Jo sóc dels indis

Per aquell llavors al poblet on vaig néixer no hi havia gaires televisions, així que anàvem a veure-la a alguna casa que en tingués o a un dels dos bars del poble. Ens agradaven sobretot les d’indis i americans.

En acabar la pel·lícula reproduíem els guions en els nostres jocs. La logística era simple; unes canyes feien de cavalls, unes plomes de gallina o tudó et transformaven en indi i qui tenia pistoles o barrets feia d’americà, no tenir-ne et condemnava a fer d’indi, que era un paper del que tothom fugia i si en faltaven es sortejava l’infortuni. Però jo feia d’indi, perquè sí, perquè volia i m’agradaven.

Una mica més endavant i no sé si perquè ja em sentia identificat a través del joc, vaig començar a fer meu el discurs d’aquells personatges emplomats. M’enlluernaven quan deien que ells galopaven en aquelles praderies abans que els rostres pàl·lids vinguessin amb les seves carretes i s’escampessin com els núvols al cel per matar els bisons que abans eren tan abundants com l’herba que pasturaven, deien coses així de poètiques mentre acompanyaven les seves paraules amb un gest que semblava que escampessin alguna cosa al cel.   

Vaig comprendre que els rostres pàl·lids eren colons que emparats en el nombre i l’exèrcit, imposaven les seves lleis i costums eliminant homes i animals . No em semblava just i de ben jove vaig establir un paral·lelisme entre la meva família, que vingué a aquesta terra a guanyar-se la vida i la dels colons de les pel·lícules, al cap i  a la fi també nosaltres érem forasters. 

Ser dels indis és una actitud que tracta de no actuar com un colon i tenir la voluntat de ser com la gent de la terra de destí, no ser-ne significa confrontar les cultures i la catalana, com la d’aquelles nacions índies, té les de perdre, car està desprotegida i abandonada a la seva sort després d’una derrota i ocupació militar . Si és que ja ho van dir els de la Trinca :

diu que hi ha una tribu d’indis a l’oest americà

que té alguna retirada amb el poble català...

És una gran oportunitat poder triar de quina pàtria vols ser i fóra convenient, en benefici de tothom, que els que encara fan de colons a la nostra terra, se n’adonin que la seva actitud no és justa, però tampoc econòmicament sostenible. O fan costat als indígenes o ens n’anem tots a can pistraus, ells i els seus fills inclosos.

Com van fer al seu dia els mexicans, els cubans, els argentins, els peruans etc, etc, els que encara fan de colons al nostre país han de comprendre que ja és arribada l’hora d’escollir una nova pàtria que s’ajusti millor a les nostres necessitats. 

En Nobita i la independència

M’agraden els dibuixos animats. He passat uns meravellosos moments amb el meu fill compartint algunes d’aquestes històries, bé si haig de ser franc, encara ara, que ja és tot un home i em fa sentir orgullós del poc mèrit de ser el seu pare, gaudim plegats d’alguns moments veient com es fa possible l’inversemblant mentre ens abracem amagats darrera d’alguns dibuixos, còmplices d’una afició incomprensible per la seva mare.

Us ho explico perquè l’altre dia reflexionava sobre la crisi grega i els acords amb els qui s’ha anomenat l’eurogrup i hi vaig trobar una semblança substancial amb el procés d’independència de Catalunya. La qüestió que unia les dues circumstàncies polítiques era un personatge de dibuixos animats, en Nobita Nobi.

Com tothom sap en Nobita és un nen no gaire espavilat, més aviat gandul, maldestra i pitjor estudiant que viu atemorit per un ganàpia i talòs veí seu que l’estomaca a tort i a dret amb qualsevol excusa, però que té la sort de comptar amb l’ajuda d’en Doraemon, el benintencionat robot en forma de gat que el seu rebesnét li envia des del futur per rectificar el destí de fracàs de la família, que per culpa dels continus errors d’en Nobita viu immersa en la pobresa. Tot i la valuosa butxaca quadridimensional plena de prodigiosos aparells del futur, la feina encomanada a en Doraemon és un xic excessiva per un gat còsmic no gaire llest, força golafre i al que li fan por els ratolins. Els seus prudents consells i la seva butxaca no són prou per als capricis d’un nen que ho vol tot sense esforçar-se gens.

Així que..., els grecs decideixen en un referèndum que no volen acceptar les condicions de l’eurogrup perquè els imposen retallades i privatitzacions, prioritats econòmiques i polítiques, però alhora de la veritat no es mostren gaire decidits a fer-se els amos definitius del seu destí. La por els paralitza i s’estimen més provar una altra vegada amb el que surti de la butxaca quadridimensional. No hi confien gaire, però és més fàcil que posar-se a pencar en llaurar-se la pròpia fortuna.

I els catalans ? Sí, clar, volem ser independents, però on trobar un gat còsmic que tingui una prodigiosa butxaca tridimensional ? Ni que sigui una mica golafre i li facin por els ratolins ?

No, la independència no sortirà de cap butxaca, ni espanyola ni europea, ni de cap potència internacional i , ja us ho dic ara, tampoc no sortirà gratis. S’aconseguirà amb esforç, constància i determinació. I no, tampoc n’hi haurà prou en dipositar un paperet  en una caixa. Haurem de demostrar a en Takeshi de malnom Gegant i als aparells de l’estat que la nostra determinació és ferma, la nostra constància impertorbable i la capacitat d’esforç tan gran com la il·lusió que ens empeny. 

Més gran encara que la que tinc per veure amb el meu fill la pròxima pel·lícula de dibuixos animats.

Podem comptar amb Podemos ?

El PSOE vol més espanya

L’absència del debat sobre aspectes socials que caracteritzava inicialment el moviment sobiranista ha deixat pas a un debat que el continua obviant per suposició.

M’explico.

Per una banda, Convergència es desprèn d’Unió i retoca un govern que sense cap mesura que ho demostri se li suposa que té més sensibilitat social,  ressuscita la proposta de llista unitària i ja que no podrà ser única pretén garantir-se l’hegemonia política post eleccions i com que serà una llista unitària ...se suposa que tindrà més sensibilitat social. Qui s’ho creu això ?

Per l’altra banda la incapacitat de l’espanyolisme postfranquista de presentar una batalla capaç de derrotar l’independentisme, cedeix  l’hegemonia ( per ara mediàtica) a les anomenades forces emergents, és a dir, Ciudadanos i Podemos o la marca blanca que el representi. Sembla evident que Ciudadanos no aporta res absolutament a aquest debat, aquesta formació ha vingut bàsicament a destruir tota possibilitat que Catalunya pugui existir, no ja com a nació, sinó com una simple regió amant del seu folklore i a mantenir totes les altres qüestions com estan. No se n’amaguen, i  qui vulgui més franquisme sap que pot comptar amb Ciudadanos.

Podemos és una altra cosa. Se li suposa que serà respectuosa amb la cultura catalana i se li suposa que de les reivindicacions socials en farà polítiques de govern. Però... de bones intencions l’infern n’és ple.

Si aquesta força emergent es presenta a les pròximes eleccions sense reclamar explícitament la independència de Catalunya i aconsegueix prou diputats per ser decisiva, l’únic que garantirà és la continuïtat de la monarquia, la constitució i tota la tramoia jurídica on s’empara, entre ells el Tribunal Constitucional i l’Audiencia Nacional. Així que sent decisius contra la independència, contribuirien a mantenir  l’establishment o com ells diuen, la casta. És a dir, que sí Podemos no demana la independència i té capacitat de ser decisiva el proper 27S contribuirà de manera decisiva a que res no canviï, ni a Catalunya , ni a espanya.

Ara doncs, tampoc parlem de mesures d’emergència social, sinó d’apuntalar o no la monarquia, de fixar la bandera i l’himne que ens representa i la llengua que ens és pròpia, única i legítima. La decisió és clara; o espanya o Catalunya. El PSOE ho ha interpretat amb encert i treu la “rogigualda” grossa. Aquests seran els aliats de Podemos ?

El canvi social, l’autèntic canvi social que necessiten les classes populars, només pot venir d’una ruptura amb les classes dominants que tenen la residència ideològica a Madrid i la feina en les seves estructures polítiques. Cap canvi substancial és possible sense destruir-les.

Podemos pot convertir-se en el darrer baluard del règim de la casta franquista, o pot optar pel canvi, l’autèntic, el que té en compte les persones. El que vol canviar-ho tot.

Podemos ha de tenir en compte que l’única garantia de canvi és la independència amb una hegemonia política de l’esquerra. Podem comptar amb Podemos.?