benvinguts a aquest camí de reflexions i opinions impulsades pel desig de collir les roges i dolces cireres.

dimarts, 17 de novembre del 2015

Les Flors del mal

Baudelaire segons  J.M.Subirachs

Per la publicació d'aquest llibre;  Les flors del mal, que certifica el naixement del simbolisme, el poeta Charles Baudelaire va ser condemnat  a pagar 300 francs i censurats sis dels seus poemes per ultratge a la moral pública . Aquest poeta i revolucionari va morí als 46 anys abatut per la sífilis, una malaltia que l'arrossegà durant bona part de la seva vida rebel, bohèmia, provocativa i independent que escandalitzava la moral de l'època.
Se m'acut que recordar-lo pot ser una bona manera, una altra manera  de condemnar l'atentat del passat divendres 13 a París. Una manera allunyada de les paraules gastades i oficials del consumisme, la comercialització i els interessos hipòcrites dels estats capitalistes i teocràtics de baixa o alta intensitat. Una manera de defensar la llibertat individual i col·lectiva que entre els partidaris del nazional-islamisme i l'imperialisme capitalista estant posant en qüestió.
Us mostro dos poemes d'aquest llibre Editat per Edicions del Mall i traduït per Xavier Benguerel i il·lustrat per J.M. Subirachs que m'acompanya sovint quan busco la pregunta que li cal a cada resposta.

  

TENIM, ÉS VERITAT...
Tenim, és veritat, nacions corrompudes,
per als pobles antics, belleses no sabudes:
i pels xancres del cor els rostres rosegats,
fins, gosaria dir llangoroses beutats;
però aquestes troballes de les muses tardanes
no impediran pas mal a les races insanes
de retre a la gent jove l'homenatge pregon,
 -a la santa gent jove, d'aire simple, dolç front,
d'ulls límpids i diàfan com aigua jogassera
que indiferent escampa pertot, a la manera
del blau del cel, les flors, ocells garruladors,
amb els seu cants i aromes i les dolces ardors !



                                                        
 LA DESTRUCCIÓ
Al meu costat sens treva el Dimoni es debat,
i neda al meu entorn com un aire impalpable;
me l'empasso i me'n sento tot el pulmó abrusat
omplint-me'l d'un desig eternal i culpable.

A vegades, sabent-me de l'Art enamorat,
pren forma incitant d'una dona adorable,
i, sots especiosos pretextos d'afectat,
els meus llavis avesa a un filtre detestable.

Així em va encaminant, lluny de l'esguard de Déu,
panteixant de fatiga i romput, i em fa seu
en estepes de Tedi, profundes i desertes,

I el rebot contra els ulls plens de confusió
vestimentes sollades, i ferides obertes,
i l'aparell sagnant de la Destrucció !




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada