Al sud de l'Ebre, a ponent de Tortosa...

Els Ports des de Queretes

Vaig aprofitar aquests dies de setmanan santa per anar a veure l’amiga Nines i el seu pare i mare José i Àngeles al bonic poble de Cretes o Queretes, com veig que s’imposa dir-li darrerrament. Ells sí que estan passant per un via crucis dolorós i ben real, on les retallades a l'assistència social tenen un impacte molt concret a les seves vides.

Una vegada més, vaig quedar atrapat en la incapacitat de compendre com un territori tan culturalment català no és capaç de construir una estructura política que ho recolli. El divorci entre com n'és i com s’expressa la gent i el seu paissatge humà i geogràfic, supera les meves poques capacitats d’anàlisi sociològic. Allà tothom sembla viure en un divorci permanet, en una espècie de realitat paral·lela que és copça tot passejant. Algunes banderes espanyoles marquen paquet i els cartells del forn Llerda, anuncien les casquetes, els ametlats i el pa de guitarra o el ratllat en un castellà que després, un cop dins, ningú dels presents que no fos foraster, gosaria demanar-los en  llengua tan extranya al territori.   

A penes 10 quilòmetres d’allà, al bonic poble d’Arnes, la gent s’expressa amb el mateix dialecte de la mateixa llengua i a quasi tots els balcons i finestres hi lluïa  l'estelada com una expressió inequívoca de la voluntat d’un poble.

Arribat el moment, els pobles del Matarranya no podran continuar defugint de ser qui són i hauran de pendre la decisió que els farà més naturals, lliures i plens. Serà com una resurrecció. Estic segur que quasi tota la bona gent del Matarranya respiraran a fons i lluiran una cara com unes pasqües.El calvari d'una llengua serà cosa del passat.