Davant la corrupció de polítics,
empresaris i banquers s'escampa la brama tertuliana i
"editorialítica" d'una necessària regeneració democràtica que
no poden liderar els partits polítics enfangats en la bassa corruptora i com que
no la poden liderar els polítics, diuen, els que ho diuen tot i sempre, ho ha de fer la justícia. Els jutges. Els
jutges !!. No em faltava una altra !
Moltes coses no funcionen a
espanya, com no podia ser d’altra manera en aquest règim que es banta de
democràtic, quan en realitat no és més que una evolució liberal del
franquisme, una dictadura de caràcter feixista,
que es fonamentava en el falangisme i el
catolicisme ultra ortodoxe.
No ha existit la transició, sinó una
evolució de les estructures dictatorials, d’un estatus a l’altre sense
trencadissa. I d’entre tots els sectors on s’aplicà aquesta norma de
transposició, la justícia és el cas més paradigmàtic. La mostra més
significativa la trobem en el Tribunal d’Ordre Públic, el famós TOP, un jutjat
especial i centralitzat, destinat a reprimir els delictes polítics i
garantir l’estabilitat del règim franquista, que amb el reial decret llei
1/1977 del 5 de gener va convertir-se
en l’Audiència Nacional amb les
competències traspassades.
Plató fou un defensor de la justícia, però quan Plató es
preguntà quina era la funció de la justícia
trobà la resposta més apropiada als seus interessos d’aristòcrata: la
justicia és l’avantatge que s’otorguen els poderosos. Digué.Una visió
que compartia Hesíode, per bé que des d’una òptica critica, car definia els
jutges com uns corruptes i ambiciosos afamats de regals. Deia el poeta del
déus grecs, que la pretenció que un simple camperol pogués trobar l’ampara en els jutges, era com la d’un
rossinyol que pensés que amb el seu bell cant pogués impedir la voluntat d’un
falcó.O sigui i en paraules menys poètiques, la justícia no és neutra sinó que
té la funció d’aplicar les lleis del poder. I en el contex on som, aquestes lleis són les del capitalisme,
sintetitzades en l’explotació del treball, la defensa de la propietat privada
i l’acumulació de beneficis.
Quasi tres mil anys després d’Hesíode
la justícia no ha canviat de funció.
Ara mateix a USA, concretament a la costa oest
entre les ciutats de Portland, Seatle i Oakland hi ha uns processos oberts
contra activistes del que s’ha anomenat Occupy Movement, que ve a ser el reflex
del moviment 15 M
a USA. Militants d’aquests moviments estan sent cridats a declarar davant d’un
tribunal americà anomenat el Grand Jury (Gran Jurat) uns tribunals on no
es fan actes de les compareixences i on els acusats han de prestar declaració
sense advocat. La policia Federal USA (FBI) està entrant a les cases de joves
militants anticapitalistes a punta de pistola, busquen roba negra, bibliografia
anticapitalista i pintura que presenten com a proves, mentre s’enduen
ordinadors, adreces i telèfons que utilizen en els interrogatoris del Gran Jurat
per criminalitzar i desactivar la movilització que ja ha aconseguit una vaga
general a Seatle i la paralització del principals ports marítims de la costa oest.
Aquests tribunals ja van actuar en
la que es va anomenar Firt Red Scare entre 1918 i 1921 contra els treballadors socialistes i
anarquistes, durant aquest període la justícia americana executà els anarquistes Sacco i Vanzetti. Però si hi ha una primera és que n'hi ha una segona, The Second Red Scare, que impulsà el senador Joseph R.
McCarthy, coneguda per macartisme, va significar una purga d’intel.lectuals a
gran escala on se’ls acusava simplemente de simpatitzar amb comunistes o tenir
idees d’esquerres, bona part d’aquestes acusacions se sostenien per
investigacions fetes per empreses privades. Anomenar camarada a una persona equivalia entrar a les llistes negres.
L’ombra d’aquestes persecucions,
d’aquesta nova caça de bruixes, ronda de nou pels carrers de Seatle, on desenes
de joves són perseguits per la justícia per les seves idees. Davant la desampara
que significa pels declarants i els seus amics i coneguts, parlar davant de
tan obscur tribunal, els joves
anarquistes han decidit no fer-ho, pel que poden afrontar penes de
10 anys de presó.
Mateo Duran, Olejnic Katterine i Maddi
Pfeiffer, estan ara mateix empresonats en cel·les d’aïllament sense cap acusació ni condemna. Altres 11
persones han rebut citacions judicials per a que prestin declaració al Gran Jurat de
Seatlle.
No es cert que la transició fos un muntatge ni que el règim actual sigui una evolució liberal del franquisme. Dir això implica infravalorar totalment a les persones que durant 40 anys van lluitar contra el feixisme, molts dels quals encara resten enterrats en una cuneta. EM sembla un revisionisme històric des d'una òptica actualista i anacrònica.
ResponEliminaNo hi va haver trencament, ja que les condicions objectives del moment no ho van fer possible sense una nova guerra civil, però es va aconseguir una Constitució que permet la nacionalització dels mitjans de producció, encara que mai cap govern s'hi hagi atrevit.
Si alguna cosa no era possible aleshores , era una nova guerra cívil, Precissament les ordres de l'imperialisme cap al seu aliat franquista eren prou clares: el franquisme s'havia de liquidar, però pilotant el canvi. I així és va fer.
ResponEliminaLa constitució espanyola,és la prova de l'evolució del règim franquista. És la costitució espanyola la que fa a la monarquia el cap de les forces armades espanyoles, (una cosa inaudita en una democràcia), qui exigeix que el rei hagi de firmar les lleis ( fins ara les ha firmat totes,però que passaria si un dia no ho fes en alguna ocasió ?), és la que encarrega a l'exércit garantir la unitat d'espanya,la que proclama que espanya s'ha de regir per una economia de mercat ( fent impossible una economia socialitzada) la vigència de concordats especials amb l'esgléia católica, alguns de preconstitucionals i altres de postconstitucionals, entre les que estan el mandat expres de que l'estat ha de col.laborar amb l'esgésia catòlica, la vigencia de quasi totes les lleis que s'han anat substituint molt gradualment i lentament. En fi, Tampoc es tracta de fer una anàlisi exaustiu en aquesta resposta, però només tenint en compte que el rei va ser anomenat cap d'estat pel mateix Franco ja sobra tota la resta. Com he sentit dir avui mateix; l'estètica és també un llenguatge de l'ètica