benvinguts a aquest camí de reflexions i opinions impulsades pel desig de collir les roges i dolces cireres.

dilluns, 25 de desembre del 2017

El naziislamisme

foto El País 
Els atemptats de Barcelona fets pel Nazislamisme el passat agost em porten de nou a reflexionar sobre aquest fenomen.
La primera sobre com anomenar-lo ( etiquetar-lo ?) : Gihadisme, integrisme o fonamentalisme  islàmic, terrorisme sense més... fa temps que vaig triar dir-li Nazislamisme, conduit per una relació de l’horror entre les execucions massives, les expressions d’odi supremacista, les neteges ètniques i/o religioses contra els no musulmans, (però molt substantivament contra els iazidites  -Nationalia.cat- ) fetes per aquest moviment polític allà on ha aconseguit implantar-se territorialment i les que cometeren els nazis a Europa. També veig punts de connexió en l’ús fascinat d’una propaganda d’èpica grandiloqüent , en el de la violència generalitzada com instrument de neutralització social basat en el terror i la por, en la voluntat expansiva i explícita d’ampliar l’àrea territorial d’acció i control, (el que diríem en termes clàssics una acció imperialista) més enllà del proselitisme estrictament ideològic, objectiu del califat universal pretès per Estat islàmic i finalment en l’ús d’una verborrea revolucionària com un instrument de confusió i desviació dels autèntics elements revolucionaris per convertir-los en contrarevolucionaris.
Ho he preferir perquè em sembla més descriptiu de la barbàrie de les seves intencions programàtiques, però sobretot perquè defuig de certes controvèrsies interpretatives de la religió musulmana que tot sovint és un dels objectius mateixos dels nazislamistes, com els termes Gihadisme, integrisme etc. Té un altre avantatge i és que el qualifica destriant-lo d’altres nazismes com el racisme o supremacisme blanc americà, o el dels grups neonazis europeus o els d’inspiració nacional catolicista franquista o postfranquista. Aquesta  denominació em porta a la segona reflexió.
La segona, establir la relació entre la religió musulmana i el Nazislamisme, no fer-ho significa defugir l’evidència i indicaria un prejudici. A partir d’aquí s’ha de tallar fi. Relació no vol dir conseqüència, però indica condició. O sigui els musulmans no són Naziislamistes , però els nazislamistes no poden ser nacional-catòlics, jueus o iazidistes ja que una condició primordial és ser musulmà o com a mínim reivindicar-s’hi. Establir aquesta relació és imprescindible per encarar el fenomen i fer-nos les preguntes pertinents sobre les seves fonts, fonaments, bases ideològiques, contradiccions, objectius, origen, història, lluites polítiques i de poder, aliances, hegemonia política etc. Diríem doncs, que aquest fenomen n’és un de contemporani que s’afegeix al complex món islàmic vigent des del segle VII i que ha estat transcendental en la història de la humanitat.
La tercera escatir les implicacions geopolítiques que amaga el nazislamisme. En altres articles he abordat algunes de les possibles causes sobre com i per què una proposta política islamista cada vegada més dogmàtica ha anant substituint progressivament l’antiga hegemonia antiimperialista de caràcter nacionalista i laica en determinats països del món àrab fins expandir-se a bona part de països de confessió majoritàriament islàmica  (La simfonia... ) i que he vist molt ben reflectit en la pel·lícula  “Charlie Wilson war” un trajecte de substitució que va començar a dibuixar-se amb l’estratègia d’Israel contra l’OLP i el FPAP en una magistral aplicació de la seva política; “els enemics dels meus principals enemics són els meus aliats conjunturals” en costant adaptació i subordinant qualsevol efecte a l’objectiu prioritari de debilitar-los. Afegiu-hi les noves circumstàncies geopolítiques provocades per la reestructuració de les aliances i hegemonies regionals a partir de la caiguda del bloc soviètic, en especial per una nova política de l’imperialisme americà extremament agressiva  per controlar els recursos, fonamentalment energètics.
Tot plegat ha creat una nova hegemonia en el lideratge ideològic antiimperialista  en el món àrab i islàmic que ha substituït als que lideraren els moviments d’alliberament nacionals anticolonials dels anys 60, laics i  d’inspiració marxista , el  resultat ha estat un reforç del discurs d’ortodòxia religiosa que ja formava part d’altres estats que s’havien mantingut dins l’òrbita de l’imperialisme USA. Així doncs, l’antiga confrontació per l’hegemonia ideològica que descrivia el poeta Muhammad Iqbal:

Els occidentals han perdut la visió del cel,
I cerquen la puresa de l’esperit en la panxa.
L’ànima pura  no pren el color ni l’olor del cos.
I el comunisme només té a veure amb el cos,
la religió d’aquell profeta que no conegué la veritat.

I que ja es va manifestar en la lluita entre el partit comunista i els germans musulmans per alliberar Egipte de la petjada colonial britànica, ha quedat resolta en una derrota esclatant per al progressisme laic. Actualment la principal lluita per l’hegemonia ideològica està assentada sobre les antigues controvèrsies  doctrinals majoritàries xiïta i sunnita, el que ha significat apartar del debat social i polític aspectes tan rellevants com la propietat privada i la gestió dels recursos per part dels estats amb conseqüències directes sobre el benestar del ciutadans. La majoria d’aquestes antigues colònies havien aconseguit millorar les condicions socials i educatives des de la seva independència política però ara s’han vist destruïdes d’una manera brutal.  Significativament  aquesta nova realitat va tenir un escenari premonitori amb la caiguda del Sha de Persia (enemics...)  magistralment descrit en la pel·lícula “Nous Trois ou rient” i que ara sembla ben consolidada. Ens trobem doncs, enmig de la lluita per decidir qui dictarà les noves normes que li permetin obtenir el màxim benefici del nou ordre imperial que s’imposa, ara com sempre, amb sang i foc, però resulta que en un món globalitzat i permanentment interconnectat aquestes dramàtiques característiques no són possibles circumscriure-les exclusivament al territori on es pretenen imposar. Ja no.     
La quarta reflexió sobre les repercussions a Europa. El primer que cal és qüestionar el terme Europa ja que en realitat aquestes repercussions les pateix el món sencer començant pels països on s’inicià el fenomen com he dit unes línies més amunt. Però permeteu-me la llicència que em facilitarà dirigir l’assumpte sobre nosaltres mateixos.
Les accions nazislamistes a Europa cal analitzar-les també des d’una perspectiva militar, aquest aspecte adquireix el seu ple protagonisme quan el principal suport del nazislamisme per fer  les seves tasques propagandístiques econòmiques i logístiques les obté del control d’un territori, és a dir de la constitució d’un estat, un estat on es lliura una guerra convencional per part de les anomenades forces aliades ( les antigues forces colonials de sempre). Quan l’Estat Islàmic constituït en Califat,  ataca la població civil europea també ho fa amb la intenció de portar el front de guerra a la rereguarda dels seus enemics, una cosa força semblant al que fan els bombardejos de les antigues forces colonials a l’interior dels territoris  de l’Isis  i compartint intencions per cert! 
De la mateixa manera que els naziislamistes ho tenen difícil per combatre  la superioritat tecnologia al front de guerra, a nosaltres se’ns fa difícil combatre’ls a l’interior sense qüestionar-nos. Els debats que susciten les seves accions acaben sempre amb un debat religiós als mitjans de comunicació sobre com s’ha d’interpretar la religió musulmana i sobre la tolerància religiosa en general. Mentrestant les mesures que proposen els governs van cada vegada més en la línia d’augmentar el control policial,(fins i tot militar) als carrers i en l’elaboració de lleis que afecten a la llibertat dels ciutadans. Se suposa que aquestes mesures unides a les accions dels serveis secrets ( Els sacerdots... ) i les victòries al front de guerra han d’aconseguir eliminar el terrorisme, però les autèntiques conseqüències de l’acció del Nazislamisme són l’aplicació de restriccions a llibertat, la presència de discursos o controvèrsies religioses que situen la religió al centre del debat i ens allunya de les reivindicacions i denúncies socials i consolida la política neocolonial actual en alimentar la cadena d’acció reacció. És curiós que dels atemptats a Barcelona els debats públics i discursos als mitjans de comunicació han sortit derivades com la reivindicació de l’ensenyament de “l’autèntica” religió musulmana a les escoles per evitar els radicalismes, (radicalismes així en general ens diuen) i és que és així com ens vol el capitalisme, cap una plàcida integració al sistema, immersos en discussions religioses sobre com interpretar l’una o l’altra que ens allunyin dels debats socials i l’exercici de la democràcia popular  i en absència de radicalisme que el qüestionin.
Ens cal una altra manera d’encarar la situació, ens cal elaborar un contrarelat que no afavoreixi el discurs capitalista i aquest passa necessàriament per allunyar el discurs religiós del nostre entorn, fomentar l’ateisme o discurs científic i organitzar els més desfavorits en la radicalitat contra el sistema capitalista i neocolonial.


divendres, 10 de març del 2017

Amb una escala i un tornavís





La frase pronunciada pel batlle de Lleida Sr Ros, expressa amb senzillesa exemplificadora com s’ha dut en aquest país la lluita contra el feixisme. 
Podia haver dit que anéssim a treure els símbols falangistes amb una sabata i una espardenya, però va preferir dir que ho fessim amb una escala i un tornavís que donava una imatge més exacta per fer el fet.
Com vaig dir en una altra ocasió, el canvi de règim polític d'un estat s'ha de veure reflectit en tres pilars fonamentals: la direcció política, el funcionariat i els mitjans de comunicació. Si un sol d'aquests pilars es manté dins el paradigma de l'antiga estructura, tindrem un bon indicador que el canvi no s'ha completat, fins i tot podríem quantificar-lo percentualment.
Quan els canvis s'han fet adequadament i total, el primer símptoma de la societat és la necessitat i voluntat de revisar el passat qüestionant els valors que havien estat vigents fins aleshores per construir-ne de nous, aquesta simptomatologia es manifesta de manera pública i notòria en l'adopció de canvis en la simbologia i protocols.
Com la realitat no para de demostrar-nos, espanya continua instal·lada en el règim franquista i la persistència del feixisme al maquillatge de la transició, és transversal en els partits que han tingut un protagonisme majoritari durant aquest període polític i que han gestionat les institucions postfranquistes. En citaré tres de recents que recorren la geografia territorial i partidista de la nostra Nació.
El primer al nord: la negativa de l’alcalde del PsoE de Lleida a què l’ajuntament retiri  les plaques feixistes mentre convidava a qui ho volgués fer, que ho fes amb una escala i un tornavís i amb la preceptiva autorització dels propietaris, és a dir, no en té prou amb no complir amb el mandat moral i ètic, sinó que posa traves al compliment de l’esquifida i insuficient llei de memòria històrica.
El segon al centre: l’alcalde de Tortosa Ferran Bel de Convergència va  promoure un referèndum per mantenir el monument de la victòria franquista al  centre del riu Ebre.
L’últim al Sud: als carrers d’Alacant tornaran les plaques amb noms com “plaza de la división azul” en honor de les tropes que Franco va enviar en ajuda de Hitler, gràcies a una sentència favorable dels tribunals espanyols a un recurs presentat pel Partido Popular.

Nosaltres amb una escala i un tornavís, però  ells amb tota la força de l’estat franquista. Encara.