benvinguts a aquest camí de reflexions i opinions impulsades pel desig de collir les roges i dolces cireres.

dimarts, 31 de desembre del 2013

Referèndum amb segona volta




Hem acabat l'any sabent la voluntat del govern i de la majoria de forces polítiques del parlament de convocar el referèndum d'autodeterminació el  9 de novembre de 2014. Hauríem de començar aquest nou any coneixent la normativa concreta. 

Saber qui tindrà dret a vot i com es comptaran els vots de les tres preguntes i les possibles respostes, és cabdal per garantir una campanya apropiada que demani el vot concret del ciutadà, qui ha de pronunciar-se sabent amb claretat les conseqüències de la seva acció a les urnes.
És evident que la manera com s'han programat les preguntes, encadent-les amb les respostes, emboliquen la troca i fa més peremptori conèixer de bon començament, quines poden ser comptades com a vots nuls i el significat de cada una de les respostes.

A la pregunta: Vol que Catalunya s'esdevingui un Estat ?  Votar NO significa que la persona que l'ha triat, vol que Catalunya es mantingui dins el marc polític actual del regne d'espanya, sense cap canvi, però també podria dir que vol la desaparició de l'autonomia catalana. És el vot del moviment de masses del falangisme.Votar ,significa que la persona que ho ha fet vol un canvi de l'actual marc polític i aleshores entra en joc la segona pregunta.
En cas afirmatiu, vol que aquest Estat sigui independent ? votar NO, o sigui SI+NO s'ha d'entendre que qui així s'ha pronunciat, vol una reforma de l'actual constitució espanyola que doti de les condicions polítiques i jurídiques necessàries per a que Catalunya esdevingui una entitat política anomenada Estat (del tipus que sigui, però sense una personalitat internacional sobirana)  és a dir, emplaça les institucions polítiques a iniciar una negociació amb espanya (en realitat a continuar la negociació) encaminada a obtenir el desig expressat a les urnes d'una part de la ciutadania del regne i a qui l'altra li ho ha de concedir.
Votar a aquesta segona pregunta o sigui SÍ+SÍ significa que la persona que així s'expressa vol que Catalunya sigui un Estat independent més, en el context dels altres Estats sobirans del món, és a dir, la voluntat que Catalunya surti del marc polític del regne espanyol i es constituixi en república.

Amb el disseny de preguntes condicionades per respostes, s'ha aconseguit el consens polític, però s'ha sacrificat la claredat del resultat i la confusió no ens conduirà mai a l'autodeterminació. Les regles de la votació, les respostes i les seves conseqüències han de ser ben clares, és per això, que cal fixar una segona volta en cas que cap resposta vàlida possible obtingui més del 50% dels vots emesos. 
Si no tenim unes regles del joc clares i una resposta única majoritària a les preguntes, l'exercici del dret a l'autodetarminació només servirà com una eina de negociació per a transaccions entre les estructures polítiques que van transitar del franquisme a la paròdia de democràcia que patim.  O sigui res útil al poble de Catalunya.

dijous, 5 de desembre del 2013

El federalisme franquista

el federalista Rodolfo Martín Villa
Quan l'octubre d'enguany en Vicent Partal, en dues editorials va insinuar que el PSC s'acostava al feixisme, va n'hi haver que consideraren la seva conclusió sensacionalisme informatiu.
No pas jo, es clar, que sempre he considerat al partit socialista espanyol, un dels principals responsables de la consolidació del sistema de democràcia castrada i corrupció generalitzada que patim. 
Cara al sol del tardo-franquisme es va elaborar la constitució del 78, tot un muntatge jurídic i polític que agombolà el franquisme i feu crèixer l'estructura corrupta de l'actual règim monàrquic.
Una expressió personal del que dic, el representa en Narcís Serra, qui com gairebé tothom al PSC, va posar-se a treballar per espanya amb voluntat de servei i profit (millor si profit ho llegiu a l'anglesa).
Sent ministre espanyol va ser l'artífex del canvi de parer dels socialistes per fer-se atlantistes de pro. Tot i que esquitxat, s'ensortí del tèrbol afer de l'espionatge del CESID a partits polítics, periodistes i empresaris. Va tornar a la pseudopolítica catalana per substituir a l'Obiols a la secretaria del psc, cosa que aconseguí amb l'ajuda dels capitans metropolitans del partit, encapçalats pel senyor Montilla, qui el promocionà també com a conseller de Catalunya Caixa. Ja consolidat el sistema polític que permetia la continuació de la corrupció i la impunitat franquista, ara es tractava de fer cèntims. El mateix Narcís Serra cobrava més d'un milió d'euros l'any, gràcies a l'acumulació de càrrecs a varis consells d'administració i direccions d'empreses com Gas Natural, Telefònica, Applus...
Per un moment, alguns es feren il.lusions que el PSC acompanyaria el camí del poble català cap a la democràcia i la llibertat, però varen ser moments efímers i a poc d'iniciar-se  ja l'abandonaven per refugiar-se dins la cova de l'espanyolisme, per dir-ho amb paraules d'en Partal. Allà s'hi estan arraulits, compartin foc i projecte polític amb persones molt destacades del franquisme, com el mateix Rodolfo Martín Villa, qui fou Jefe Nacional del Sindicato Español Universitario (1962-64), governador cívil i cap provincial del Movimiento (1974), ministro de governación (1976-79) i actualment amb 80 anys, anomenat pel govern d'en Mariano Rajoy, conseller del SAREB, conegut popularment com el "banco malo". Aquest exfranquista ha declarat a Catalunya Radio que és partidari de la reforma federal de la constitució espanyola. Si, això ha dit, que és partidari de fer una reforma federal de la constitució espanyola. I ha afegit també, que comparteix el criteri del socialista Alfonso Guerra de fer ús de la força per impedir el referèndum.
Fem recompte. Estan d'acord amb la llei fonamental, estan d'acord amb la bandera, estan d'acord amb l'himne, estan d'acord amb el cap d'estat, estan d'acord amb la forma de govern...I també, tristament també, en l'ús de la força contra l'independentisme.
Son exfeixistes i exsocialistes compartin un projecte polític comú o son simplement espanyolistes ? 
La questió es fàcil de resoldre si tenin en compte que espanyolisme i feixisme és una sóla doctrina política que vol impedir l'exercici de la democràcia i la llibertat.



dilluns, 18 de novembre del 2013

Vora el barranc de Carraixet

Dibuix de Joan Ramos i Montllor
Després de la sentència d'Estrasburg contra el procés Garzón i les tortures a independèntistes catalans, va venir el pronunciamentt del tribunal de justícia de la Unió Europea contra la llei hipotecària i posteriorment la sentènca contra l'anomenada doctrina Parot i ara la darrera; el Comitè de Desaparicions Forçades de les Nacions Unides insta a espanya a cercar, jutjar i sancionar si resulten culpables, els responsables dels crims comesos durant els franquisme. Afirma també, que és obligació de l'estat i que aquesta mena de delictes no tenen límit en el temps. 
Quan ho vaig llegir em va venir al cap com un llamp la força eixuta, tensa i directa de la poesia d'Estellés, concretament el seu poema Vora el barranc de Carraixet, compost a la memòria de Joan Baptista Peset, qui fou doctor en medicina i ciències químiques, president d'Acció Republicana i qui encapçalà la llista guanyadora del Front Popular a València  a les eleccions de 1936. Fou afusellat a Paterna el 24 de maig de 1941.
Com a tants, els feixistes l'afusellaren de manera injusta i immisericorde, en els millors dels casos per sentències d'uns tribunals il.legitims que l'estat feixista imposà per la força militar, altres voltes no els calgué ni el teatre jurídic i tiraren pel dret i al clatell.
Després, l'estat falangista s'adaptà a la democràcia a través d'un pacte indigne, que garantia la immunitat dels usurpadors i assassins. Però, ves per on, la justícia internacional esmena la plana als traïdors que acceptaren la humiliació i la submissió per un plat que ni tant sols fou de llenties, sinó de pinso barat de gos.
Deixeu-me que reprodueixi alguns d'aquest versos que facin de cor a les indicacions internacionals que assenyalen les vergonyes, les aberracions, les mostruositats de la cruel, innoble, intolerable i feixista nació espanyola. 
Honor i glòria als que moriren per voler-nos millors

Vora el barranc de Carraixet
hi ha un taronger d'amargues branques:
penja una collita de màrtirs
d'una mort amarada i pobra.
Vora el barranc del Carraixet,
enterraments de caritat,
la funesta llum foradada
i les rebentades pupil.les
            .../...
Vora el barranc de Carraixet
hi ha una esperança irrefrenable.
Un perfil sinistre de forca
inútilment ens amenaça.
És més la fam de llibertat
que tot un poble experimenta
amb la sang heroica d'uns morts,
vora el barranc del Carraixet.
            .../...
Vora el barranc del Carraixet,
els morts de fredes matinades,
els morts de les nits tenebroses,
els assassinats de la terra.
La llum puja com la bandera,
puja la bandera del sol,
puja com un puny,com una sang,
vora el barranc del Carraixet.

dilluns, 28 d’octubre del 2013

Ni pietat ni perdó


Jehú i caps d'estat (Hoffmann)
“Jo, el Senyor, t’ungeixo rei del meu poble Israel. Seràs el flagell del llinatge d’Acab, el teu sobirà, i així vindicaré la sang dels meus servens, els profetes i la sang de tots el fidels del Senyor que Jezabel va vessar”
Així ordenava el Déu de l’antic testament a Jehú, que prengués venjança contra el rei Acab i la seva esposa Jezabel per haver vessat la sang dels profetes del Senyor. A canvi d’el·liminar l’estirp sensera de la famila d’Acab; els seus 70 fills, i quaranta-dos amics i parents de la reina mare, el seu seria el  llinatge reial de més durada al regne d’Israel.
Aquesta és només una de les múltiples històries de xantatge, violència, venjances i assassinats amb la que la religió cristiana ha construït el seu relat. 
Fins que no arribà Jesús de Natzaret, el Déu del cristians era autoritari, immesericordiós, venjatiu i violent. Però vingué Jesús per habitar entre els homes, perdonar les nostres debilitats i salvar-nos del pecat. O això diu l’esgésia catòlica, apostòlica i romana.
El passat 27 d’octubre milers de manifestants ocupaven el centre de Madrid per demanar  una justícia  final amb vencedors i vençuts. Venjança. “Venganza y muerte !” com ho expressà el poeta Bernardo López i una vegada més recollien veus contemporànies. Sota l’ombra de la bandera espanyola, la cara al sol, la mà enlaire i el so de la Marxa dels Granaders es demanava venjança. Venganza y muerte !
Hauria de sorprendre’ns que una majoria de persones que es reclamen catòliques demanessin venjança en comptes de perdò. Però no, no ens sorprèn als qui hem rebut la paraula de Déu a través del nacional-catolicisme, la doctrina evangelitzadora que l’església catòlica espanyola utilitzava per escampar la seva llavor d’odi i revenja. Una evangelització precatòlica que s’alimentava d’un odi intens, pregon i persistent, com ho demostren les darreres beatificacions a Tarragona.
D’aquelles llavors aquestes collites.
D’espanya no es pot esperar cap acord que no sigui cedir als seus desitjos. D’aquest senyor, que cap esclau esperi comprensió o perdó.

dissabte, 12 d’octubre del 2013

Are you loving it ?

Nancy Salgado
Nancy Salgado és una dona de 26 anys, mare de dos fills que treballa de caixera a l'empresa Mc Donalds des de fa 10, en tot aquest temps no ha tingut cap augment salarial i des d'aleshores cobra un sou de 8,25$ l'hora (6,08€ ).
Nancy es queixà al propietàri del famós restarurant de menjar ràpid, aprofitant una conferència que el Sr.Jeff Stratton feia a la ciutat de Chicago:
 "10 anys en aquesta empresa i no guanyo ni per a comprar sabates als meus pobres fills" li espetegà en mig de l'auditori. El Sr. Stratton li contestà sense cap vergonya i amb la tranquil.litat que tenen els éssers superiors, que ell en portava 40.
Tot seguit la senyora Salgado fou detinguda per la policia per atrevir-se a importunar l'amo.
Els treballadors de Mc Donalds a USA estan portant una valerosa lluita arreu del país per aconseguir llibertats sindicals, concretament poder tenir un comitè de treballadors sense patir represàlies i un salari de 15$ l'hora (11,06€) La presidència dels USA vol establir un salari mínim federal de 9 $ l'hora, encara que en alguns estats com a California el salari mínim se situa a 10 $ l'hora.(7,38€)
A Catalunya un cambrer cobra al voltant de 5,5 € l'hora i a Londres 6 £ (7,01€). Arreu del món els treballadors són empesos cap a la pobresa
El capitalisme global unifica les condicions universals dels treballadors enfortint-se a costa de les classes treballadores,feliç per l'èxit escampa la seva alegria; I'm loving it, diuen.  
Està encantat de com  li van les coses.
 








dijous, 19 de setembre del 2013

espanyolisme és feixisme


Quan sentim parlar de patriotes espanyols, qui és que no pensa en una colla de falangistes cantant el cara al sol ? 
Tanmateix l'espanyolisme ja existia quan el feixisme encara no s'havia inventat i ja hi contenia els principis fonamentals  d'aquest; l'autoritarisme dictatorial, l'ascendència teològica dels seus plantejaments polítics, el discurs imperialista i racista, el militarisme, el centralisme i l'apropiament institucional en ús de fruit exclussiu d'un oligopoli. El falangisme és el perfeccionament de l'espanyolisme, el fa més rodó i simple.
En nom d'espanya s'ha fet tan de mal que qui, que no sigui un energumen feixistoide, es pot definir espanyolista ?  Si fins i tot els que ho són ho  dissimulen amb l'empescada paraula d'unionistes !
L'última; l'atac a la seu de la Generalitat catalana a Madrid, on 15 "paridiotes" espanyols agrediren per la major glòria d'espanya els convidats, entre els que hi havia ambaixadors, diplomàtics, periodistes i diputats,
Una vegada més l'agressió fou feta a l'empara dels poders fàctics que vènen d'antic; de les famílies anomenades "grandes de espanya". I modernes també, de quan Franco era caporal i es féu general per la "grasia" de dios i dels qui les hi reien com els Sr. Francesc Cambó, en Joan March o el Sr Juan Antonio Samaranch, i de maniobres secretes de l'estat i les seves clavegueres. Qui es pot creure que la policia i els serveis secrets espanyols no coneixien que es produiria aquesta acció feixista l'11 de setembre a Madrid ?
Després del gran acte patriòtic alguns dels unionistes van anar a saludar el jutge i els vell coneguts del cos de policia i... cap a casa que hi falta gent!
Ara facin un extraordinari esforç i imaginint-se, que un grup de 15 independentistes haguessin pogut  entrar a la delegació del govern espanyol a Barcelona (sí, sé que costa, però intentint-ho sisplau) mentre la Sra. Llanos de Luna fes una recepció oficial, on hi haguessin, entre d'altres convidats, ambaixadors, periodistes i diputats i l'haguessin agredit, a ella i a uns quants dels presents, que haguessin refregat les estelades pels morros dels presents, que els haguessin escopit i insultat i en acabat, i després de fer tota la trencadissa possible, haguessin llençat gasos lacrimògens i de pebre mentre fotien el camp i tot amb la cara descoberta ! S'ho han pogut imaginat ? A que no ? Doncs ara imaginint-se que un jutge els pren declaració i cap a casa, que no ha estat res ! A que sembla impossible ? Perquè ho és. És totalment impossible !
Doncs goitin com són les coses; el ministre de l'interior espanyol Sr Fernandez Diaz va comparar l'atac feixista de Madrid amb un acte de "performance polític" on es va cremar una foto del rei i les banderes francesa i espanyola. A que sembla que no pugui ser ? Doncs sí, ho va fer.
Com quan al 1982 va fer detenir 4 independentistes que portaven una pancarta que deia INDEPENDÈNCIA i acabaren a la presó. L'autonomisme mentrestant callava i feia com si no passés res. Ah,! el feixisme i la majoria silenciosa, aquesta íntima i discreta relació amb el poder.

dijous, 12 de setembre del 2013

Dades sobre la Diada de la Via

La Via Catalana, en la frontera entre Catalunya i el País Valencià / EFE
La Guàrdia Civil instaurant una nova frontera

 


Na Soledat Balaguer, que entre altres molts mèrits té el de ser ex membre del Consell Permanent de l'ANC, m'envia el següent correu que tot seguit reproduiré,  amb unes reflexions tant escaients que he corregut a demanar-li permís per reproduir-lo en aquest camí de cirerers en flor. Òbviamnet si ho llegiu aquí, és perquè m'ha autoritzat a fer-ho.
Durant la Diada i una vegada més, espanya s'ha mostrat com el que és, un estat que conserva un esquelet feixista que sembla indestructible: manipulació, censura i agressió. És la seva naturalesa i no poden evitar-la, com a la fàbula de la granota i l'escorpí

- 1) El ministre de l'Interior del govern Espanyol, Jorge Fernández, va dir, en acabar la cadena humana de la Via Catalana, la manifestació que va tenir lloc en ocasió de la festa nacional de Catalunya, que "hi havia anat molt gent, com també que una gran majoria de catalans no hi van anar".
Té raó: segons el departament d'Interior del govern autonòmic de Catalunya, hi van assistir un milio sis-centes mil persones, mig milió de les quals a Barcelona, segons la guàrdia urbana d'aquesta ciutat. Sobre una població de 7'5 milions d'habitants, es van manifestar doncs, un 20% dels catalans.
Comparativament parlant, és com si als Estats Units s'hagués format una cadena humana de 62 milions de persones i com si a la Xina ho haguessin fet 260 milions de xinesos. Tots a la mateixa hora.Un 20% de la població d'Espanya significa uns 9 milions de persones. Si haguessin pres la forma de cadena humana, com es va fer a Catalunya, haguessin pogut formar una cadena de 9.000 quilòmetres, que és aproximadament, la distància (per carretera, no en línia recta) entre Madrid i Pekín.No es pot dir, doncs, que la cadena catalana no fos significativa socialment. Mai no s'ha fet enlloc una cosa igual.

-2) Durant el dia, hi havia dos hastaggs a Twitter que lluitaven per ser "trendint topics": #viacatalana i l'altre #somosespaña.
El Via catalana triplicava el somos españa... fins que a mitja tarda va desaparèixer. Alertats els internautes, el fet va ser recollit per l'emissora de ràdio RAC1, i els locutors van proposar fer una prova: crear un hastagg estúpid: #croquetes. En una hora es va convertir en trending tòpic mundial.  A mitjanit, la televisió pública catalana, en el seu canal 24hores, mostrava quadres i xifres de tot el procés.

-3) Els partit d'extrema dreta Falange Española, i Unitat Nacional, partits polítics legals tot i que en els seus estatuts aproven la violència i es reconeixen hereus del partit feixista Falange Española, partit únic durant la dictadura del general Franco, van irrompre a la delegació del govern català a Madrid, on es celebrava l'acte institucional de la festa nacional, i van destroçar mobiliari, van llençar per terra la bandera catalana, van colpejar els assistents (alguns d'ells diputats i senadors) van ferir un càmera de televisió i van llençar gasos lacrimògens. Entre els invitats a l'acte hi havia l'ambaixador de la República d'Irlanda i un representant de l'ambaixada dels Estats Units d'Amèrica.

dijous, 29 d’agost del 2013

Els kurds i la guerra a Síria

http://lesquenadelmon.files.wordpress.com/2010/01/kurdistan_4.jpg
El kurdistan entre 4 estats


La situació a Síria em fa reflexionar una altra volta més, en la versemblança mal·leable del llenguatge i especialment el llenguatge que s’empra en política. Els que en alguns moments i situacions són bandes o grups de terroristes en una altra són oposició armada.
Què ho fa que hom anomeni un grup de persones oposició armada o terroristes? A Síria els grups armats són oposició armada i a l’Afganistan o l’Irak són grups terroristes. A Líbia els grups armats que ara anomen milícies, foren dits grups de combatents durant la  lluita que mantingueren amb el règim progresista d'en Muamar el Gadafi, una denominació que segons qui elaborava la crònica li afegia el qualificatiu èpic de combatents per a la llibertat.
Les reflexions sobre aquest assumpte sempre em porten al mateix lloc; el llenguatge en política no defineix una realitat, la crea d’acord amb una intenció premeditada que justifica la pròpia acció prèviament decidida. Així doncs en política i especialment en política internacional, les paraules són només guarniments que no ens expliquen res, només ens confonen i emmascaren intencions.
L’imperialisme va fent temps mentre espera el moment apropiat, acumulant paraules per a complir el fet per a les que seran requerides.
Després de Líbia, Síria és l’objectiu primer d’una operació de llarg abast, destinada a canviar tota la correlació de forces a la zona. Síria, però, és només un objectiu tàctic, un més de diverses operacions tàctiques destinades a debilitar els aliats d’Iran a la zona, és a dir Síria i la milícia libanesa d’Hezbollah.
Amb aquest objectiu s’han produït tot un seguit de moviments tàctics de gran transcendència, un d’aquests és l’acord d’alto el foc entre els considerats per USA terroristes del Partit dels Treballadors del Kurdistan i el govern turc presidit per Erdogan, que ha portat a la guerrila de l’HPG (sigles en kurd de Forces de Defensa Populars i braç armat del PKK) a retirar-se a les muntanyes del nord de l’Irak, on els kurds ja tenen una regió autònoma, que funciona a la pràctica com un estat no reconegut i que comparteix frontera amb l’altra regió de Síria també controlada parcialment per milicians kurds del Partit de la Unió Democràtica (PYD) i amb el Kurdistan de l’Iran on també un grup armat lligat al socialddemocrata PDKI i als comunistes del Kamala manté una cruenta lluita contra el govern de dreta teocràtica xiïta.
És a dir, Turquia queda alliberada momentàniament d’un enemic petit, però molest, per actuar si fos necessari, en incursions militars i de suport als atacs de l’OTAN sobre Síria. A la vegada l’arribada d’un nou contingent militar a la zona debilita l’oposició armada a la presència militar d’USA a l’Irak  i del govern titella d’en Jalai Talabani ( Al-qaeda és una aliada d’altres forces militars que lluiten a l’Irak contra l’ocupació i el seu govern titella, però també contra els Kurds) i fa de contrapés a la presència d’aquests grups armats al nord de Síria, sense menystenir l’avís que pot significar pel govern iraní l'augment de la força militar kurda i de retruc el reforç de les posicions dels Kurds en l’escena internacional.
Si cau Síria les milícies d’Hezbollah perdran un aliat insustituïble i l’enemic més potent que Israel té al Líban (de fet Hezbolah va rebutjar l’últim intent d’invasió militar d’Israel). Sense Síria ni Hezbollah, Israel serà més poderosa i l’Iran més dèbil. Iran, aquest és el veritable i últim objectiu de la política imperialista a la zona.*
Tornem a les paraules. Ja ho poden dir com vulguin, guarnir-ho amb adjectius i banderoles de llibertat, però tot el que està passant a Síria no és res més que una guerra de l’imperialisme americà, una guerra que en res contribueix a millorar el món. O és que la Líbia d’avui és millor que la de Muamar el Gadafi i l’Irak de Saddam Hussein era pitjor que l’Irak d’avui?
Des que USA ha iniciat la contraofensiva contra els governs que constituiren el que s’anomenà pol progressista dels països àrabs, el món no ha fet res més que empitjorar. L'intent d'impossar el seu predomini polític a la zona amb accions militars que es varen iniciar, entre altres justificacions, per acabar amb les dictadures i les calamitats d’uns ciutadans i no d'altres, no han servit més que per crear més dictadures i més destructives i corruptes,  moltes més victimes de tota mena, també mortals, de milers de ciutadans que han tingut la mala sort de no haver nascut als països d’occident.
Tanmateix i com la cara d’una creu, els Kurds tenen ara una oportunitat.

*Sobre aquest assumpte també n’he parlat en el meu post “la simfonia 10 anys després del quartet”

dijous, 8 d’agost del 2013

Gibraltar

Catalan Bay. Gibraltar
El sol s'abraona sobre la terra eixuta. Arreu fa olor a pi. La calor pesa com les mosques pesades i ens dificulta engegar el moviment precís que les espanti. Les cigales canten. Incansablement monòtones. El seu mantra reforça el silenci expectant. A prop un escarabat ens observa i una papallona es llueix volant a batzegades multidireccionals. Més lluny piula un pardal, i un altre encara, i ara una cadernera, i un gafarró també. Les formigues treballen.
De cop es gira una mica de vent i la tarda en capvespre que duen uns núvols farcits de negror.
Una cosa líquida s'entrebanca amb el nostre braç, encara no sabem què és pluja, una altra arriba fins al sòl i després unes altres que cauen de per tot. Aleshores ho sabem. Plou. Aixequem el cap al cel i la força de la pluja ens fa tancar els ulls. Ens mullem la cara.
Unes gotes espaiades i gruixudes piquen amb violència el terra i esquitxen minúsculs puntets de fang que ens embruten els peus i les sandàlies. La pluja és freda i salobre. De mica en més, s'amara la terra i els arbres, les plantes i els rostolls. Una olor a palla i terra humida es barreja amb la de pi. La pluja cau intensa durant poc temps i després para. Es retiren els núvols, però deixen el capvespre. Avui ja no tornarà el sol.
Un sospir d'alleujament sembla escampar-se de cada cosa. De les roques en surt fum. Les cigales han callat. i els grill s'esperen. Les mosques no emprenyen. No veiem cap escarabat que ens guaiti, ni cap papallona volant en ball, però un  rat penat s'avança a la nit  i batega les ales calladament cercant arnes. El silenci de nou.
Les formigues encara treballen..

dimecres, 24 de juliol del 2013

Pareu l'altra galta catalans !

Sant Mateu d'Aubarca.Eivissa

A mesura que l'independentisme guanya espai i visualització, creixen les manifestacions d'afirmació nacional i de rebuig a l'opressió espanyola.
Quan dic opressió em refereixo estrictament al sentit que el diccionari de l'IEC, fa de la paraula oprimir: "exercir  presssió (sobre una cosa)". La paraula opressió té sinònims tan galdosos com constricció, premuda, constrenyiment, pressió, ofec, pes.
M'he permès aquesta aclaració perquè quan hom diu que espanya ens oprimeix sempre hi ha qui fot un bot tot dient esvarat que  d'opressió res, que estem en democràcia!, com si en democràcia no es pogués pressionar a vegades fins ofegar, per exemple, els treballadors, els petits estalviadors i comerciants, els que deuen una hipoteca, els emigrants indocumentats o....ves per on!, els que parlen català.
Sovint aquesta opressió es fa estrictament en el marc de la llei vigent o a vegades tensant-la al màxim per anar una mica més enllà del que permeti la llei com es va atrevir a reconèixer el Sr. Felip Puig quan era conseller d'interior.
El cas és que espanya oprimeix sense treva la persistència dels catalans a ser-ne, el que vol dir; utitilitzar la nostra llengua i fomentar la nostra cultura. espanya no ens tolera i persisteix en la seva actitut d'esborrar-nos com a Nació. En els pitjors moments ens enpresona, assassina o il.legaliza les nostres organitzacions i símbols, en els millors, fa lleis en contra nostre o les estira i reinterpreta perquè ho acabin sent. 
espanya pressiona contra tota manifestació que vagi més enllà d'un folklore que no negui o fomenti el projecte integracionista que Castella projectà i inicià al segle XVII i  que calculava deixar enllestit amb la invasió militar del nostre país i la imposició de les seves lleis, llengua, costums i institucions. Però aquí estem, sent-ne encara. Existin com a poble havent suportat invasions, dictadures i persecucions.
És normal doncs, que mentre espanya continui negant-nos el dret a existir com a poble, en voler-nos integrats i diluïts fins fer-nos una nació invisible o senzillament inexistent, els catalans no podem veure'l com un altre país qualsevol. Els seus símbols són els símbols de la nostra opressió i és la cosa més normal del món que no els acceptem i que manifestem un rebuig contundent i sorollós. No solament és nomal, sinó estrictament necessari; una qüestió de salut mental vaja!
Així van les coses en política. Hauran de passar uns quans anys d'independència nacional perquè els catalans recuperem la normalitat de la nostra mirada sobre qui tant mal ens vol. Altra cosa és l'evangeli segons Sant Mateu.que ens deixà dit:
No planteu cara al dolent; al contrari, si algú et bufeteja la galta dreta, para-li també l'altra; al que vol pledejar amb tu per pendre't la túnica, dóna-li el mantell i tot; i si algú et força a caminar una milla, fes-ne dues amb ell.Dóna qui et demana i no esquivis el qui et vol manllevar.
Quan sento segons qui, explicant-me l'evangeli segons Sant Mateu, penso que espanya mai en té prou i a més d'integrats ens volen imbecils o catòlics de pedra picada, (que també podria ser)

divendres, 28 de juny del 2013

La pàtria perduda

vista poble
el poble on vaig néixer
És temps de cireres. 
Com sempre per aquestes dates, la meva infància se'n fà present i tot el meu interior és nostàlgia. La infància és la pàtria perduda.
El poeta andalusí Al Russafí de València, va expressar aquesta nostàlgia uns 900 anys enrere, quan a València es parlava molt més àrab que ara i, podríem dir, era la llengua oficial.
En el poema Elegia valenciana, el símbol va més enllà de l'analogia i quan el poeta ens parla de la pàtria perduda, parla explícitament de la terra perduda, dels amics perduts.
Quan la llengua íbera  ja feia 1000 anys que era una llengua morta, l'Al Russafí, enmig d'un dels poemes més apassionats que hom ha dedicat a la terra on va néixer i un dels més bells mai dedicats a València, es féu una pregunta : 
Ser la pàtria d'un infant obliga a estimar-la sempre? Unes ratlles abans ja ens advertia que:

és la meua terra i enllà en ser un ocellet
             vaig emplomar les ales i vaig tindre el meu niu.
     Inici de vida dolça en ser fadrí primerenc.

Mentre l'Al Russafi escrivia els seus poemes, en un indret que mira la plana vallesana amb urc bosquívol, es bastia l'església de Santa Maria i a l'àmpar de la sagrera es formà el poble que en l'actualitat volta els 800 habitants. Allà és on vaig néixer, un indret on el vent bufa sobretot de garbí i llevant i amb el seu alè ponderat, estova els hiverns i fa menys eixuts els estius.
El meu poble, com València, fou terra íbera i per demostrar-ho resten les ruïnes d'un conegut poblat laietà, però aleshores allà tampoc no es parlava íber, sinó català, com a València avui en dia i d'ençà de l'arribada d'en Jaume I, un dissabte 9 d'octubre de 1238.
Set-cents vint any més tard, un dijous, també 9 d'octubre, naixia jo, de pare picapedrer i mare teixidora, filla de picapedrer, germana de picapedrers. La nissaga dels Camilos de Calataiud i la dels Chaparros del Camp de Cartagena em pariren en terra catalana, on vingueren a picar pedra i teixir-se un futur més favorable. 
És així com vaig néixer en un petit poble de carboners, de vinyes i cirerers i de fonts amagades. Allà  "vaig emplomar les ales i vaig tindre el meu niu" i malgrat  que el català no m'és la llengua materna, és la que em pertany per dret de naixença, resolució individual i desig de justícia.
El català per existir només té Catalunya i els catalans. No podem condemnar-lo a morir lànguidament al fons del passadís del soterrani o amagar-lo a la segona fila, com si no fos el protagonista principal de la nació catalana.
Tothom que ha nascut a Catalunya, hauria de compendre i fer-se'n còmplice que la pàtria on va néixer l'obliga a estimar-la sempre. I no s'estima a qui vols canviar-li la història, tòrcer-li l'ànima i menystenir-li allò que li és més profundament propi. L'essència. El tarannà.

dijous, 20 de juny del 2013

G8=3€.£.¥.$.c$.

El dron proposat pel director Kosinski al film Oblivion


No trigarà. De fet està al caure el dia que mai més tornarem a sentir el debat sobre l'ús de les pilotes de goma o els canons d'aigua a pressió o la pallissa a cops de porra per disoldre manifestants. Les noves tegnologies guanyen terreny també en el camp de la guerra de classes i la repressió.  I si abans, molt abans, de les pilotes de goma i els pots de fum, la policia dissolia les manifestacions a cavall i a cop de sabre, els drons seran els encarregats de posar ordre (posar-nos a tots a les seves ordres) als carrers de les societats capitalistes.Uns senyors, probablement a sou d'empreses privades, conduiran a distància uns ginys que ens filmaran, ens atonyinaran o fins i tot ens identificaran i detindran.
A la cimera del G8 ja hi eren. Sotjaven els encontorns de Lough Erne, un bonic, exclussiu i aïllat paratge situat a Irlanda del Nord. Allà els dirigents dels països més poderosos del món contrastaven els punts de vista, les aplicacions concretes dels desitjos que uns dies abans havien contrastat i acordat els senyors més rics i poderosos del món agrupats al club Bilderber.


divendres, 24 de maig del 2013

La mudança

Vet aquí una vegada, que en un indret del mediterrani no gens llunyà, en una casa vella, que amenaçava ruïna, hi vivia un hereu amb la seva família.
Les parets de la casa lluïen unes esquerdes que feien por i deixaven escolar la llum i fer niu als insectes.
L'automàtic saltava cada dos per tres i les canonades de plom, (que roncaven tothora mentre perdien aigua per multitud de porus i als llocs més insospitats de la casa), hi generaven humitats que s'afegien a les de condensació i capil.laritat i totes plegades, dibuixaven  unes taques lletges que no podien ocultar-se darrera les nombroses capes de pintura. La casa feia pudor a resclosit.
 Les bigues de fusta tenien corc i les de ciment aluminosi. El ferro era tot rovellat i les finestres i portes no ajustaven, així que es malbaratava un munt de diners en  una calefacció incapaç d'escalfar-la, ni en els curts hiverns assolellats de la terra meridional on es construí.
 Paradoxalment per aquella casa pagaven un lloguer enorme. Abusiu. Però eren tants anys, tantes generacions, vivint amb aquelles parets, que se'ls feia estrany només pensar que s'havien de mudar a una nova casa de propietat.
Tanmateix calia, era tanta la degradació de la vivenda, que la mudança es feia inevitable. La ruïna assetjava la casa i empenyia al canvi, l'hereu no podia continuar fent-se el ronso i desatenent les demandes de la família, fins i tot  el seu germà, que tan poc apreci manifestava per les coses domèstiques, demanava el canvi.
Així que a un dia, n'hi succeí un altre i a una esquerda una altra i a una taca d'humitat, una gotera i a la gotera el forat a la teulada. Una cosa portà a l'altra i totes juntes feren arribar el dia tantes vegades driblat.
I allà s'estava l'hereu, mirant tots els mobles que havia de traginar, i l'aixovar, i la coberteria, i les fràgils vaixella i cristalleria que exigien un empaquetat delicat, gairebé amorós. Feia tanta mandra haver-ho de carregar tot per descarregar-ho després, Ah ! i encara havia de netejar i pintar la nova casa on farien llar. I finalment endreçar-ho tot de nou. Tot plegat se li feia com una muntanya que hagués de desplaçar. Una feinada que calia fer a més a més de la de sempre, com de propina com si diguéssim! Uf, Feia taaaanta mandra.
Mare de Déu senyor !, es deia de per dins i si apedacéssim una mica més la casa de lloguer abusiu?  bo i  rumiant com podria justificar-se davant de la família que il.lusionada esperava el dia que aparegués darrere el  xamfrà el camió de la mudança.


 A Joan Ventura qui m'ho féu veure.


dijous, 16 de maig del 2013

Investigacions amb resultats col.laterals



La darrera actuació de la policia catalana s'ha fet contra àmbits polítics llibertaris de Catalunya. Dirigida des de Madrid, ha significat   4 escorcolls i la detenció de 5 persones acusades d'enaltiment del terrorisme.

Malgrat el que pugui semblar, estic absolutament convençut que aquestes actuacions s'inscriuen en les sinèrgies d'investigació de  l'operatiu que els serveis secrets espanyols han desplegat per aturar el moviment independentista a Catalunya. Aquestes accions concretes, són resultats col.laterals d'àmplies investigacions que intenten netejar la zona de treball, evitant "accidents" i sorpreses i portar a l'atzucat qualsevol aliança o camí, que el moviment independentista pogués pendre, per més remot que aquest pugui semblar. En aquesta mateixa circumstància cal incloure el cas del  ciutadà marroquí Sr. Ziani.

Segons fonts periodístiques espanyoles, el CNI està donant una gran rellevància a les seves actuacions a Catalunya, com ho demostra la  conversió de la delegació catalana en una divisió del CNI i l'augment constant dels seus operatius des de l'any 2004. Les motivacions que impulsen aquests canvis, han quedat reflectits el darrer semestre del 2012 on, segons aquestes mateixes fonts, el CNI va canviar les preferències d'investigació de l'integrisme islàmic cap a  la investigació i obstrucció del moviment independestista, al temps que reforçaven els dispositius amb l'arribada de nombrosos agents provinents d'Euskadi.
Hores d'ara, l'actuació del regne d'espanya per perturbar la llibertat de Catalunya, és ja un secret àmpliament conegut i els moviments de les diferents institucions espanyoles són clars i evidents. El primer que queda clar és que el govern d'espanya ha optat per aplicar una pressió gradual que ha dividit en dues fases. Ara som a la primera, consistent en l'aplicació imperativa dels 4 primers articles de la constitució espanyola:  el subjecte de sobirania política és espanya, la monarquia és la forma política indiscutible, espanya és una unitat política indisoluble, el  castellà és la llengua oficial i obligatòria, i als llocs i actes oficials s'ha de d'exhibir obligatòriament la bandera espanyola.
El govern aplica aquesta política cohertiva a tot l'àmbit de la nació catalana, coneixedors que tota pressió exercida a la perifèria afecta el nucli. Per això, a les Illes pressionen sobre la llengua catalana a l'escola, a València, on consideren guanyada la batalla de l'escola en català, pressionen sobre la cultura i la nomenclatura i a la Franja de Ponent directament sobre la llengua.
Mentrestant l'exèrcit espanyol es replega fora de Catalunya, la Policia Nacional es concentra en una moderna caserna tot just inaugurada  i el seus efectius  i els de la guàrdia civil a Catalunya augmmenten en un 7%, segons dades del ministeri de l'interior espanyol i el CNI va exihibint-se com una forma més d'intimidació i no seria  d'estranyar que en sorgís alguna acció violenta d'algun grup filo-feixista.

Contràriament al que pensen la majoria dels opinadors, jo no tinc cap dubte que el govern espanyol està completament decidit a entrar en  la segona fase si no se'n surt en aturar l'independentisme. Aquesta segona fase consisteix en  l'aplicació dels articles 8, 115 i 116  de la constitució espanyola. Així si el 8 diu que l'exèrcit té la missió de garantir la integritat territorial d'espanya, els 115 i 116 ho concreten preveient la desovediència de les comunitats autònomes i les declaracions d' estat d'alarma,d'excepció i de setge per a fer-les creure.
Cada una d'aquestes mesures atenten contra les llibertats individuals i col.lectives d'una manera gradual:
L'estat d'alarma el declara el govern i en preveu l'aplicació per catàstrofes,crisis sanitàries,situacions de desavituallament i paralització de serveis públics, les conseqüències són: limitar la circulació i concentració de persones,obligar a prestacions personals i requises temporals, la intervenció i ocupació de fàbriques, explotacions, tallers o qualsevol tipus de locals, racionar els serveis o articles de primera necessitat, assegurar els centres de  provehiments i  producció. El Psoe ja el va fer servir al 2010 durant la vaga dels controladors aeris.
L'estat d'excepció l'ha d'autoritzar el congrés dels diputats per majoria simple quan consideri  que hi ha una situació extraordinària com catàstrofe natural, perturbació de l'ordre intern, guerra o qualsevol altre perill considerat gravíssim. Té una durada de 30 dies que pot allargar-se a 30 més i es poden practicar detencions preventives. Queden també suspesos totalment o parcial, els altres drets fonamental següents: inviolabilitat del domicili, secret de les comunicacions, llibertat d'elecció de residència i lliure circulació pel territori espanyol, llibertat d'expressar el pensament, dret a comunicar o rebre informació veraç per qualsevol mitjà de difusió, prohibició de segrestar publicacions i altres mitjans d'informació sense resolució judicial, dret de reunió en llocs de trànsit públic i manifestacions, dret de vaga, dret a adoptar mesures de conflicte col·lectiu.
L'estat de setge l'ha d'autoritzar el congrés dels diputats per majoria absoluta i s'aplicarà quan es produeixi o amenaci produir, una insurrecció o acte de força contra la sobirania o independència d'espanya, la seva integritat territorial o l'ordenament constitucional, que no pugui resoldre's per altres mitjans.Com a conseqüència de la seva aplicació, tots els delictes queden sotmesos a la jurisdicció militar qui executarà les mesures al territori on l'estat de setge tingui aplicació.

El serveis governamentals, policials, judicials i de intel.ligència espanyols, estan aplicant amb contundència les accions previstes a la primera fase, mentre amb moviments tàctics ,aplanen el camí i exerciten musculatura per si mai arriba l'hora d'aplicar la segona.

El moviment independentista, àdhuc l'institucional, cometria un greu error si no presta la suficient atenció i solidaritat als resultats col.laterals provocats al nostre país per les actuacions polítiques, jurídiques i  policials del regne d'espanya.



dilluns, 6 de maig del 2013

La vergonya de la Tortura

Tractament facial a comissaria. Escultura  M.Gil
L'article primer de la convenció de la ONU contra la tortura diu:
 "s'entendrà per tortura tot acte pel qual s'infringeix intencionadament a una persona dolors o sofriments greus, ja sigun físics o mentals, amb la finalitat d'obtenir d'ella o d'un tercer informació o una confessió, de castigar-la per un acte que hagi comés, o se sospiti que ha comés, o d'intimidar o coaccionar a aquesta persona o a altres , per qualsevol raó basada en qualsevol tipus de discriminació, quan aquests dolors siguin infringits per un funcionari públic o altra persona en l'exercici de funcions públiques, a instància seva o amb el seu consentiment
Recentment el Comitè Europeu per a la prevenció de la tortura i de les penes o tractes inhumans o degradants de la Unió Europea http://www.cpt.coe.int/spanish.htm ha presentat el seu informe anual on assenyala i adverteix reiteradament que a espanya continua sense resoldre's el problema de maltractaments a comissaries, presons i els centres d'internaments per a estrangers.(CIE)
L'organisme europeu sol.licita al regne d'espanya que faci una investigació rigorosa i independent sobre els interrogatoris, car considera que es practiquen al marge de la normativa vigent. Demana també que s'inclogui la prohibició expressa d'embenar els ulls o encaputxar les persones que restin sota custodia policial. En aquest informe s'insta al govern espanyol a instal.lar càmeres de gravació a les diverses sales de retenció i cel.les de les comissaries com un sistema d'evitar els maltractaments.
Per la seva part la Coordinadora contra la Prevenció i Denúncia de la Tortura  http://www.prevenciontortura.org/lang-pref/ca/ ha presentat per novè any consecutiu el seu informe on denuncia que als Països Catalans s'han registrat 244 casos d'agressions i maltractaments contra persones,
Del regne d'espanya no espero, ni mai he esperat, res que no sigui el suc d'una fruita podrida. Un sistema polític fill del feixisme falangista, responsable d'assassinats massius, empresonaments sense judicis. Autoritarisme, fanatisme, odi , anticatalanisme... Tot coses comprobables en el seu govern , en els seus medis de comunicació i en els seu funcionariat. 
Ara està ben clar per quasi tothom, que l'anomenat govern autonòmic no ha servit ni per corregir les  més reprobables rutines del sistema heretat del franquisme. Al Principat de Catalunya la policia i els funcionaris de presons depenen del govern autonòmic i tanmateix es tortura com si això fos espanya o poder més. Nosaltres som responsables del que passa a les comissaries i a les presons, no ens en podem desentendre del que fan els funcionaris que cobren dels nostres diners. Una societat que consenteix la tortura, no pot ser una societat sana i doncs, no pot ser lliure, ni plena, ni rica. Ni desvetllada, ni feliç. Aquesta vergonya no pot continuar. Deixem enrera d'una vegada per sempre tanta ignomínia, tanta vergonya.Hem de construim una societat milllor.
Cal urgenment que deixem de ser espanya per començar a ser persones

dijous, 18 d’abril del 2013

molt bé, però i ara què ?



La 'mani' de la Diada / Cèlia Atset
foto ARA
Aviat serà Sant Jordi i hauran passat més de 6 mesos de la manifestació més important que mai s’hagi fet a Europa.Una manifestació organitzada per l’Assemblea Nacional Catalana que demanava la independència.
Després d’això, tot va agafar una embranzida esperançadora: eleccions anticipades amb un caràcter marcadament plebiscitari, noves mobilitzacions massives en el marc de les marxes i caravanes per la independència , multitud d’actes que han aportat llum als centenars de preguntes que la ciutadania i les associacions civils, culturals i polítiques ens fèiem i un bon grapat de literatura que abonen el terreny abocant informació i opinió que no deixen dubtes sobre la conveniència de continuar avançant pel camí de la sobirania. 
S’han contestat una a una, les múltiples consideracions que els monàrquics* (deixem-ho clar d’una vegada, que tots els No independentistes ho són) han anat llençat contra els arguments de llibertat del nostre país. La cosa ha anat creixent sense aturador i ara ja som en l’estadi on la presència dels serveis secrets del corrupte estat espanyol s’han fet imprescindibles i visibles per a tothom.
Molt bé, però i ara què. L’ANC continua empantanegada en la mobilització lúdico-festivalera mentre les nostres institucions debaten sobre el sexe dels àngels, el que està donant alè a l’unionisme espanyolista per recompondre files i cercar de sota les pedres, qualsevol cosa els va bé, és tanta la desesperació que s’agafarien a un ferro roent, si això pogués salvar-los la menjadora.
En aquesta cruïlla el paper de Convergència és cada vegada més fosc i les maniobres (o la manca de maniobres) fan la sensació que no saben com ensortir-se’n o no ho volen. El cas és que l’ANC hauria d’agafar de nou el timó i conduir la nau cap al port franc de la llibertat nacional, en vista de la desídia de qui se’n va autoproclamar capità.
La pregunta és, i per què no ho fa? La resposta només potser, perquè no li interessa ( el que demostraria, tal com sempre han dit les males llengües, que tot plegat no ha estat més que un instrument a mans Convergència) o perquè no té prou forces per continuar sola aquest camí. 
Ja ho vaig deixar dit en un post el passat juny, l’ANC no podrà avançar d’una forma definitiva sense  els moviments socials com Stop desnonaments i altres, ni aquests s’ensortiran alhora d’imposar mesures que tinguin en compte les classes socials més desafavorides.
Malgrat la por que el dirigents de Convergència mostren per aquesta aliança, les seves bases han d’entendre que si volen la independència han de pactar mesures socials amb els movimets que les representen i a la vegada aquests han d’entendre que una aliança estratègica amb l’ANC és el camí per resoldre els problemes socials que atenallen les classes populars catalanes.
Junts ho podem fer. Un nou estat, una nova societat.
L’ANC hauria de fer el primer pas i encarar aquesta aliança amb noves mobilitzacions que abandonin definitivament  la folklorització a la que de mica en mica algú la vol arraconar.




 *Dic monàrquics, perquè es dóna la circumstància gens casual, que tots els unionistes són monàrquics car, malgrat que algunes minories es defineixen retòricament com a republicans, la correlació de forces i les aliances que han establert amb el poder polític espanyol, fan inviable una tercera república espanyola, que es pretengui construir amb la complicitat de les actuals estructures de poder.
Una nova república espanyola no pot fer-se sense modificar totalment  l’estructura del règim borbònic bastida des del règim feixista, això afecta el concepte social del poder, ja que la mobilització de les classes populars és l’únic mecanisme capaç d’impulsar un canvi d’aquest tamany, el que significa que la hipotètica tercera república s’ha de construir contra el poder actual i a partir de la mobilització massiva que impliqui àmplies capes populars.
A Catalunya i molt especificament al Principat, aquesta circumstància fa inviable que es pretengui arrossegar la ciutadania cap a aquesta reivindicació amb una promesa de resoldre la qüestió catalana amb una descentralització administrativa i una paròdia de poder polític autonomista, com es féu al 1932 o amb la transposició del capitalisme feixista al liberal.Ara ja no. Una altra vegada, no.
En aquesta cojuntura, els autèntics republicans a Catalunya només poden ser independentistes, en cas contrari no són més que monàrquics camuflats. És a dir, quan hom  tria una espanya monàrquica abans que una Catalunya independent, no és un republicà,  de la mateixa manera que no és independèntista qui s’estima més una Catalunya espanyola abans que socialista.

dimarts, 2 d’abril del 2013

Al sud de l'Ebre, a ponent de Tortosa...



Els Ports des de Queretes
Vaig aprofitar aquests dies de setmanan santa per anar a veure l’amiga Nines i el seu pare i mare José i Àngeles al bonic poble de Cretes o Queretes, com veig que s’imposa dir-li darrerrament. Ells sí que estan passant per un via crucis dolorós i ben real, on les retallades a l'assistència social tenen un impacte molt concret a les seves vides.
Una vegada més, vaig quedar atrapat en la incapacitat de compendre com un territori tan culturalment català no és capaç de construir una estructura política que ho recolli. El divorci entre com n'és i com s’expressa la gent i el seu paissatge humà i geogràfic, supera les meves poques capacitats d’anàlisi sociològic. Allà tothom sembla viure en un divorci permanet, en una espècie de realitat paral·lela que és copça tot passejant. Algunes banderes espanyoles marquen paquet i els cartells del forn Llerda, anuncien les casquetes, els ametlats i el pa de guitarra o el ratllat en un castellà que després, un cop dins, ningú dels presents que no fos foraster, gosaria demanar-los en  llengua tan extranya al territori.   
A penes 10 quilòmetres d’allà, al bonic poble d’Arnes, la gent s’expressa amb el mateix dialecte de la mateixa llengua i a quasi tots els balcons i finestres hi lluïa  l'estelada com una expressió inequívoca de la voluntat d’un poble.
Arribat el moment, els pobles del Matarranya no podran continuar defugint de ser qui són i hauran de pendre la decisió que els farà més naturals, lliures i plens. Serà com una resurrecció. Estic segur que quasi tota la bona gent del Matarranya respiraran a fons i lluiran una cara com unes pasqües.El calvari d'una llengua serà cosa del passat.

dimarts, 19 de març del 2013

La simfonia 10 anys després del quartet


El quartet de les Açores ( a la foto i d'esquerra a dreta; Durão Barroso, Tony Blair, George Busch i José M.Aznar) va ser la representació que el lider americà Busch escollí  per enviar un missatge d'unitat de l'agressió imperialista que iniciava una nova era d'influències neo-colonials i que es féu amb la notable absència de França i Alemania. 
Però sobretot, va ser l'inici d'una nova escomesa de l'imperialisme USA, que volia reimplantar el seu domini en una zona on només varen tenir un efímera presència, circumscrita en la darrera etapa del Sha Reza Pahlevi. 
Després de perdre el control de Pèrsia, la CIA inicià un seguit de moviments per recuperar el control  de la zona, zona d'un enorme valor estratègic pels abundants recursos d'aigua i petroli, un valor que creix exponencialment en l'era final d'aquest combustible fòssil  i del canvi climàtic.
La guerra entre Irak i Iran va ser el primer intent de debilitar la revolució islàmica que expulsà els americans del territori. USA intentà l'aliança amb Sadam Husein, cercant la debilitació d'ambdós països que a l'ensems lluitaven pel control de la zona Xatt al-Arab. La guerra va causar un nombre indeterminat de morts que ronden el milió de persones i va acabar sense guanyador, però amb una despesa molt gran pels dos contendents. Iran va patir la majoria de les baixes i per a l'Irak va tenir un cost econòmic que el deixà endeutat fins al coll.
La CIA va tornar a enredar Sadam Husein alentant-lo a mitigar els seus enormes deutes de guerra amb una altra guerra, que li havia de permetre obtenir el control d'una enorme producció de petroli bo i recuperant l'antiga província de Kuwait.
Finalment, un Irak debilitat va caure en mans de la coalició aliada, en una guerra basada en la mentida i la col.laboració dels medis, que cercaven visualitzar un enemic després del l'atac a les torres bessones de Nova York. L'escenari estava preparat.
Ara 10 anys després de la visualització del canvi en l'estratègia americana per recuperar el control imperialista de la zona que significà la guerra contra l'Irak, el balanç en victimes és d'1 milió set-cent mil desplaçats, dos milions de refugiats i sis-cent mil morts només a l'Irak , però caldrà sumar els que ara mateix estan morint a Síria i àdhuc els cent vint mil de Líbia. El pol progressista àrab ha estat destruït. 
Ara amb Hugo Chávez mort,  els Estat Units d'Amèrica confien recuperar el terreny perdut al món ( el control del petroli perdut) i planifiquen amb ansietat el dia de l'atac final, mentre aquissen els israelites contra Iran.
El general adjunt de les forces armades d'aquest país Masud Jazayeri, ha declarat que els comandants militars han rebut autorització per a respondre immediatament a qualsevol acció hostil de l'enemic. 

Del quartet a la simfonia. La sonata de guerra continua.


 

dimarts, 5 de març del 2013

Orxata islandesa

De molt jove vaig llegir un paràgraf de Sèneca:

Finalment vindrà un temps
on l'humanitat vencerà l'oceà
noves terres descobrirà mar enllà.
I ja mai més serà Tule la fi de l'univers.

Al segle I Tule, l'actual Islàndia, era el lloc més remot del món conegut.  Molts centenars d'anys més tard jo era un jove escolà que me n'assabentava d'això, mentre llegia el Viatge al centre de la terra de Jules Verne, una aventura que els valents protagonistes comencen introduint-se per la xemeneia del volcà Snaefellsjökull.
Tot plegat m'impressionà i em feu interessar pel país congriant-me una flaca per aquest final de món provisional.
Ja de gran, vaig poder conèixer-lo i comprovar que 2000 anys després de Sèneca, Islàndia continuava semblat un lloc remot i  carregat de misteris.
Vaig anar a l'encontre del mite, armat de la meva Asahi Pentax K1000, una vella càmera que feia temps jeia al son dels trastos i que vaig ressucitar per fer-li fer el darrer treball d'una afició abandonada. La càmera tenia l'exposímetre de llum espatllat, tot i això, vaig optar per arriscar-me a fer les fotografies sense lectura de llum. Feia temps que ja no en feia, però ni la  incompetència de l'autor, ni les mancances tècniques, no van ser prou per evitar unes fotografies espectaculars. I no només les fotos, el que vaig veure i sentir no va defraudar les enormes espectatives que havia depositat en aquell viatge.
Encara ara, 9 anys després, somiu amb els seus paisatges i conservo com un tresor la força de la natura expressant-se amb una connexió de dominació i submissió que em feia estar a l'aguait mentre transitava per espais màgics, irreals, una  sensació que mai abans havia sentit amb tanta força, ni pujant  l'Aneto amb tres companys, ni fent la pica d'Estat i el Sotllo en solitari.
Després vingué la crisi i la gent islandesa féu veure a tot el món el que els seus cavalls demostren, altres passos són factibles. Uns altres governs i països possibles. El capitalisme oligàrquic no té perquè ser el destí final de la humanitat.
Islàndia ha creat una nova èpica vikinga que circula per les xarxes. Una saga contemporània que canta  Orxata Sound System. Aprenem d'Eyjafjallajökull .
                         A l'abordatge víkings!

diumenge, 24 de febrer del 2013

Històries de la mili

Afegeix la llegenda

El referèndum que havia de permetre que Andalusia es convertís en comunitat històrica per la via especial de l'article 151 previst a la constitució espanyola de 1978, va donar un resultat que no ho permetia. Tanmateix  la classe política del moment es va empescar un parell de lleis especialment elaborades per a l'ocasió la 13/1980 i la 21/1980, d'aquesta manera Andalusia pogué accedir a l'estatus legal de les comunitats històriques, esquivant el que preveia la constitució. La llei va deixar pas a la política. Aquesta és una data que està fixada estranyament al calendari vital i no per res que tingui a veure amb la meva família, que no és d'Andalusia, sinó per la mili, que tanmateix tampoc la vaig fer a Andalusia   La mili em recorda Andalusia per una tragèdia a la que un poeta andalús li va dedicar un poema que vaig tenir el gust de descobrir  en al.al·lucinants moments casernaris.
Aquest 28 de febrer es commemorarà el vint-i-unè aniversari del referèndum que va proclamar l'autonomia a Andalusia. A la mili vaig tenir dos companys , el Mario i l'Eladio dos granadins nacionalistes andalusos, l'Eladio a demés, era dramaturg i advocat.  Amb ells compartí tertúlies polítiques i poesia i algun episodi fallit de representació teatral, més enllà del que cada dia ens vèiem obligats a interpretar com a soldats. Aleshores Andalusia encara no era una autonomia històrica. 
Una nit, quan les llums de la companyia s'havien apagat i en un racó bebíem poesia, vaig conèixer la curta  i tràgica història de Manuel José García Caparrós, un jove treballador de la fàbrica de cerveses Victoria i militant de Comissions Obreres  a qui la policia va matar d'un tret quan intentava penjar la bandera d'Andalusia durant el transcurs d'una manifestació per demanar l'autonomia. Allà enmig de fusells i uniformes l'Eladio alt com un xop, prim com una canya i amb una veu potent i pausada ens recità amb marcat accent granadí, un poema d'un seu amic el poeta Emilio Molero Aguilar que diu:

Manuel García Caparrós
muerto con la bandera andaluza  
en los ojos
4-12-1977

Cuando de un golpe entra el aire fresco
como si la mañana se vistiera de orgullo
porque en ese instante se respira historia,    
aquélla que no se ha escrito con la oficial tinta
ni el emblema dilecto.
Venías con los ojos verdes de tu pueblo
y las manos blancas como arcángeles
o bandadas de pájaros que de sur gozan,
venías tan de cerca a la temprana edad
en que se brindan los labios al beso,
al entorno de la hembra que has soñado como hombre,
venías tan de temprano al retemblío,
tan de cerca al quejío hondo de la sangre,
tan blanco y verde manuel por la alameda,
con tanto blas infante en el agua de tus ojos,
venías con tantos y tan solo en la mañana.
Y ahora aquí todos temblando :"ojú que frío"
La blanca y verde muerte: "Los andaluces"

Allà estàvem, sentint-lo al silenci de la nit, un servidor de vostès, en Mario i un altre amic de poesies; en Kepa Urruticoetxea Arrieta qui la policia militar ens el prengué uns dies més tard   i  enduent-se el bersolari ens deixaren el vuit  de bersoak .L'enorme  pes de la repressió.
Enguany, 36 any més tard de l'assassinat policial, la comunitat autònoma d'Andalusia declararà a títol postum  a Manuel J. García Caparrós fill predilecte. Per contra, res se sap dels responsables del seu assassinat, ni  el de tants altres perpetrats  per les rates franquistes que mossegaven amb ràbia a qui empenyia la llei reclamant-ne justícia.