 |
| foto ARA |
Després d’això, tot va agafar una embranzida esperançadora:
eleccions anticipades amb un caràcter marcadament plebiscitari, noves
mobilitzacions massives en el marc de les marxes i caravanes per la
independència , multitud d’actes que han aportat llum als centenars de preguntes
que la ciutadania i les associacions civils, culturals i polítiques ens fèiem i
un bon grapat de literatura que abonen el terreny abocant informació i opinió
que no deixen dubtes sobre la conveniència de continuar avançant pel camí de la
sobirania.
S’han contestat una a una, les múltiples
consideracions que els monàrquics* (deixem-ho clar d’una vegada, que tots els
No independentistes ho són) han anat llençat contra els arguments de llibertat
del nostre país. La cosa ha anat creixent sense aturador i ara ja som en
l’estadi on la presència dels serveis secrets del corrupte estat espanyol s’han
fet imprescindibles i visibles per a tothom.
Molt bé, però i ara què. L’ANC continua
empantanegada en la mobilització lúdico-festivalera mentre les nostres
institucions debaten sobre el sexe dels àngels, el que està donant alè a
l’unionisme espanyolista per recompondre files i cercar de sota les pedres, qualsevol
cosa els va bé, és tanta la desesperació que s’agafarien a un ferro roent, si
això pogués salvar-los la menjadora.
En aquesta cruïlla el paper de Convergència és
cada vegada més fosc i les maniobres (o la manca de maniobres) fan la sensació que
no saben com ensortir-se’n o no ho volen. El cas és que l’ANC hauria d’agafar
de nou el timó i conduir la nau cap al port franc de la llibertat nacional, en
vista de la desídia de qui se’n va autoproclamar capità.
La pregunta és, i per què no ho fa? La resposta
només potser, perquè no li interessa ( el que demostraria, tal com sempre han
dit les males llengües, que tot plegat no ha estat més que un instrument a mans
Convergència) o perquè no té prou forces per continuar sola aquest camí.
Ja ho
vaig deixar dit en un post el passat juny, l’ANC no podrà avançar d’una forma
definitiva sense els moviments socials
com Stop desnonaments i altres, ni aquests s’ensortiran alhora d’imposar
mesures que tinguin en compte les classes socials més desafavorides.
Malgrat la por que el dirigents de Convergència
mostren per aquesta aliança, les seves bases han d’entendre que si volen la
independència han de pactar mesures socials amb els movimets que les
representen i a la vegada aquests han d’entendre que una aliança estratègica
amb l’ANC és el camí per resoldre els problemes socials que atenallen les
classes populars catalanes.
Junts ho podem fer. Un nou estat, una nova
societat.
L’ANC hauria de fer el primer pas i encarar
aquesta aliança amb noves mobilitzacions que abandonin definitivament la folklorització a la que de mica en mica
algú la vol arraconar.
*Dic monàrquics, perquè es dóna la circumstància
gens casual, que tots els unionistes són monàrquics car, malgrat que algunes
minories es defineixen retòricament com a republicans, la correlació de forces
i les aliances que han establert amb el poder polític espanyol, fan inviable
una tercera república espanyola, que es pretengui construir amb la complicitat
de les actuals estructures de poder.
Una nova república espanyola no pot fer-se sense
modificar totalment l’estructura del
règim borbònic bastida des del règim feixista, això afecta el concepte social
del poder, ja que la mobilització de les classes populars és l’únic mecanisme
capaç d’impulsar un canvi d’aquest tamany, el que significa que la hipotètica
tercera república s’ha de construir contra el poder actual i a partir de la
mobilització massiva que impliqui àmplies capes populars.
A Catalunya i molt especificament al Principat, aquesta
circumstància fa inviable que es pretengui arrossegar la ciutadania cap a
aquesta reivindicació amb una promesa de resoldre la qüestió catalana amb una
descentralització administrativa i una paròdia de poder polític autonomista,
com es féu al 1932 o amb la transposició del capitalisme feixista al liberal.Ara ja no. Una altra vegada, no.
En aquesta cojuntura, els
autèntics republicans a Catalunya només poden ser independentistes, en cas
contrari no són més que monàrquics camuflats. És a dir, quan hom tria una
espanya monàrquica abans que una Catalunya independent, no és un republicà, de la mateixa manera que no és
independèntista qui s’estima més una Catalunya espanyola abans que socialista.
