Històries de la mili

Afegeix la llegenda

El referèndum que havia de permetre que Andalusia es convertís en comunitat històrica per la via especial de l'article 151 previst a la constitució espanyola de 1978, va donar un resultat que no ho permetia. Tanmateix  la classe política del moment es va empescar un parell de lleis especialment elaborades per a l'ocasió la 13/1980 i la 21/1980, d'aquesta manera Andalusia pogué accedir a l'estatus legal de les comunitats històriques, esquivant el que preveia la constitució. La llei va deixar pas a la política. Aquesta és una data que està fixada estranyament al calendari vital i no per res que tingui a veure amb la meva família, que no és d'Andalusia, sinó per la mili, que tanmateix tampoc la vaig fer a Andalusia   La mili em recorda Andalusia per una tragèdia a la que un poeta andalús li va dedicar un poema que vaig tenir el gust de descobrir  en al.al·lucinants moments casernaris.

Aquest 28 de febrer es commemorarà el vint-i-unè aniversari del referèndum que va proclamar l'autonomia a Andalusia. A la mili vaig tenir dos companys , el Mario i l'Eladio dos granadins nacionalistes andalusos, l'Eladio a demés, era dramaturg i advocat.  Amb ells compartí tertúlies polítiques i poesia i algun episodi fallit de representació teatral, més enllà del que cada dia ens vèiem obligats a interpretar com a soldats. Aleshores Andalusia encara no era una autonomia històrica. 
Una nit, quan les llums de la companyia s'havien apagat i en un racó bebíem poesia, vaig conèixer la curta  i tràgica història de Manuel José García Caparrós, un jove treballador de la fàbrica de cerveses Victoria i militant de Comissions Obreres  a qui la policia va matar d'un tret quan intentava penjar la bandera d'Andalusia durant el transcurs d'una manifestació per demanar l'autonomia. Allà enmig de fusells i uniformes l'Eladio alt com un xop, prim com una canya i amb una veu potent i pausada ens recità amb marcat accent granadí, un poema d'un seu amic el poeta Emilio Molero Aguilar que diu:

Manuel García Caparrós

muerto con la bandera andaluza  

en los ojos

4-12-1977

Cuando de un golpe entra el aire fresco

como si la mañana se vistiera de orgullo

porque en ese instante se respira historia,    

aquélla que no se ha escrito con la oficial tinta

ni el emblema dilecto.

Venías con los ojos verdes de tu pueblo

y las manos blancas como arcángeles

o bandadas de pájaros que de sur gozan,

venías tan de cerca a la temprana edad

en que se brindan los labios al beso,

al entorno de la hembra que has soñado como hombre,

venías tan de temprano al retemblío,

tan de cerca al quejío hondo de la sangre,

tan blanco y verde manuel por la alameda,

con tanto blas infante en el agua de tus ojos,

venías con tantos y tan solo en la mañana.

Y ahora aquí todos temblando :"ojú que frío"

La blanca y verde muerte: "Los andaluces"

Allà estàvem, sentint-lo al silenci de la nit, un servidor de vostès, en Mario i un altre amic de poesies; en Kepa Urruticoetxea Arrieta qui la policia militar ens el prengué uns dies més tard   i  enduent-se el bersolari ens deixaren el vuit  de bersoak .L'enorme  pes de la repressió.

Enguany, 36 any més tard de l'assassinat policial, la comunitat autònoma d'Andalusia declararà a títol postum  a Manuel J. García Caparrós fill predilecte. Per contra, res se sap dels responsables del seu assassinat, ni  el de tants altres perpetrats  per les rates franquistes que mossegaven amb ràbia a qui empenyia la llei reclamant-ne justícia. 

Els silenciosos de Seatle

Davant la corrupció de polítics, empresaris i banquers s'escampa la brama tertuliana i "editorialítica" d'una necessària  regeneració democràtica que no poden liderar els partits polítics enfangats en la bassa corruptora i com que no la poden liderar els polítics, diuen, els que ho diuen tot i sempre,  ho ha de fer la justícia. Els jutges. Els jutges !!. No em faltava una altra !

Moltes coses no funcionen a espanya, com no podia ser d’altra manera en aquest règim que es banta de democràtic, quan en realitat no és més que una evolució liberal del franquisme,  una dictadura de caràcter feixista, que es fonamentava en el  falangisme i el catolicisme ultra ortodoxe.

No ha existit la transició, sinó una evolució de les estructures dictatorials, d’un estatus a l’altre sense trencadissa. I d’entre tots els sectors on s’aplicà aquesta norma de transposició, la justícia és el cas més paradigmàtic. La mostra més significativa la trobem en el Tribunal d’Ordre Públic, el famós TOP, un  jutjat  especial i centralitzat, destinat a reprimir els delictes polítics i garantir l’estabilitat del règim franquista, que amb el reial decret llei 1/1977 del 5 de gener va  convertir-se en  l’Audiència Nacional amb les competències traspassades.

Plató fou un  defensor de la justícia, però quan Plató es preguntà quina era la funció de la justícia  trobà la resposta més apropiada als seus interessos d’aristòcrata: la justicia és l’avantatge que s’otorguen els poderosos. Digué.Una visió que compartia Hesíode, per bé que des d’una òptica critica, car definia els jutges com uns corruptes i ambiciosos afamats de regals. Deia el poeta del déus grecs, que la pretenció que un simple camperol pogués  trobar l’ampara en els jutges, era com la d’un rossinyol que pensés que amb el seu bell cant pogués impedir la voluntat d’un falcó.O sigui i en paraules menys poètiques, la justícia no és neutra sinó que té la funció d’aplicar les lleis del poder. I en el contex on  som, aquestes lleis són les del capitalisme, sintetitzades en l’explotació del treball, la defensa de la propietat privada i  l’acumulació de beneficis. 

Quasi tres mil anys després d’Hesíode la justícia no ha canviat de funció.

 Ara mateix a USA, concretament a la costa oest entre les ciutats de Portland, Seatle i Oakland hi ha uns processos oberts contra activistes del que s’ha anomenat Occupy Movement, que ve a ser el reflex del moviment 15 M a USA. Militants d’aquests moviments estan sent cridats a declarar davant d’un tribunal americà anomenat el Grand Jury (Gran Jurat) uns tribunals on no es fan actes de les compareixences i on els acusats han de prestar declaració sense advocat. La policia Federal USA (FBI) està entrant a les cases de joves militants anticapitalistes a punta de pistola, busquen roba negra, bibliografia anticapitalista i pintura que presenten com a proves, mentre s’enduen ordinadors, adreces i telèfons que utilizen en els interrogatoris del Gran Jurat per criminalitzar i desactivar la movilització que ja ha aconseguit una vaga general a Seatle i la paralització del principals ports marítims de la costa oest.

Aquests tribunals ja van actuar en la que es va anomenar  Firt Red Scare entre 1918 i 1921 contra els treballadors socialistes i anarquistes, durant aquest període la justícia americana executà els anarquistes Sacco i Vanzetti. Però si hi ha una primera és que n'hi ha una segona, The Second Red Scare, que impulsà el senador  Joseph R. McCarthy, coneguda per macartisme, va significar una purga d’intel.lectuals a gran escala on se’ls acusava simplemente de simpatitzar amb comunistes o tenir idees d’esquerres, bona part d’aquestes acusacions se sostenien per investigacions fetes per empreses privades. Anomenar camarada a una persona equivalia entrar a les llistes negres.

L’ombra d’aquestes persecucions, d’aquesta nova caça de bruixes, ronda de nou pels carrers de Seatle, on desenes de joves són perseguits per la justícia per les seves idees. Davant la desampara que significa pels declarants i els seus amics i coneguts, parlar davant de tan obscur  tribunal,  els joves anarquistes han decidit no  fer-ho, pel que poden afrontar penes de 10 anys de presó.

Mateo Duran, Olejnic Katterine i Maddi Pfeiffer, estan ara mateix empresonats en cel·les d’aïllament sense cap acusació ni condemna. Altres 11 persones han rebut citacions judicials per a que prestin declaració al Gran Jurat de Seatlle.