 |
| Edifici del complexe Taulí |
Ahir vaig arribar tard a casa i tard vaig llegir el missatge que esperava que arribés el més tard possible, tot i i saber que sempre seria massa aviat per rebre'l.
Era l'amic Ferran que em comunicava que en Joan Ventura estava ingressat a l'hospital molt greu.
Aquest matí de dissabte m'he llevat d'hora amb el pla fet: suspendre l'habitual tasca de fer dissabte i creuar les darreres paraules, mirades, complicitats, diferències i emocions amb un amic. No era un bon pla, però cap ho és si és inevitable.
Avui és un dia plujós i rúfol, així que agafo l'impermeable i surto direcció a l'hospital Taulí.
Per la carretera vella m'amaro d'una tardor que ens negava l'adveniment.
Vaig fent via entre pensaments. D'esma condueixo. Ara distret amb un record de l'amic Joan; el darrer esmorzar que compartírem fa 10 dies, ell menjant-se un entrepà de tomàquet, (sí , heu llegit bé, pa amb rodanxes de tomàquet) i jo un de tonyina sense tomàquet. Després, amb la cancel·lació del contracte professional que m'augura un hivern llarg i ple d'incerteses i a vegades, concentrant-me en la conducció per la carretera estreta, humida i plena de revols.
Veig mentre miro, els camps llaurats que resten exposats a l'espera de les primeres gebrades , els arbres desprenent-se del fràgil pes de les fulles, els núvols ingràvids i espesos que s'acoten al terra,. Avanço camí de l'hospital on finalment arribo.
Les meves preguntes m'encaminen a un edifici. Allà no hi ha recepció, com si ningú esperés que ningú travessés els passadissos plens de cartells contra les retallades, unes retallades que es fan evidents allà on mires. Tot mostra una decrepitud que atemoreix.
Busco l'habitació i la trobo amb dues senyores molt amables que entre el passadís i l'habitació es presenten com a familiars del Joan, em diuen que les visites estan restringides i que agraeixen la meva, m'informen que en Joan, que ara dorm, està molt malament.
Amb la porta entreoberta el veig al llit, d'esquenes a l'entrada i a mi. Descansa o potser espera. En qualsevol moment ens pot deixar, em diu una de les senyores mentre miro el Joan al fons de l'habitació, que se'm fa enorme, fonda i el matí fred.
Me n'entorno travessant el parc que envolta l'hospital i al passar pel costat de la glorieta veig que uns quants indigents l'han fet llar i s'hi estant arraulits entre mantes i cartons.
Veig també les rajoles caigudes que cobrien els murs de formigó i els pegots de ciment que aguantaven l'antic guarniment.
Baixo les escales del pàrquing, a sota terra.
