benvinguts a aquest camí de reflexions i opinions impulsades pel desig de collir les roges i dolces cireres.

dilluns, 20 d’abril del 2015

El darrer

l'extint llop marsupial
A vegades hi ha coses que semblen extraordinàries, però passen cada dia.

(Haver tingut fills que no t’han sobreviscut i ser el darrer, com un llop marsupial amb consciència del final. Saber-se l’última persona viva d’una tribu. Tenir la certesa que no estaràs en els records dels teus, que res de tu perviurà. Desaparèixer per sempre de tota memòria, saber que res de tu serà en lloc. Ser el fi mateix en pròpia persona.
Assistir a una  conferència per l'aplicació pràctica de cultures extingides segons la planificació general de l'informe Wallace Müller i tu ser el protagonista, al que es referiran i estudiaran en passat, perquè el que tu ets ja no compta en el present sinó com una projecció del passat que no existirà.
Ser el final de tot, el no-res-més. La mirada a la foscor d'una fossa. Ser com un aliment envasat al buit. La soledat total de saber-se únic, (irremeiablement únic), a penes tu únicament.  Ser el supervivent de tot i no poder fer res per sobreviure en els altres. Guaitar el detall de l’estrall absolut.
I mentrestant... recordar les cançons que mai més és diran enlloc, recordar el so de les paraules que descriuen coses, ambients, sensacions, que expressen sentiments. Paraules que ja mai més pronunciarà ningú. Avaluar-ne la inutilitat aclaparadora de dir-les i tanmateix fer-ho, existint-les encara, però en tu només. Trobar a faltar el so que feien i anomenar-te-les en veu alta, per la necessitat de sentir com plegues la llengua, com poses els llavis, quin gest de boca li cal a cada mot. )

Ser l’últim d’una cultura. El darrer parlant d’una llengua i després morir.


   
    

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada