 |
| El kurdistan entre 4 estats |
La situació a Síria em fa
reflexionar una altra volta més, en la versemblança mal·leable del llenguatge i especialment el llenguatge que s’empra
en política. Els que en alguns moments i situacions són bandes o grups de
terroristes en una altra són oposició armada.
Què ho fa que hom anomeni un grup
de persones oposició armada o terroristes? A Síria els grups armats són
oposició armada i a l’Afganistan o l’Irak són grups terroristes. A Líbia els grups
armats que ara anomen milícies, foren dits
grups de combatents durant la lluita que mantingueren amb el règim progresista d'en Muamar
el Gadafi, una denominació que segons qui elaborava la crònica li afegia el
qualificatiu èpic de combatents per a la llibertat.
Les reflexions sobre aquest assumpte sempre em porten
al mateix lloc; el llenguatge en política no defineix una realitat, la crea
d’acord amb una intenció premeditada que justifica la pròpia acció prèviament
decidida. Així doncs en política i especialment en política internacional, les
paraules són només guarniments que no ens expliquen res, només ens confonen i
emmascaren intencions.
L’imperialisme va fent temps mentre
espera el moment apropiat, acumulant paraules per a complir el fet per a les que
seran requerides.
Després de Líbia, Síria és
l’objectiu primer d’una operació de llarg abast, destinada a canviar tota la correlació
de forces a la zona. Síria, però, és només un objectiu tàctic, un més de diverses
operacions tàctiques destinades a debilitar els aliats d’Iran a la zona, és a
dir Síria i la milícia libanesa d’Hezbollah.
Amb aquest objectiu s’han produït
tot un seguit de moviments tàctics de gran transcendència, un d’aquests és
l’acord d’alto el foc entre els considerats per USA terroristes del Partit dels Treballadors del Kurdistan i el
govern turc presidit per Erdogan, que ha portat a la guerrila de l’HPG (sigles
en kurd de Forces de Defensa Populars i braç armat del PKK) a retirar-se a les
muntanyes del nord de l’Irak, on els kurds ja tenen una regió autònoma, que
funciona a la pràctica com un estat no reconegut i que comparteix frontera amb
l’altra regió de Síria també controlada parcialment per milicians kurds del
Partit de la Unió Democràtica (PYD) i amb el Kurdistan de l’Iran on també un
grup armat lligat al socialddemocrata PDKI i als comunistes del Kamala manté una cruenta lluita contra el govern de dreta teocràtica xiïta.
És a dir, Turquia queda
alliberada momentàniament d’un enemic petit, però molest, per actuar si fos
necessari, en incursions militars i de suport als atacs de l’OTAN sobre Síria.
A la vegada l’arribada d’un nou contingent militar a la zona debilita
l’oposició armada a la presència militar d’USA a l’Irak i del govern titella d’en Jalai Talabani (
Al-qaeda és una aliada d’altres forces militars que lluiten a l’Irak contra
l’ocupació i el seu govern titella, però també contra els Kurds) i fa de
contrapés a la presència d’aquests grups armats al nord de Síria, sense
menystenir l’avís que pot significar pel govern iraní l'augment de la força militar kurda i de retruc el reforç de les posicions dels Kurds en l’escena
internacional.
Si cau Síria les milícies d’Hezbollah
perdran un aliat insustituïble i l’enemic més potent que Israel té al Líban (de fet Hezbolah va rebutjar l’últim intent d’invasió militar d’Israel). Sense
Síria ni Hezbollah, Israel serà més poderosa i l’Iran més dèbil. Iran, aquest
és el veritable i últim objectiu de la política imperialista a la zona.*
Tornem a les paraules. Ja ho
poden dir com vulguin, guarnir-ho amb adjectius i banderoles de llibertat, però
tot el que està passant a Síria no és res més que una guerra de l’imperialisme
americà, una guerra que en res contribueix a millorar el món. O és que la Líbia
d’avui és millor que la de Muamar el Gadafi i l’Irak de Saddam Hussein era pitjor
que l’Irak d’avui?
Des que USA ha iniciat la
contraofensiva contra els governs que constituiren el que s’anomenà pol progressista
dels països àrabs, el món no ha fet res més que empitjorar. L'intent d'impossar el seu predomini polític a la zona amb accions militars que es varen
iniciar, entre altres justificacions, per acabar amb les dictadures i les
calamitats d’uns ciutadans i no d'altres, no han servit més que per crear més dictadures i més destructives
i corruptes, moltes més victimes de
tota mena, també mortals, de milers de ciutadans que han tingut la mala sort de
no haver nascut als països d’occident.
Tanmateix i com la cara d’una
creu, els Kurds tenen ara una oportunitat.
