benvinguts a aquest camí de reflexions i opinions impulsades pel desig de collir les roges i dolces cireres.

dijous, 18 d’abril del 2013

molt bé, però i ara què ?



La 'mani' de la Diada / Cèlia Atset
foto ARA
Aviat serà Sant Jordi i hauran passat més de 6 mesos de la manifestació més important que mai s’hagi fet a Europa.Una manifestació organitzada per l’Assemblea Nacional Catalana que demanava la independència.
Després d’això, tot va agafar una embranzida esperançadora: eleccions anticipades amb un caràcter marcadament plebiscitari, noves mobilitzacions massives en el marc de les marxes i caravanes per la independència , multitud d’actes que han aportat llum als centenars de preguntes que la ciutadania i les associacions civils, culturals i polítiques ens fèiem i un bon grapat de literatura que abonen el terreny abocant informació i opinió que no deixen dubtes sobre la conveniència de continuar avançant pel camí de la sobirania. 
S’han contestat una a una, les múltiples consideracions que els monàrquics* (deixem-ho clar d’una vegada, que tots els No independentistes ho són) han anat llençat contra els arguments de llibertat del nostre país. La cosa ha anat creixent sense aturador i ara ja som en l’estadi on la presència dels serveis secrets del corrupte estat espanyol s’han fet imprescindibles i visibles per a tothom.
Molt bé, però i ara què. L’ANC continua empantanegada en la mobilització lúdico-festivalera mentre les nostres institucions debaten sobre el sexe dels àngels, el que està donant alè a l’unionisme espanyolista per recompondre files i cercar de sota les pedres, qualsevol cosa els va bé, és tanta la desesperació que s’agafarien a un ferro roent, si això pogués salvar-los la menjadora.
En aquesta cruïlla el paper de Convergència és cada vegada més fosc i les maniobres (o la manca de maniobres) fan la sensació que no saben com ensortir-se’n o no ho volen. El cas és que l’ANC hauria d’agafar de nou el timó i conduir la nau cap al port franc de la llibertat nacional, en vista de la desídia de qui se’n va autoproclamar capità.
La pregunta és, i per què no ho fa? La resposta només potser, perquè no li interessa ( el que demostraria, tal com sempre han dit les males llengües, que tot plegat no ha estat més que un instrument a mans Convergència) o perquè no té prou forces per continuar sola aquest camí. 
Ja ho vaig deixar dit en un post el passat juny, l’ANC no podrà avançar d’una forma definitiva sense  els moviments socials com Stop desnonaments i altres, ni aquests s’ensortiran alhora d’imposar mesures que tinguin en compte les classes socials més desafavorides.
Malgrat la por que el dirigents de Convergència mostren per aquesta aliança, les seves bases han d’entendre que si volen la independència han de pactar mesures socials amb els movimets que les representen i a la vegada aquests han d’entendre que una aliança estratègica amb l’ANC és el camí per resoldre els problemes socials que atenallen les classes populars catalanes.
Junts ho podem fer. Un nou estat, una nova societat.
L’ANC hauria de fer el primer pas i encarar aquesta aliança amb noves mobilitzacions que abandonin definitivament  la folklorització a la que de mica en mica algú la vol arraconar.




 *Dic monàrquics, perquè es dóna la circumstància gens casual, que tots els unionistes són monàrquics car, malgrat que algunes minories es defineixen retòricament com a republicans, la correlació de forces i les aliances que han establert amb el poder polític espanyol, fan inviable una tercera república espanyola, que es pretengui construir amb la complicitat de les actuals estructures de poder.
Una nova república espanyola no pot fer-se sense modificar totalment  l’estructura del règim borbònic bastida des del règim feixista, això afecta el concepte social del poder, ja que la mobilització de les classes populars és l’únic mecanisme capaç d’impulsar un canvi d’aquest tamany, el que significa que la hipotètica tercera república s’ha de construir contra el poder actual i a partir de la mobilització massiva que impliqui àmplies capes populars.
A Catalunya i molt especificament al Principat, aquesta circumstància fa inviable que es pretengui arrossegar la ciutadania cap a aquesta reivindicació amb una promesa de resoldre la qüestió catalana amb una descentralització administrativa i una paròdia de poder polític autonomista, com es féu al 1932 o amb la transposició del capitalisme feixista al liberal.Ara ja no. Una altra vegada, no.
En aquesta cojuntura, els autèntics republicans a Catalunya només poden ser independentistes, en cas contrari no són més que monàrquics camuflats. És a dir, quan hom  tria una espanya monàrquica abans que una Catalunya independent, no és un republicà,  de la mateixa manera que no és independèntista qui s’estima més una Catalunya espanyola abans que socialista.

dimarts, 2 d’abril del 2013

Al sud de l'Ebre, a ponent de Tortosa...



Els Ports des de Queretes
Vaig aprofitar aquests dies de setmanan santa per anar a veure l’amiga Nines i el seu pare i mare José i Àngeles al bonic poble de Cretes o Queretes, com veig que s’imposa dir-li darrerrament. Ells sí que estan passant per un via crucis dolorós i ben real, on les retallades a l'assistència social tenen un impacte molt concret a les seves vides.
Una vegada més, vaig quedar atrapat en la incapacitat de compendre com un territori tan culturalment català no és capaç de construir una estructura política que ho recolli. El divorci entre com n'és i com s’expressa la gent i el seu paissatge humà i geogràfic, supera les meves poques capacitats d’anàlisi sociològic. Allà tothom sembla viure en un divorci permanet, en una espècie de realitat paral·lela que és copça tot passejant. Algunes banderes espanyoles marquen paquet i els cartells del forn Llerda, anuncien les casquetes, els ametlats i el pa de guitarra o el ratllat en un castellà que després, un cop dins, ningú dels presents que no fos foraster, gosaria demanar-los en  llengua tan extranya al territori.   
A penes 10 quilòmetres d’allà, al bonic poble d’Arnes, la gent s’expressa amb el mateix dialecte de la mateixa llengua i a quasi tots els balcons i finestres hi lluïa  l'estelada com una expressió inequívoca de la voluntat d’un poble.
Arribat el moment, els pobles del Matarranya no podran continuar defugint de ser qui són i hauran de pendre la decisió que els farà més naturals, lliures i plens. Serà com una resurrecció. Estic segur que quasi tota la bona gent del Matarranya respiraran a fons i lluiran una cara com unes pasqües.El calvari d'una llengua serà cosa del passat.