Cap a l'enterrament en alta velocitat

Embid, el poble del meu pare

Era dissabte a la tarda quan em comunicaren la mort de la meva tia Pilar. A l'endemà a les 11 del matí  faríem la cerimònia d'enterrament.
El diumenge a les vuit del matí sortia de Barcelona  i a les 10,40 arribava al capdamunt del poble, al caire d'unes penyes on està situat el "Castillo", nom com es coneix al poble d'Embid la casa de la nissaga dels "Camilos" de qui en formo part.
Allà havia viscut els seus darrers mesos la meva pobre tia, mancada de vida, postrada al llit, sense parla, sense oïda i amb una incerta vista. La primavera d'enguany va ser la darrera vegada que la veié amb aquella vida que no n'era, estesa al llit tot pell i ossos fent uns crits màntrics, qui sap si de dolor, cansament, protesta o potser tot alhora. No sé perquè ni de què, però em feren sentir culpable.

Al meu pare li van sobreviure  un germà i tres germanes, ara només queden amb vida tres dels vuit que n'eren. Les visites que faig al poble que els veié néixer a tots i morir a alguns, són cada vegada més escadusseres i és la tercera  que faig expressament per enterrar algun dels seus germans.

Embid és un poble costarut, replegat, mig amagat entre muntanyes de pedra, per on el Jalón a penes s'obre pas amb colossal esforç, quasi tant com el de la seva gent per guanyar-se la vida i la mort, quan finalment descansaran eternament.

Allà també el descans etern s'ha d'aconseguir amb esforç. És a força de braços que han d'entrar les despulles a l'església, car els seus carrers de traçat morisc no ho permeten de cap altra manera, i a braç han d'entrar-les al cementiri, que espera els morts enfilat a mitja costa d'un barranc eixut i pedregós on uns cirerers sobreviuen  miraculosament i amb extaordinari sobreesforç donen fruits quan n'és el temps.

Mentre enterraven la nostra tia, cosins i vilatans es lamentaven de la construcció del  pantà de Mularoya que serà responsable de fer més fonda i greu la ferida d'aquestes terres i més desconegut el seu païsatge.

De tornada a casa, pensava si en realitat la gran contribució del TGV a l'economia d'espanya i fins i tot a espanya mateixa, no és altra que fer-nos arribar a l'enterrament de tot plegat d'una manera més còmoda i ràpida.