Per aquell llavors al poblet on
vaig néixer no hi havia gaires televisions, així que anàvem a veure-la a alguna
casa que en tingués o a un dels dos bars del poble. Ens agradaven sobretot les d’indis
i americans.
En acabar la pel·lícula
reproduíem els guions en els nostres jocs. La logística era simple; unes canyes
feien de cavalls, unes plomes de gallina o tudó et transformaven en indi i qui tenia
pistoles o barrets feia d’americà, no tenir-ne et condemnava a fer d’indi, que
era un paper del que tothom fugia i si en faltaven es sortejava l’infortuni.
Però jo feia d’indi, perquè sí, perquè volia i m’agradaven.
Una mica més endavant i no sé si
perquè ja em sentia identificat a través del joc, vaig començar a fer meu el
discurs d’aquells personatges emplomats. M’enlluernaven quan deien que ells
galopaven en aquelles praderies abans que els rostres pàl·lids vinguessin amb
les seves carretes i s’escampessin com els núvols al cel per matar els bisons
que abans eren tan abundants com l’herba que pasturaven, deien coses així de poètiques
mentre acompanyaven les seves paraules amb un gest que semblava que escampessin
alguna cosa al cel.
Vaig comprendre que els rostres
pàl·lids eren colons que emparats en el nombre i l’exèrcit, imposaven les seves
lleis i costums eliminant homes i animals . No em semblava just i de ben jove
vaig establir un paral·lelisme entre la meva família, que vingué a aquesta
terra a guanyar-se la vida i la dels colons de les pel·lícules, al cap i a la fi també nosaltres érem forasters.
Ser dels indis és una actitud que
tracta de no actuar com un colon i tenir la voluntat de ser com la gent de la
terra de destí, no ser-ne significa confrontar les cultures i la catalana, com
la d’aquelles nacions índies, té les de perdre, car està desprotegida i
abandonada a la seva sort després d’una derrota i ocupació militar . Si és que
ja ho van dir els de la Trinca :
diu que hi ha una tribu d’indis a
l’oest americà
que té alguna retirada amb el
poble català...
És una gran oportunitat poder triar de quina pàtria vols ser i fóra convenient, en benefici de
tothom, que els que encara fan de colons a la nostra terra, se n’adonin que la seva actitud no és
justa, però tampoc econòmicament sostenible. O fan costat als indígenes o ens n’anem
tots a can pistraus, ells i els seus fills inclosos.
Com van fer al seu dia els
mexicans, els cubans, els argentins, els peruans etc, etc, els que encara fan
de colons al nostre país han de comprendre que ja és arribada l’hora d’escollir
una nova pàtria que s’ajusti millor a les nostres necessitats.
