Era el 1979 quan
la Sra. Margaret Thatcher fou escollida pels britànics com la dona que hauria
de conduir el seu país amb mà de ferro pel camí del capitalisme més salvatge.
Fou també el
1979 quan triomfà la revolució dels Aitol·làs a l’actual Iran, que aleshores
es deia Pèrsia i motiu pel que esclatà l’anomenada segona crisi del petroli.
A Catalunya es van
fer les primeres eleccions després d’aprovar la constitució espanyola i les
primeres municipals després de la guerra feixista contra la república espanyola.
Jo aleshores era un jove ple
d’entusiasme i il·lusió per les expectatives polítiques que la nova situació
oferia. I amb aquesta il·lusió vaig participar a les eleccions municipals de
Mollet, el poble de la meva joventut. Un moviment popular i alternatiu molt lligat
a la lluita de Salvem Gallecs, el moviment veïnal i cultural, ens agrupàrem en
una candidatura de caràcter assembleari i aconseguírem 985 vots i un
representant n’Antonio Sànchez, àlies el “gato”. M’agrada pensar que allò va
contribuir a situar la reivindicació de
Gallecs en l’agenda política del moment i a aconseguir aturar el projecte de la
gran ciutat de més de 130 mil veïns projectada per l’administració franquista.
D’aquella experiència en vaig treure unes quantes lliçons pràctiques, però dues
de principals; les classes populars no poden confiar que la presència a les
institucions sigui prou per aconseguir els canvis socials i que aquests vènen sempre des de la lluita al carrer. Una i
l’altra s’han de saber combinar.
Les institucions estan pensades i
estructurades com uns instruments al servei del capitalisme, del control de les
quals en treu quantiosos avantatges. La victòria de la Thatcher, per exemple,
va iniciar un canvi en l’hegemonia política que ha marcat les darreres dècades
a Europa i que ens ha portat a la situació actual, on el capitalisme s’ha
llançat a la conquesta dels darrers espais on subsisteix un cert control
democràtic de la economia; la salut, l’educació i la cultura.
Avui 36 anys després tinc
l’estranya sensació d’estar en una cruïlla semblant. Per començar, el pròxim dia
19 d’abril hi ha convocada una gran manifestació en defensa de Gallecs. El
xiisme, abanderat per Iran, torna a estar en l’actualitat política
internacional, el Regne Unit, tot i que continuarà el desballestament del
sistema del benestar iniciat per la Thatcher, farà unes eleccions que segons
totes les previsions portaran uns canvis insòlits fins ara. Al nostre país es faran eleccions
municipals i tindrem l’oportunitat de fer créixer com mai la presència i les
expectatives de les candidatures d’unitat popular arreu de la comarca, però
significativament a ciutats com Mollet i Granollers.
Aquestes eleccions locals poden
contribuir a canviar notablement la correlació de forces polítiques i esdevenir
una primera volta de les eleccions del 27S, on el Principat de Catalunya podrà
començar la cimentació política del nou estat català que s’ha de construir
sobre noves bases socials.
36 anys després torno a
participar ple d’il·lusió en una campanya d’eleccions municipals contribuint,
amb el poc que ser, a què les noves generacions tinguin l’oportunitat de ser
els amos del seu futur.
Evitem que els rics ho siguem
més, donem una oportunitats als pobres, estenguem la igualtat de drets entre
els homes, fem millor la ciutat on vivim i fem de Catalunya un nació lliure
entre iguals.
Sí, és veritat, són objectius gegantins,
inabastables en una vida, però els construïm cada dia en les petites coses que
fem, les oportunitats que ens dóna la vida.