La mudança

Vet aquí una vegada, que en un indret del mediterrani no gens llunyà, en una casa vella, que amenaçava ruïna, hi vivia un hereu amb la seva família.

Les parets de la casa lluïen unes esquerdes que feien por i deixaven escolar la llum i fer niu als insectes.

L'automàtic saltava cada dos per tres i les canonades de plom, (que roncaven tothora mentre perdien aigua per multitud de porus i als llocs més insospitats de la casa), hi generaven humitats que s'afegien a les de condensació i capil.laritat i totes plegades, dibuixaven  unes taques lletges que no podien ocultar-se darrera les nombroses capes de pintura. La casa feia pudor a resclosit.

 Les bigues de fusta tenien corc i les de ciment aluminosi. El ferro era tot rovellat i les finestres i portes no ajustaven, així que es malbaratava un munt de diners en  una calefacció incapaç d'escalfar-la, ni en els curts hiverns assolellats de la terra meridional on es construí.

 Paradoxalment per aquella casa pagaven un lloguer enorme. Abusiu. Però eren tants anys, tantes generacions, vivint amb aquelles parets, que se'ls feia estrany només pensar que s'havien de mudar a una nova casa de propietat.

Tanmateix calia, era tanta la degradació de la vivenda, que la mudança es feia inevitable. La ruïna assetjava la casa i empenyia al canvi, l'hereu no podia continuar fent-se el ronso i desatenent les demandes de la família, fins i tot  el seu germà, que tan poc apreci manifestava per les coses domèstiques, demanava el canvi.
Així que a un dia, n'hi succeí un altre i a una esquerda una altra i a una taca d'humitat, una gotera i a la gotera el forat a la teulada. Una cosa portà a l'altra i totes juntes feren arribar el dia tantes vegades driblat.

I allà s'estava l'hereu, mirant tots els mobles que havia de traginar, i l'aixovar, i la coberteria, i les fràgils vaixella i cristalleria que exigien un empaquetat delicat, gairebé amorós. Feia tanta mandra haver-ho de carregar tot per descarregar-ho després, Ah ! i encara havia de netejar i pintar la nova casa on farien llar. I finalment endreçar-ho tot de nou. Tot plegat se li feia com una muntanya que hagués de desplaçar. Una feinada que calia fer a més a més de la de sempre, com de propina com si diguéssim! Uf, Feia taaaanta mandra.

Mare de Déu senyor !, es deia de per dins i si apedacéssim una mica més la casa de lloguer abusiu?  bo i  rumiant com podria justificar-se davant de la família que il.lusionada esperava el dia que aparegués darrere el  xamfrà el camió de la mudança.

 A Joan Ventura qui m'ho féu veure.