El sofre és un element imprescindible per als organismes
vius, les plantes l’absorbeixen de la terra i és per això un element emprat en
la indústria agroquímica com a fertilitzant. Ha estat també un element
fonamental en l’alquímia, aquell indret situat entre la màgia i la
ciència. Ib Arabi el gran mestre sufí
nascut a la Múrcia andalusina i
inspirador de Ramon Llull va dedicar tota la seva vida a la recerca del sofre
vermell, el misteriós procediment de convertit la plata en or.
Quasi a la mateixa temperatura que l’aigua es torna vapor,
aquesta roca no mineral es fa líquida i flueix en un trànsit de color. El sofre
és també una roca que crema. I probablement
per tot això, és un element que la mitologia i la religió l’ha dotat de
característiques i accions divines i contradivines, de sempre ha anat associat al foc i a les
profunditats de la terra per la seva presència en llocs volcànics, tot i que
avui en dia és més abundant que mai gràcies a haver-se convertit en el que es diu en termes
industrials un subproducte.
Aquesta circumstància unida a la seva olor a putrefacte, per
a la que la natura ens ha dotat d’una especial sensibilitat per prevenir-nos
d’infeccions alimentàries, ha fet que la cultura popular l’hagi relacionat als
inferns, al diable i a la maldat en general.
Als pastorets diu Rovelló a en Lluquet : I no sents quina pudor a sofre ? i al punt apareix a
escena Satanàs.
A Hugo Chavez una de les
coses que mai li agrairem prou és que associés la qualitat de la maldat al
capitalisme imperialista partint de la mitologia popular, quan en el seu
discurs a la seu de les Nacions Unides
situada a Nova York, al cor del capitalisme, va dir referint-se a George Busch qui el dia anterior havia
pronunciant un discurs a la mateixa tribuna que ara ocupava ell:
Aquí va estar
el diable ( i tot persignant-se ), en aquest mateix lloc. Fa poder a sofre
encara !
Imagineu-vos que efectivament, cada vegada que qualsevol
persona que ens envolta actués amb maldat, aquella que només intuïm (i no
sempre) en alguna mirada, en un gest , en una imperceptible expressió que va
més enllà del fet mateix i que ateny a la intenció del que es diu o es fa, que
aprofundeix a la intenció fonda d’un debat o d’una confrontació fins
i tot violenta. Imagineu-vos aquella maldat pura, la que només s’intueix , que
dorm entre nosaltres, al fons de les nostres consciències i pors i dels qui ens
envolten; companys de feina o de partit i àdhuc amics i tot, fins els nostres
familiars més íntims, on la maldat és més maldat de la que puguem suportar, perquè
és la que tenim dormint entre nosaltres, al dessota del nostre propi llit com la
narrada per Jaume Balagueró a la pel·lícula “mientras duermes”.
Imagineu-vos, deia, que
cada vegada que la maldat aparegués entre nosaltres la pudor a sofre s’escampés
per l’aire.
En els quefers diaris
a vegades em sembla que l’ensumo.
