pintada al barri londinenc de Surrey Quays |
A l’ensems que es pon el sol i
els obscurs estornells s’apleguen amb estrèpit
a les capçades dels arbres per planificar com passaran la nit, s’agrupen
els joves als racons desgarbats dels barris on la perifèria és una identitat.
S’esvaloten i criden, fumen i
ballen amb ritme electrònic o de reggaeton, s’intercanvien la
darrera aplicació pel mòbil. Beuen i es besen.
Així cauen les
nits. Una rere l’altra i rere l’altra les setmanes, que esperen els mesos que
portaran els anys. A casa seva també van caient els implacables rebuts dels
serveis d’aigua i llum, els impostos municipals ,la hipoteca o el lloguer.
En aquests espais
cada vegada més foscos, freds, bruts i oblidats, l’atur és una circumstància
habitual, familiar diríem amb propietat i qui treballa ho fa per salaris que
donen poc més que per desplaçar-se als allunyats punts on treballen i per
menjar els productes industrialitzats i semielaborats que no requereixen gaire
complicacions gastronòmiques. Menja de subsistència aliena a conceptes
culturals o dietètics, que adquireixen a les grans superfícies comercials que
envolten els seus habitatges o al petit restaurant o botiga, que quasi mai tanca, amb qui comparteixen barri i una
mescla desdibuixada d’origen i identitat.
Les referències
culturals les troben en sèries televisives, dibuixos animats on els obrers no
són més que uns dròpols bevedors de cervesa que malbaraten els seu temps
digerint escombraries enfront del televisor, veient "talks show" i envejant "celebrities"
que passen per músics o senzillament per res, però que s’hi estan.
És així com “viuen
la vida”, penjants, adobant-se en el futur no res, lliscant irremeiablement cap
al seu destí de mà d’obra barata que ha de netejar les cases dels rics,
servir-los als seus restaurants i cafeteries, vigilant-te’ls les llars i
empreses, enrolant-se als seus exèrcits.
Mentrestant s’esvaloten
i criden, fumen i ballen amb ritme electrònic o de reggaeton,
s’intercanvien la darrera aplicació pel mòbil. Beuen, es droguen i es besen.
Alguns peguen els seus pares i mares, descarreguen amb violència la seva
frustració contra els qui no han sabut fer altra cosa que deixar-los penjats
assecant-se al racó dels mals endreços.
Potser un
capvespre algun d’ells no haurà coincidit amb els amics de sempre, al lloc de
sempre i en la seva soledat de sempre. La música de ritme abassegador de
sempre, no tallarà les connexions elèctriques dels seus pensaments. Potser
fugaçment recordarà el seu germà gran que ara és a la presó i en el silenci
absolut que precedeix la buidor sentirà un crit a l'oració i girarà la vista
cercant-ne l’origen. Potser.
Potser és un jove Said
Kounachi qui s’encamina a la mesquita on
coneixerà l’imam Farid Benyettou, qui li recriminarà la seva falta
d’ambició i deixadesa: els seguidors del profeta Abu l-Qāsim Muḥammad ibn Abd Allāh
al-Hāšimī al-Qurayšī no estan aquí per a no res. Déu els ha reservat una missió divina per a la que s’han de
preparar. Pensa potser que convertint-se en màrtir aconseguirà tots els seus
somnis, però sobretot serà algú que es despenja de l’assecador.
Farid Benyettou li assenyalarà el
camí d'un Déu sense rostre, ni pietat, però que té forma de bomba o de fusell metrallador.
Tu ets la mà de Déu i Déu és
gran.
Esplèndid Santi. Molt ben pensat i molt ben escrit. Dessolador.
ResponElimina