 |
| Antonio Berni. Manifestació |
l'oxigen de l'aire, de la vida l'amor.
I a tots qui com ella són.
Mai honorarem prou a qui ha patit presó, tortura o ha perdut la vida en la lluita de recuperació de les nostres llibertats com a Nació. Mai prou a qui ho ha fet per defensar els drets de totes les persones a tenir drets laborals, socials i jurídics, en igualtat de condicions als dels privilegiats que ens organitzen la vida per robar-nos drets i diners. Per prendren's el futur. Mai prou.
Però avui vull honorar a les persones que han tingut la sort, històrica o personal, d'esquivar aquestes grans tragèdies, però que no han cessat d'insistir en lluitar per un món millor, entregant la seva vida al que, quan jo era jove es deia "la causa". Als militants de les causes. Als defensors de la nostra classe. Ara que és octubre.
Persones que tenim al nostre costat, a la fàbrica i l'oficina, a l'escola, al barri, a l'escala, al carrer, a la universitat, allà on som nosaltres, fent-nos reflexionar sobre una notícia, denunciant un abús, portant-nos un pasquí, enviant-nos un WhatsApp, o un correu, escampant la solidaritat, convocant-nos a una reunió, organitzant una festa, enganxant cartells, servant-nos la natura, encapçalant una manifestació, recollint diners, duent una pancarta a una concentració, llegint-nos un comunicat, fent escarni als corruptors, fent una pintada o elaborant un totxo de document a altes hores de la nit, perquè aquella tarda ha hagut de netejar la casa, acaronar als pares malalts, netejar-los, planxar la roba, preparar el dinar de l'endemà, banyar al nen o explicar-li el conte a la nena que avui li costa adormir-se.
Aquelles persones que treballen, estudien, son pares i mares, fills i filles, que tenen amics i amigues que a vegades descuiden amb el seu tràfec, companys i companyes amb qui comparteixen amors i temps, una pel.lícula, un passeig, un neguit o una discussió, o aquelles que s'ho empassen tot soles.
Aquestes persones que dediquen tant temps i tant esforços per fer més difícil que ens robin, que ens desnonin, que ens paguin salaris de misèria, que ens cobrin abusivament pels serveis, que ens empresonin, que ens estafin, que ens prohibeixin, que se'ns rifin, que ens marginin, que ens discriminin, que ens abandonin, que ens oblidin.
Aquestes persones que semblen incansables, però que es fatiguen, aquestes persones que semblen invulnerables, però que són fets d'una delicada sensibilitat, aquestes persones que semblen monotemàtiques, però són pluridiverses.
Aquestes persones que són com dones d'aigua que ensenyen als humans a tenir voluntats d'herois.
Sí un dia aquestes persones caiguessin d'un cop fulminades pel raig terrorífic del poder, ( quina sinó és la funció de les dictadures), el nostre món s'enfonsaria en un pou fosc i fred, ple d'injustícia i misèria. La seva és una brisa que necessitem, perquè ens empeny cap a un món millor i evita que degeneri en la depredació absoluta.
Sé que ho sabem, però a vegades cal dir les paraules. Convocar-les davant nostre i pronunciar-les, pausadament, recomptant cada síl.laba per adonar-nos del valor que contenen.
Ara que la política adquireix protagonisme a les nostres vides i veiem aquestes dones d'aigua més actives i enfeinades que mai. Neguitoses, esgotades i consiroses... i tanmateix entregades i disposades com sempre. Quan us la trobeu feinejant, proposant, discutint... atureu-la un moment i mirant-les de fit als ulls doneu-li les gràcies.
Gràcies per fer, per ser, per equivocar-se i rectificar, per no rendir-se, per convence'ns i per insistir-hi quan no ho havien aconseguit a la primera. Gràcies, perquè sense elles tot seria pitjor.
Per dir-ho com ho digué en Joan Brossa en un poema dedicat al lluitador Rafael Vidiella qui, sent ministre durant la segona república espanyola, feu un decret que establí que a igual feina, la dona ha de cobrar igual sou.
La teva feina arreu, bandera i honra!
La teva lluita al ple de la llum roja !
Les teves armes al servei del poble !
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada