 |
| .. i banyuts!! |
Va ser sobtadament, inesperat com
un llamp en una nit estelada al que no segueix cap tro. Tan sols una fulgurada
de llum intensa que tot ho cega.
Diuen uns, que els hi van dir uns
altres que ho van veure personalment, que
la manifestació va començar en una àrea comercial dels defores. La senyora va
voler demanar a la caixera quan li havia de pagar per la compra, però en
comptes de l’habitual “quan et dec maca”
va dir “a cuanto sube?” la caixera va
voler dir “ i ara senyora Quimeta, com és
que em parla castellà? però va dir “sesenta y ocho”. Una i altra van voler
rectificar i ho provaren una i altra volta amb diferents frases, locucions,
paraules, girs, refranys...
Fou inútil, volien dir “agafar el rave per les fulles” i deien coses com “Zanahorias y navos primos hermanos” amb els naturals escarafalls dels del costat. Tots els intents de parlar català es frustraven alhora d’emetre els sons. El cervell formava la frase en un català corrent, però... els òrgans implicats en l’emissió ho feien inexplicablement en castellà.
Fou inútil, volien dir “agafar el rave per les fulles” i deien coses com “Zanahorias y navos primos hermanos” amb els naturals escarafalls dels del costat. Tots els intents de parlar català es frustraven alhora d’emetre els sons. El cervell formava la frase en un català corrent, però... els òrgans implicats en l’emissió ho feien inexplicablement en castellà.
En poc temps el fenomen s’escampà
per tot el poble i d’aquí a la comarca sencera, i no trigà gaire en abastar la
perifèria de la capital. L’alarma arribà als centres oficials de poder des d’on
es cridaren a tota mena d’experts; lingüistes, neuròlegs, logopedes... fins i
tot a les forces d’ordre públic per aturar la gentada que s’acostava en esvalot
als edificis públics a demanar alguna explicació, alguna solució que salvés els
mots dels avis.
Tot fou inútil. Els mateixos
policies, sempre tan curosos en emprar un català impecablement correcte, començaren a dir “que os calleis” “hablad normal coño” i encara en alguns, on el fenomen mostrava
símptomes més greus, se sentien dir frases absolutament incomprensibles com les
registrades “ si no sus callais os vamos
a dar pal pelo”.
Tot fou inútil. En poques
setmanes l’anomalia s’estengué de manera incontrolable per tot el país i noves
soques de la transmissió mostraven una simptomatologia cada vegada més radical
que ja no afectaven només a la parla. Es féu cada cop més habitual que grups
que anaven en peregrinació a Montserrat a encomanar-se a la mare de Déu, capgiressin
el seu tradicional comportament de recolliment i exaltació de fe continguda,
per acabar cridant vives a la virgen del
Rocio o de la Macarena i es comportessin de manera descontroladament passional,
intentant assaltar l’altar en munió, entre empentes crits i llàgrimes. El Virolai va ser substitut per “saetas” i els
èxits futbolístics es celebraven cantant un encomanadís “Campeones,
campeones, olé olé i olé”. A les televisions es veien coses inversemblants,
com reportatges que havien de parlar dels nostres rius i muntanyes, però parlaven
del Tajo i el Guadiana o de Sierra Morena o Guadarrama. Cada vegada es va fer
més habitual que els aplecs sardanistes acabessin en romeries flamenques on els
membres de la cobla llençaven els instruments tradicionals i es posaven a fer
de “palmeros”. I els castells... ui
els castells, feien llenya de per tot, amb una quantitat de lesionats tant gran que no va haver més remei que suspendre'ls.
Tot semblava inútil. La
controvèrsia científica continua en un cul de sac debatent-se entre si es
tracta d’un bacteri o un virus que afecta a estructures cel·lulars complexes,
d’una sobtada, estranya i inexplicable mutació sociològica o bé, com
suggereixen alguns científics, als efectes d’un fenomen paranormal relacionat
amb la pervivència de presències malignes del passat colonial. Però...
Ara molt recentment, a la
pròspera República Catalana Independent ha sorgit un bri d’esperança de
recuperar l’antic idioma. Una expedició científica de
recerca internacional ha trobat una família al centre de la ciutat de Santa
Coloma de Gramenet que semblen immunes a la transmissió del “loquorcatalanufo”,
com s’ha denominat al fenomen de metamorfosi del llenguatge. La família composta
per un avi, una mare i tres filles continuen parlant català com si res.
No es descarta que en llocs on el fenomen de colonització castellana fou molt
intents, hi hagin altres individus amb una immutabilitat logopèdica per contacte prolongat amb l'agent causant. Els científics confien en trobar-ne
suficients per intentar una vacuna que faci possible la reintroducció del
català al seu hàbitat natural.
