El que em van ensenyar era mentida i el que he après era equivocat. El que he vist només ho he somiat. El que he viscut només ho he desitjat.
Potser alguns dels mals records que tinc als racons dels plecs cerebrals, no són més que invents intencionats de les neurones que habiten a les àrees temporals. Esquerres, naturalment.
El català mai va estar prohibit. El rei regna, però no pinta res, només és un tipus "campechano" afeccionat a la caça i amic d'en Franco, qui ho era a la pesca (sí, ja saben, Franco, aquell senyor petitó i rodonet, capadet, però simpàtic).
Jo mai vaig fer reunions sindicals clandestines, ni vaig apilar mobiliari escolar al bell mig del carrer Urgell per protestar pels empresonaments polítics, perquè mai el govern espanyol ha empresonat o matat a ningú per la seva idea política, ni mai hi ha hagut resistència armada contra el règim. Règim ? quin règim, el Dukan ?
Al meu amic "el Gafes", no el van penjar d'un sostre mentre l'apallissava la policia per haver organitzat una secció sindical a la New-Pol. Mai. Mai ningú va detenir al "Rubio" mentre repartia octavetes (ara es diuen flaiers") en contra de la dictadura. Perquè no hi havia dictadura. I el que no ha existit no va passar. I doncs, mai ningú va detenir i empresonar el fill d'aquell històric militant del PSUC que em va regalar, poc abans de morir, un clauer que deia Mas vale morir de pie que vivir arrodillado. Un clauer que no dec tenir. Encara que l'estic tocant i veient, és una mentida. Deliri. Miratge. Al·lucinació.
Mai milers de catalans van sortir als carrer per demanar llibertat, amnistia i estatut d'autonomia. Ni mai ningú va cantar a pavellons plens a vessar les cançons prohibides, perquè mai a ningú se li prohibí cantar
Aquestes coses no van passar, però si haguessin passat, (que no van passar) mai ningú se'n queixà. La gent vivia feliç i no existien les protestes, no hi havia vagues i no perquè fossin clandestines. Els estudiants estudiaven, els obrers treballaven i tot anava com havia d'anar, només que calia modernitzar-nos una mica, renovar l'ambient com si diguéssim; sortir a Eurovisión.., posar-nos vikinis...passejar-nos amb 600... votar sense ser del tercio familiar...
El sistema de democràcia que tenim no és una evolució harmònica de la democràcia orgànica del Movimiento Nacional, sinó una revolució pacífica feta per homes intel·ligents i aplicats, no pas un canvi fet per la pressió popular que sembrava la seva exigència amb sacrifici i la regava amb sang. No, no fou així. Mai sota la democràcia orgànica varen matar cap treballador que es refugiés a cap església fugint de la policia.
Som on som perquè uns senyors instruïts, intel·ligents i bones persones, així ho van voler. Van voler fer una ruptura radical, però civilitzada, que afectà les nostres vides. Vet aquí el que va passar.
Un bon dia un senyor que es deia Adolfo Suárez jove, seriós i ben repeinaet, (falangista això sí, però això no és cap cosa dolenta,) es va reunir amb un rei vingut d'occident i varen decidir que s'ajuntarien amb uns altres senyors per a fer les coses d'una altra manera i parlant, parlant ...es van posar d'acord en fer un país, que seria millor que el que teníem abans i amb millor clima del que tenien altres.(Això del clima no va ser cosa seva, es veu que abans ja era igual de bo. Bé, potser una mica més gris).
Sí s'atreveixen a vendre'ns aquesta història a base d'elevades dosis de televisió, portades, columnes de diaris i xerrades de tertulians, abduint-nos la ment i la memòria, a nosaltres, actors protagonistes d'aquest tros d'història, potser sí que tot és possible.
Començo a pensar molt seriosament que el senyor Jordi Bilbeny (Institut Nova Història) deu tenir tota la raó quan diu que Colom era català i com ell Cervantes, qui en realitat es deia Servent i el llibre que corre pel món com si fos la millor literatura castellana, no és més que una mala traducció del català. La Santa Teresa d'Àvila era abadessa al monestir de Pedralbes i l'obra cumbre del genèro picaresco coneguda com el Lazarillo de Tormes, en realitat s'havia de dir El llàtzer de Tormos, una mediterrània vila de la Marina Alta i una obra escrita en català pel gran humanista valencià Joan Lluís Vives, jueu convers.
¿Què no han de fer amb les obres de literatura i els esdeveniments històrics de fa més de 500 anys si són capaços de fotre aquest muntatge amb la mort d'en Suárez ?.
Posen uns llacets negres a les pantalles que ens fan mirar atentament amb l'esquer de gran reportatge, d'entrevista exclussiva i s'esforcen a fer-nos creure que s'ha mort un personatge al que li devem tot. Un home que es va sacrificar per nosaltres. Ens el presenten com si s'hagués mort Jesús de Nazaret i vet aquí, que aprofitant la semblança, ens encolomen una setmana santa franquista. Una cosa que recordo perfectament com si fos ara, mai va existir,
Posen uns llacets negres a les pantalles que ens fan mirar atentament amb l'esquer de gran reportatge, d'entrevista exclussiva i s'esforcen a fer-nos creure que s'ha mort un personatge al que li devem tot. Un home que es va sacrificar per nosaltres. Ens el presenten com si s'hagués mort Jesús de Nazaret i vet aquí, que aprofitant la semblança, ens encolomen una setmana santa franquista. Una cosa que recordo perfectament com si fos ara, mai va existir,
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada