...I ara, sense ràdio

fotografia Racò Català 

Es curiosa la capacitat que tenim els catalans de convertir les victòries en derrotes ( per sort a l'inrevés també). I això no ve d'ara.

Quan Catalunya, ni tan sols existia i era poc més que un tros de territori de frontera al marge sud de l'imperi carolingi i al nord de l'Emirat Omeya, uns senyors de la guerra perduts entre muntanyes, van fer-se un espai propi i una vegada consolidat i contra tota l'altra tradició que els envoltava, no en feren un regne, sinó un comtat.

Amb la victòria de Monjuïc, sobre les tropes espanyoles, (de la que el dia 26 de Gener d'enguany commemorem el cap-i-cua 373 aniversari), i la proclamació de la república catalana, vam acabar perdent el Rosselló i part de la Cerdanya, 

De la victòria del poble català a la guerra del francès i novament proclamar la república catalana,vam  aconseguir retornar a l'absolutisme monàrquic.

De la proclamació de la república catalana per Macià vam acabar amb el president de la Generalitat afusellat i patint una de les pitjors dictatures d'Europa i el món.

Aquestes derrotes  obtingudes a partir de grans victòries, són esdeveniments que es forjaren en la constància del dia a dia, en la falta de voluntat d'actuar quan calia i fins les darreres conseqüències amb voluntat d'anticipació. Quan sent l'actor principal dels esdeveniments, no hem volgut acceptar la responsabilitat que se'n derivava i ens hem conformat amb els imperatius de compromisos externs, acontentant-nos en el paper d'acompanyants lleials, hem pagat un preu que no ha parat d'augmentar a mesura que ha disminuït la nostra força internacional.

La victòria de fer uns mitjans de comunicació públics homologables a qualsevol altre dels existents a Europa, la vam convertir en derrota a l'acceptar la difussió restringida a un entorn regional i la falta d'ambició nacional ens ha portat a la humiliació actual; veure amb impotència com tanquen les modestes eines tècniques que el poble s'havia dotat per superar la falta d'ambició institucional.

És com la llengua. Si persistim en dir-li valencià a alguns dels diversos dialectes del català que es parlen a les comarques de Catalunya del Sud per aconseguir, ja no sé quina victòria, no tingeu dubte que acabarem amb una nova i greu derrota .

Senyores i senyors és hora de dir-ho: el valencià no existeix. 

I ara que ens derrotin. Potser és l'única manera que sabem els catalans d'obtenir una victòria.

Joan Vinyoli

Enguany commemorem el centenari del naixement a la ciutat de Barcelona de Joan Vinyoli, poeta.

Els seus poemes m'acompanyen en la vida. N'hi ha un d'especial on m'aturo tan sovint que podria recitar-vos-el de memòria:

CERCLES
Un altre cop vols agitar les aigues
del llac.
             Està bé, però pensa
que no serveix de res tirar una sola pedra,
que has d''estar aquí des de la matinada
fins la posta, des que neix la nit
fins al llevant
                      -tindràs la companyia
de les estrelles, podràs veure l'ocellassa
de la nit negra covant l'ou de la llum
del dia nou-
                    assajant sempre cercles,
per si al cap de molts anys, tota una vida, et sembla
-i mai potser no estaràs segur-
que has assolit el cercle convincent. 

Certament ho va deixar dit: "Bagur va ser el meu lloc definitiu com a poeta". Allà podia sentir "sospirar la nit al mar" com va escriure al poema Rimes Blaves, però a mi m'agrada saber que va estiuejar també a Sant Fost de Campcentelles i que devia passejar entre vinyes i que, com jo mateix en aquell indret precís, va agafar furtivament algun gra de raïm per gaudir-ne entre sarments.
M'agrada saber que hem compartit aquells turons tous de granit esmicolat, saulò esmunyedís com la carpa que pescava a la bassa, que ambdós hem travessat els petits torrents on les guineus ordien els atacs de matinada. Saber que hem respirat la mateixa olor a pinassa.

Diuen que els seus són poemes postsimbolistes, que ve a ser com la part menys amable del romanticisme, el cas és que begué de Höldeling, però sobretot del poeta en llengua alemanya, nascut a Praga; Rainer Maria Rilke de qui fou admirador i traductor. 

De les seves traduccions de poemes alemanys, us en porto un de poc habitual de Nietzsche:

ENTRE ENEMICS                                                        UNTER FEINDEN
Allà el patíbul, aquí la corda                               Dort der Galgen, hier die Stricke
i del botxí la barba roja,                                      und des Henkers roter Bart,
gent al voltant, mirades de verí-                          Volk herum und gift'ge Blicke-
res d'això, res no m'estranya.                               Nichts ist neu dran meiner Art
Per cent folgances m'ho sé bé,                             Kenne dies aus hundert Gägen,
rient us ho crido a la cara:                                   schreis euch lanchen ins Gesicht:
"Inutil és, inutil és penjar-me !                             "Unnütz. unnütz, mich zu hängen!
Morir? Jo no puc morir!"                                     Sterben? Sterben kann ich nicht!"

Desgraciats ! Tinc per enveja vostra                     Bettler ihr! Denn euch zum Neide
el que vosaltres mai no aconseguireu:                   ward mir, was ihr- nie erwerbt:
Ben cert, pateixo, si, pateixo-                                zwar ich leide, zwar ich leide
Però vosaltres morireu!                                         aber ihr-ihr sterbt, ihr sterbt !
Després de cent trànsits de mor                             Auch nach hundert Todesgäsgen
sóc alè encar, calitja i llum !                                  bin ich Atem Dunst und Licht-
"Inutil és, inútil es penjar-me!                                "Unnütz. unnütz, mich zu hängen!
Morir? Jo no puc morir!"                                       Sterben? Sterben kann ich nicht!"

El poeta cercava ser-ho vivint-ho, una actitud que el confrontava amb la vida quotidiana en una permanent lluita existencial

RUNA
Mira: jo sóc una paret. Els pares van alçar-la
maó sobre maó fins a la mida
que veus, una paret de casa humil.
Fixa't com es clivella,
com va enfondrant-se a poc a poc amb sord,
feixuc estrèpit.

Però ja a terra tot
amb mans obreres de paraula,
nit rera nit,
pacientment plego la runa
i novament edifico.

No hi ha lloc a l'optimisme entre els seus versos, el quefer diari que cal atendre ens aconsella "tenir llàgimes a punt ...que tot és dur, cruel, sense pietat i sempre el mal i la vergonya duren." Hi ha, això sí, un petit racó per al consol i el projecte al que no hem de renunciar malgrat tot; insistir, perdurar, fer el que cal fer, Atendre el compromís...Ara bé...

NO ET FACIS PAGA DE RES
Jo crec que podem fer el que vàrem dir,
sense fer-nos, però, paga de res,
que és possible que els núvols de cotó
que ara veiem es tornin a la tarda  temporal de pluja
i hàgim d'aixoplugar-nos. En qui sap quin lloc?
Sota quin ràfec? Sota quina vela?
Perquè ja ho saps, de casa no n'hi ha,
de sostre veritable no n'hi ha,
que l'únic sostre és la senzilla tapa
de la caixa de morts.

A vegades convé recordar aquestes coses . Ara que el dia és clar, el sol il.lumina la terra on vivim i laboriosament construïm un futur ple d'esperança.