 |
| l'extint llop marsupial |
A vegades hi ha coses que semblen extraordinàries, però passen cada dia.
(Haver
tingut fills que no t’han sobreviscut i ser el darrer, com un llop marsupial amb
consciència del final. Saber-se l’última persona viva d’una tribu. Tenir la
certesa que no estaràs en els records dels teus, que res de tu perviurà. Desaparèixer
per sempre de tota memòria, saber que res de tu serà en lloc. Ser el fi mateix
en pròpia persona.
Assistir a una conferència per l'aplicació pràctica de cultures extingides
segons la planificació general de l'informe Wallace Müller i tu ser el
protagonista, al que es referiran i estudiaran en passat, perquè el que tu ets
ja no compta en el present sinó com una projecció del passat que no existirà.
Ser el final de
tot, el no-res-més. La mirada a la foscor d'una fossa. Ser com un aliment envasat
al buit. La soledat total de saber-se únic, (irremeiablement únic), a penes tu
únicament. Ser el supervivent de tot i
no poder fer res per sobreviure en els altres. Guaitar el detall de l’estrall
absolut.
I mentrestant...
recordar les cançons que mai més és diran enlloc, recordar el so de les
paraules que descriuen coses, ambients, sensacions, que expressen sentiments. Paraules que ja mai més pronunciarà ningú. Avaluar-ne la inutilitat aclaparadora de dir-les i tanmateix fer-ho, existint-les encara, però en tu només. Trobar
a faltar el so que feien i anomenar-te-les en veu alta, per la
necessitat de sentir com plegues la llengua, com poses els llavis, quin gest de
boca li cal a cada mot. )
Ser l’últim d’una cultura. El darrer parlant d’una llengua i després morir.
