 

Ens volen anyells per un sacrifici perfecte. A major glòria del Mercat, el Déu dels nostres temps. Amén.

L'extinció dels esquirols

                                                                                                                                                

Arran de la darrera vaga general del passat 29 de maig els esquirols s'han fet sentir com mai fins ara als mitjans de comunicació.

Hauré de començar per recordar les paraules de Francesc Layret i dir per a  tothom que fa veure que no ho sap, que quan els treballadors fan vaga, no és que no vulguin treballar, sinó que volen fer-ho en millors condicions.

Diuen els que diuen tot i sempre, que s'ha de respectar el dret al treball de les persones que ho volen fer mentre hi ha una vaga, afegeixen que els piquets els coaccionen de paraula i obra i atenten contra la seva llibertat. Aquesta gent no accepten la contraposició argumental de la coacció de  l'empresari sobre el treballador, especialment a la petita empresa on l'amo paga i mana d'una manera molt personal, també en aquest temps d'atur i baixades de salari a l'engròs. La de l'empresari és una coacció molt més eficaç per invisible, no deixa rastre i queda sempre impune.

La patronal, els partits polítics capitalistes i els seus mitjans de comunicació, s'escaten en aquest discurs contra els piquets i els sindicalistes que en formen part, obviant que els piquets estan defensant un dret col.lectiu, que no és comparable al dret individual de qui vol treballar.
Els esquirols han renunciat o pensen renunciar a les millores que el sacrifici de les mobilitzacions dels treballadors han aportat ?
Com hauria estat la vida dels treballadors i els seus fill si no fos per la lluita de milers de treballadors al llarg d'anys de sacrificis, pagats sovint amb sang obrera ?

Els esquirols són individus egoistes, incapaços de pensar més lluny del seu propi interès, volen recollir beneficis sense posar-hi sacrificis.
La raó dels piquets, allà on és sustenta la seva força moral  i fins i tot la jurídica dins del  sistema judicial capitalista, es troba en què allò que fan, ho fan en benefici de tots el treballadors, és exactament el mateix principi en què es basa l'estat per aplicar mesures judicials, administratives o polítiques, en contra dels interessos privats en benefici dels col.lectius; per exemple els registres a l'aeroport, les expropiacions de propietats o fins i tot mesures de suspensió de drets per decisions polítiques (els estats d'excepció).
Els esquirols volen treballar per a que l'amo o l'estat no els descompti diners, o per quedar bé davant de qui mana tot foten el pilota i obtenint de retruc altres beneficis i privilegis, però tanmateix no estan disposats a renunciar als beneficis que la lluita dels treballadors han aportat i no només a ells sinó a tota la societat que es beneficia d'una societat més justa, feliç i  pacífica de la que patien els nostres avis o besavis.
Estic convençut que si a tots els esquirols no els apliquessin els beneficis de la lluita obrera estarien tan extingits com els dinosaures.