Banderes esquinçades

Turó de la Creu de Gurb (Viquipèdia)

No han passat gaire més de dos anys des que els ciutadans vam decidir sortir al carrer i penjar les estelades als balcons, després als turons de les muntanyes i finalment a les rotondes de molts municipis.
Són tantes les coses que han succeït i algunes de tanta transcendència, que de vegades em sorprenc a mi mateix comparant-les amb la visió comprimida d'un videoclip.  Totes aquestes coses, van deixant marques a la nostra societat com  a les banderes que el sol descoloreix i el vent estripa.

Però des que el president de la Generalitat del nord, va dir que el 9 de novembre d'enguany seria la data del referèndum, es va produir una sensació d'encalmada desorientadora.

La paraula calma té sinònims tan engrescadors  com serenor, placidesa i tranquil·litat, però posada en termes marítims (on sembla tenir l'etimologia) comença a tenyir-se de conceptes desencoratjadors, i ja no diguem si la calma és blanca, que és un dels pitjors enemics de la navegació a vela. 
En termes marítims la calma i especialment la calma blanca, no és aquell espai plàcid que t'acarona i et fa gaudir del moment, sinó el desassosec producte de la incertesa i la impotència, la quietud que t'aixafa i desespera. L'esgarrapada de la mort.
 Hem de tornar al carrer i renovar les banderes. Cridar a la mobilització que retorna el vent a les veles. A rem hem d'allunyar-nos d'aquesta posició que ens manté en aquesta calma blanca, la institucionalització de la reivindicació independentista, que no augura res de bo a aquest poble on el pobres ja són un 25% , és a dir, un milió vuit-cents vuitanta quatre mil nou-cents cinc catalans, segons les darreres dades publicades corresponents al 2011.