Afegeix la llegenda |
El referèndum que havia de permetre que Andalusia es convertís en comunitat històrica per la via especial de l'article 151 previst a la constitució espanyola de 1978, va donar un resultat que no ho permetia. Tanmateix la classe política del moment es va empescar un parell de lleis especialment elaborades per a l'ocasió la 13/1980 i la 21/1980, d'aquesta manera Andalusia pogué accedir a l'estatus legal de les comunitats històriques, esquivant el que preveia la constitució. La llei va deixar pas a la política. Aquesta és una data que està fixada estranyament al calendari
vital i no per res que tingui a veure amb la meva família, que no és d'Andalusia, sinó per la mili, que tanmateix tampoc la vaig fer a Andalusia La mili em recorda Andalusia per una tragèdia a la que un poeta andalús li va dedicar un poema que vaig tenir el gust de descobrir en al.al·lucinants moments casernaris.
Aquest 28 de febrer es commemorarà el vint-i-unè aniversari del referèndum que va proclamar l'autonomia a Andalusia. A la mili vaig tenir dos companys , el Mario i l'Eladio dos granadins nacionalistes andalusos, l'Eladio a demés, era dramaturg i advocat. Amb ells compartí tertúlies polítiques i poesia i algun episodi fallit de representació teatral, més enllà del que cada dia ens vèiem obligats a interpretar com a soldats. Aleshores Andalusia encara no era una autonomia històrica.
Una nit, quan les llums de la companyia s'havien apagat i en un racó bebíem poesia, vaig conèixer la curta i tràgica història de Manuel José García Caparrós, un jove treballador de la fàbrica de cerveses Victoria i militant de Comissions Obreres a qui la policia va matar d'un tret quan intentava penjar la bandera d'Andalusia durant el transcurs d'una manifestació per demanar l'autonomia. Allà enmig de fusells i uniformes l'Eladio alt com un xop, prim com una canya i amb una veu potent i pausada ens recità amb marcat accent granadí, un poema d'un seu amic el poeta Emilio Molero Aguilar que diu:
Una nit, quan les llums de la companyia s'havien apagat i en un racó bebíem poesia, vaig conèixer la curta i tràgica història de Manuel José García Caparrós, un jove treballador de la fàbrica de cerveses Victoria i militant de Comissions Obreres a qui la policia va matar d'un tret quan intentava penjar la bandera d'Andalusia durant el transcurs d'una manifestació per demanar l'autonomia. Allà enmig de fusells i uniformes l'Eladio alt com un xop, prim com una canya i amb una veu potent i pausada ens recità amb marcat accent granadí, un poema d'un seu amic el poeta Emilio Molero Aguilar que diu:
Manuel García Caparrós
muerto con la bandera andaluza
en los ojos
4-12-1977
Cuando de un golpe entra el aire fresco
como si la mañana se vistiera de orgullo
porque en ese instante se respira historia,
aquélla que no se ha escrito con la oficial tinta
ni el emblema dilecto.
Venías con los ojos verdes de tu pueblo
y las manos blancas como arcángeles
o bandadas de pájaros que de sur gozan,
venías tan de cerca a la temprana edad
en que se brindan los labios al beso,
al entorno de la hembra que has soñado como hombre,
venías tan de temprano al retemblío,
tan de cerca al quejío hondo de la sangre,
tan blanco y verde manuel por la alameda,
con tanto blas infante en el agua de tus ojos,
venías con tantos y tan solo en la mañana.
Y ahora aquí todos temblando :"ojú que frío"
La blanca y verde muerte: "Los andaluces"
Allà estàvem, sentint-lo al silenci de la nit, un servidor de vostès, en Mario i un altre amic de poesies; en Kepa Urruticoetxea Arrieta qui la policia militar ens el prengué uns dies més tard i enduent-se el bersolari ens deixaren el vuit de bersoak .L'enorme pes de la repressió.
Enguany, 36 any més tard de l'assassinat policial, la comunitat autònoma d'Andalusia declararà a títol postum a Manuel J. García Caparrós fill predilecte. Per contra, res se sap dels responsables del seu assassinat, ni el de tants altres perpetrats per les rates franquistes que mossegaven amb ràbia a qui empenyia la llei reclamant-ne justícia.