Màtrix-sició espanyola

Estic desconcertat.Totes les meves certeses van caient una a una. 

El que em van ensenyar era mentida i el que he après era equivocat. El que he vist només ho he somiat. El que he viscut només ho he  desitjat.

Potser alguns dels mals records que tinc als racons dels plecs cerebrals, no són  més que  invents intencionats de les neurones que habiten a les àrees temporals. Esquerres, naturalment.

El català mai va estar prohibit. El rei regna, però no pinta res, només és un tipus "campechano" afeccionat a la caça i amic d'en Franco, qui ho era a la pesca (sí, ja saben, Franco, aquell senyor petitó i rodonet, capadet, però simpàtic).

 Jo mai vaig fer reunions sindicals clandestines, ni vaig apilar mobiliari escolar al bell  mig del carrer Urgell per protestar pels empresonaments polítics, perquè mai el govern espanyol ha empresonat o matat a ningú per la seva idea política, ni mai hi ha hagut resistència armada contra el règim. Règim ? quin règim, el Dukan ?

 Al meu amic "el Gafes", no el van penjar d'un sostre mentre l'apallissava la policia per haver organitzat una secció sindical a la New-Pol. Mai. Mai ningú va detenir al "Rubio" mentre repartia octavetes (ara es diuen flaiers") en contra de la dictadura. Perquè no hi havia dictadura. I el que no ha existit no va passar. I doncs, mai ningú va detenir i empresonar el fill d'aquell històric militant del PSUC que em va regalar, poc abans de morir, un clauer que deia Mas vale morir de pie que vivir arrodillado. Un clauer que no dec tenir. Encara que l'estic tocant i veient, és una mentida. Deliri. Miratge. Al·lucinació.

Mai milers de catalans van sortir als carrer per demanar llibertat, amnistia i estatut d'autonomia. Ni mai ningú va cantar a pavellons plens a vessar les cançons prohibides, perquè mai a ningú se li prohibí cantar

Aquestes coses no van passar, però si haguessin passat, (que no van passar) mai ningú se'n queixà. La gent vivia feliç i no existien les protestes, no hi havia vagues i no perquè fossin clandestines. Els estudiants estudiaven, els obrers treballaven i tot anava com havia d'anar, només que calia modernitzar-nos una mica, renovar l'ambient com si diguéssim; sortir a Eurovisión.., posar-nos vikinis...passejar-nos amb 600... votar sense ser del tercio familiar...

El sistema de democràcia que tenim no és una evolució harmònica de la democràcia orgànica del Movimiento Nacional, sinó una revolució pacífica feta per homes intel·ligents i aplicats, no pas un canvi fet per la pressió popular que sembrava la seva exigència amb sacrifici i la regava amb sang. No, no fou així. Mai sota la democràcia orgànica varen matar cap treballador que es refugiés a cap església fugint de la policia.

Som on som  perquè uns senyors instruïts, intel·ligents i bones persones, així ho van voler. Van voler fer una ruptura radical, però civilitzada, que afectà les nostres vides. Vet aquí el que va passar.

Un bon dia un senyor que es deia Adolfo Suárez  jove, seriós i ben repeinaet, (falangista això sí, però això no és cap cosa dolenta,) es va reunir amb un rei vingut d'occident i varen decidir que s'ajuntarien amb uns altres senyors per a fer les coses d'una altra manera i parlant, parlant ...es van posar d'acord en fer un país, que seria millor que el que teníem abans i amb millor clima del que tenien altres.(Això del clima no va ser cosa seva, es veu que abans ja era igual de bo. Bé, potser una mica més gris).

Sí s'atreveixen a vendre'ns aquesta història a base d'elevades dosis de televisió, portades, columnes de diaris i xerrades de tertulians, abduint-nos la ment i la memòria, a nosaltres, actors protagonistes d'aquest tros d'història, potser sí que tot és possible.

Començo a pensar molt seriosament que el senyor Jordi Bilbeny (Institut Nova Història) deu tenir tota la raó quan diu que Colom era català i com ell Cervantes, qui en realitat es deia Servent i el llibre que corre pel món com si fos la millor literatura castellana, no és més que una mala traducció del català. La Santa Teresa d'Àvila era abadessa al monestir de Pedralbes i  l'obra cumbre del genèro picaresco coneguda com el Lazarillo de Tormes, en realitat s'havia de dir El llàtzer de Tormos, una mediterrània vila de la Marina Alta i una obra escrita en català pel gran humanista valencià Joan Lluís Vives, jueu convers.

¿Què no han de fer amb les obres de literatura i els esdeveniments històrics de fa més de 500 anys si són capaços de fotre aquest muntatge amb la mort d'en Suárez ?.
Posen uns llacets negres a les pantalles que ens fan mirar atentament amb l'esquer de gran reportatge, d'entrevista exclussiva i s'esforcen a fer-nos creure  que s'ha mort un personatge al que li devem tot. Un home que es va sacrificar per nosaltres. Ens el presenten com si s'hagués mort Jesús de Nazaret i vet aquí, que aprofitant la semblança, ens encolomen una setmana santa franquista. Una cosa que recordo perfectament  com si fos ara, mai va existir, 

Banderes esquinçades

Turó de la Creu de Gurb (Viquipèdia)

No han passat gaire més de dos anys des que els ciutadans vam decidir sortir al carrer i penjar les estelades als balcons, després als turons de les muntanyes i finalment a les rotondes de molts municipis.
Són tantes les coses que han succeït i algunes de tanta transcendència, que de vegades em sorprenc a mi mateix comparant-les amb la visió comprimida d'un videoclip.  Totes aquestes coses, van deixant marques a la nostra societat com  a les banderes que el sol descoloreix i el vent estripa.

Però des que el president de la Generalitat del nord, va dir que el 9 de novembre d'enguany seria la data del referèndum, es va produir una sensació d'encalmada desorientadora.

La paraula calma té sinònims tan engrescadors  com serenor, placidesa i tranquil·litat, però posada en termes marítims (on sembla tenir l'etimologia) comença a tenyir-se de conceptes desencoratjadors, i ja no diguem si la calma és blanca, que és un dels pitjors enemics de la navegació a vela. 
En termes marítims la calma i especialment la calma blanca, no és aquell espai plàcid que t'acarona i et fa gaudir del moment, sinó el desassosec producte de la incertesa i la impotència, la quietud que t'aixafa i desespera. L'esgarrapada de la mort.
 Hem de tornar al carrer i renovar les banderes. Cridar a la mobilització que retorna el vent a les veles. A rem hem d'allunyar-nos d'aquesta posició que ens manté en aquesta calma blanca, la institucionalització de la reivindicació independentista, que no augura res de bo a aquest poble on el pobres ja són un 25% , és a dir, un milió vuit-cents vuitanta quatre mil nou-cents cinc catalans, segons les darreres dades publicades corresponents al 2011.