La feudalització de la política

Encomanda de Mans

El cas Pallerols ha tornat a posar a primera línia de la informació periodística el finançament dels partits. I ja hi tornem a ser, tot al pot: finançament, corrupció, enriquiment il.lícit, tràfic d'influències etc. Aspectes que acosten l'actual manera de fer política a la Simonia, pràctica de l'alta Edat Mitjana consistent en la compra de càrrecs entre la curia per obtenir privilegis que aportaven nous  ingressos als poderosos.

Molts tertulians reivindiquen una modificació de la llei espanyola 3/1987 que regula el finançament dels partits polítics i que precisament, ha estat modificada amb la 8/2007 i encara més recentment amb la 5/2012. Com aquell que diu fa 4 dies.

Aquesta llei determina que els partits polítics poden obtenir diners de subvencions públiques (prop de 70 milions € al 2012), de les donacions particulars (personals o jurídiques) i les condonacions de deutes bancaris. 

Hi estableix certes limitacions, com ara condonacions de deutes bancaris superiors 100 mil €, rebre diners de les fundacions i associacions que tinguin subvencions administratives o d'empreses privades que prestin serveis o realitzin obres per a l'administració pública, que les donacions s'hagin de fer en comptes d'entitats bancàries exclusives per aquest fi, les donacions tampoc poden ser anònimes, ni finalistes, ni revocables i és obligat  notificar al Tribunal de Comptes les donacions de particulars superiors a 50 mil €, les de bens i immobles i les de personalitats jurídiques superiors a 120 mil €. Els partits polítics estan obligats a presentar i fer públic (preferentment a les seves web) els comptes de resultats de l'últim exercici anual i en sis mesos el Tribunal de Comptes ha d'emetre un informe de fiscalització.

Les peticions de modificacions sobre la llei de finançament de partits polítics d'aquests tertulians, no van en la línia d'oferir a tots els partits i persones les mateixes oportunitats, és a dir, demanar el control i la reducció dràstica de la despesa electoral (que fixa la llei espanyola 5/1985), la d'exigir la publicació dels comptes dels partits polítics, la de demanar la reducció de les quantitats individuals de donacions particulars personals i prohibir totalment les condonacions dels deutes bancaris i les de les particulars de persones jurídiques, la d'evitar la protecció d'aforats per delictes de presumpte corrupció o finançament il.legal de partits polítics, la de qualificar de delicte l'incumpliment de les obligacions comptables dels partits polítics, la d'augmentar el nombre d'incompatibilitats de càrrecs i sous (tant públics com privats), la de limitar els ingressos i el període d'exercici professional en la política. En definitiva constrènyer la despesa, augmentar el control administratiu, i la responsabilitat sobre la gestió i impedir la dependència d'interessos particulars.

En aquesta linia de mesures, s'aconseguiria disminuir la corrupció, augmentar la renovació  i igualar les possibilitats d'obtenir representació parlamentària de les organitzacions polítiques que romanen fora de l'statuo quo i com a conseqüència les possibilitats de limitar el control del poder polític per part de l'econòmic. Deu ser precisament per això, que  gossos i oques demanen que les empreses tinguin via lliure per finançar els partits polítics. 

Amb la llibertat de finançar els partits per part de les empreses i sota l'aparença de la transparència, el que s'aconsegueix és afermar el control i la fidelitat del poder polític a l'econòmic, en una mostra més de la neo-feudalització que està adquirint la societat contemporània des de la caiguda del mur de Berlín.

Una vegada que el capitalisme hagi eliminat els darrers vestigis de les conquestes socials gestionades per la socialdemocràcia i que  hagi convertit definitivament en negoci l'educació, la sanitat , les prestacions socials i la seguretat pública, ja no caldrà dissimular ni en el protocol polític i amb  la tranquil.litat de la feina feta, podran retornar a l'arcaic homenatge feudal, amb què els poderosos es garantien el poder, consistent en l'Encomanda de Mans, el Bes Mutu i el Jurament de Fidelitat.
I els ciutadans ja podem anar fent l'ànec, que a l'amo li encanten amb naps o peres. Especialment els muts.

Salvador Espriu

Salvador Espriu

Enguany en farà 100 que va néixer a Santa Coloma de Farners Salvador Espriu, però, fou de la població dels seus avantpassats d'on tragué la saba per bastir-ne un mite: Sinera.

D'allà són els personatges tràgics que l'escriptor fa moure com marionetes en la foscor. La tragèdia els sotja  i ells es resignen al destí que els fixa el creador conduir-los pel laberint de l'obra, sovint entre comentaris irònics o tal volta sarcàstics que entrecreuen personatges i autor, contrapesant una observació a una altra, interpel.lant-se entre ells mentre fan el camí  de la vida, el laberint grotesc de final indestriable.

Més enllà de l'esperança, Espriu escrivia perquè havia de complir el rost i aspre deure de salvar-nos els mots i s'hi aplicà amb disciplina, ordre i constància com tot el que feu a la vida.
Dugué aquesta feixuga càrrega, arrossegant-la per tota la seva obra anunciant-nos la mort, la pell de conill i exigint-nos responsabilitat i coratge, sense confiar en el triomf de la justícia, però admetent que potser cal intentar un somriure a qui confia que hi haurà un demà.

POSSIBLE INTRODUCCIÓ A UN EPITALAMI 
Bodes d'uns amics, a Sinera

Durant el llarg estiu hem vist cremar molts boscos

al nostre vell país tan desarbrat.

Quan tramuntava el sol, de l'incendi del vespre

s'alçaven foc que lentament obrien

les amples portes de la desolació de la nit.

Ronden garbí o migjorn: sempre, sempre

el sec alè del vent damunt els camps.

L'eixut estroncà dolls, arrasava collites,

endinsa en el record fressa de pluja

per vinyes i rials, camí de mar.

Però segueix, tristesa enllà, el designi de vida,

car fou escrit que l'amor venceria la mort.

Ara un home i una dona joves resolien casar-se,

i nosaltres acollim somrients el coratge

dels qui confien que hi haurà demà. 

FINAL DEL LABERINT

 Quan aquells dits sensibles

toquin músiques fràgil

i lentament vacil.lin

llums canviant de ciris,

surt de la festa. Mira

quanta nit, quina extrema

solitud se t'emporta,

per la rialla, a l'home

justificat i lliure

que neix del teu silenci.

Prou impunitat policial

El déu policial, anònim castigador dels dissidents

És molt demanar que d’una vegada per totes, la policia actuï amb responsabilitat i transparència en totes les accions, especialment en aquelles que hi ha una  participació cívica i social de la ciutadania ?
 Doncs es veu que sí. Saber que vuit persones d'ençà el 2008, han perdut un ull a Catalunya per impacte de bales de goma, és esgarrifós,  però resulta que els ferits de gravetat superen la vintena, inclós el meu propi fill ,que ha perdut el 70% de la visió d'un ull per una brutal pallissa policial per una càrrega dels antiavalots de la BRIMO.
El Sr.Felip Puig va prometre al principi del seu mandat, que aniria més enllà del que permet la llei. Ho ha acomplert. El mateix president Mas va dir, sent candidat a les passades eleccions autonòmiques i responent a una pregunta del periodista Sr. Xavier Bosch sobre l'ús de pilotes de goma i el cas Ester Quintana, que ell no ha de dir a la policia com ha de fer les coses, sinó que deixa al seu criteri  la imposició de l'ordre, com quan van irrompre a la Seat a detenir  dos sindicalistes que s'endugueren emmanillats i els mantigueren semi nus a la comissaria de Martorell durant vàries hores.

És aquesta manera de pensar i actuar la que provoca destralls físics que algun dia acabaran matant un ciutadà al carrer o a comissaria, com passava als temps de la foscor, però també és la que fa mal moral a la societat, la que ens embruteix a tots plegats, car ho consentim mirant-nos-ho com les vaques miren passar el tren.

  Greu, molt greu. Precisament deixar que la policia faci les coses com cregui convenient sota escuses tècniques o d'eficàcia, sense un estricte control polític (legislatiu)  i judicial, és una de les caractèristiques típiques de les dictadures. És la doctrina de la por.

Per a tenir una policia transparent i responsable, és imprescindible que les forces d’ordre públic que intervenen en el control de manifestacions ciutadanes de qualsevol tipus, ho facin amb la cara descoberta i que la identificació del número sigui ràpida i fàcil. Per aconseguir-ho, n’hi hauria prou amb imprimir-lo amb un tamany suficientment gran per a  ser llegit a més de 4 metres amb el policia en moviment i escrits  pel davant i pel darrere dels diversos elements de l’uniforme, con ara el casc, l’armilla, les camises etc, i en tot cas a les parts visibles o exteriors. Per complir amb aquest objectiu de responsabilitat i transparència són també imprescindibles l’ús de càmeres als vehicles on es transporten els detinguts i a les mateixes comissaries.

No veig que pot justificar, ni en què pot ajudar la policia, que el compliment correcte de les seves funcions s’hagi de fer d’una manera tan opaca, ans al contrari, el fet que  la policia actuï amb la cara tapada i sense que es pugui identificar el número de placa, crea una sensació d’impunitat que relaxa el compliment de la normativa, facilita una actuació irreflexiva, irresponsable i forassenyada que al capdavall pot esdevenir-se infractora i atemptar contra matèries tan delicades com la llibertat d’expressió, manifestació, i la presumpció d’inocència.

 Amb l’ocultació de la identitat s’elimina la persona que hi ha darrera de l’uniforme i es fomenta la desproporció i la impunitat, amb l’agreujant que les actuacions inapropiades no tenen una adjudicació personal sinó col·lectiva, és aleshores quan les responsabilitats derivades s’esdevenen institucionals, bé sigui per la relaxació de l’aplicació de la normativa o per la complicitat implícita que significa l’ocultació de fets o persones que han realitzat accions reprobables o inclús delictives i que poden tenir conseqüències molt greus.
És pel bé de la mateixa institució i per deixar fora de tot dubte els policies que compleixen amb les seves obligacions i les normatives a què es deuen, que crec imprescindible que les actuacions de la policia es realitzin des de la transparència més absoluta. 

Hem de perseverar en aquella il·lusió d’una policia humana i al servei de la ciutadania que teníem al principi de la construció de la Policia Nacional Catalana i no ens hem de resignar a la deriva d’una policia cada vegada més allunyada dels ciutadans, cada vegada més violenta,  repressora i espanyolitzada.
Lluny d'això i fruit de la tolerància política amb els incumplidors d'una normativa que ja és excessivament laxa per preservar la presumpció d'inocència i els altres drets socials dels ciutadans, tenim una policia que tortura a les comissaries, que oculta la seva identitat com si fossin delinqüents i que abusa del monopoli de la violència.