 |
| foto El País |
Els atemptats de Barcelona fets pel Nazislamisme el passat agost em porten de
nou a reflexionar sobre aquest fenomen.
La primera sobre com anomenar-lo
( etiquetar-lo ?) : Gihadisme, integrisme o fonamentalisme islàmic, terrorisme sense més... fa temps que
vaig triar dir-li Nazislamisme, conduit per una relació de l’horror entre les
execucions massives, les expressions d’odi supremacista, les neteges ètniques
i/o religioses contra els no musulmans, (però molt substantivament contra els iazidites -Nationalia.cat- ) fetes per aquest moviment polític allà on ha aconseguit implantar-se
territorialment i les que cometeren els nazis a Europa. També veig punts de
connexió en l’ús fascinat d’una propaganda d’èpica grandiloqüent , en el de la
violència generalitzada com instrument de neutralització social basat en el
terror i la por, en la voluntat expansiva i explícita d’ampliar l’àrea
territorial d’acció i control, (el que diríem en termes clàssics una acció
imperialista) més enllà del proselitisme estrictament ideològic, objectiu del
califat universal pretès per Estat islàmic i finalment en l’ús d’una verborrea
revolucionària com un instrument de confusió i desviació dels autèntics
elements revolucionaris per convertir-los en contrarevolucionaris.
Ho he preferir perquè em sembla més descriptiu de la barbàrie de les
seves intencions programàtiques, però sobretot perquè defuig de certes controvèrsies
interpretatives de la religió musulmana que tot sovint és un dels objectius
mateixos dels nazislamistes, com els termes Gihadisme, integrisme etc. Té un
altre avantatge i és que el qualifica destriant-lo d’altres nazismes com el racisme
o supremacisme blanc americà, o el dels grups neonazis europeus o els
d’inspiració nacional catolicista franquista o postfranquista. Aquesta denominació em porta a la segona reflexió.
La segona, establir la relació entre la religió musulmana
i el Nazislamisme, no fer-ho
significa defugir l’evidència i indicaria un prejudici. A partir d’aquí s’ha de
tallar fi. Relació no vol dir conseqüència, però indica condició. O sigui els
musulmans no són Naziislamistes , però els nazislamistes no poden ser nacional-catòlics,
jueus o iazidistes ja que una condició primordial és ser musulmà o com a mínim reivindicar-s’hi.
Establir aquesta relació és imprescindible per encarar el fenomen i fer-nos les
preguntes pertinents sobre les seves fonts, fonaments, bases ideològiques,
contradiccions, objectius, origen, història, lluites polítiques i de poder,
aliances, hegemonia política etc. Diríem doncs, que aquest fenomen n’és un de
contemporani que s’afegeix al complex món islàmic vigent des del segle VII i
que ha estat transcendental en la història de la humanitat.
La tercera escatir les implicacions geopolítiques que
amaga el nazislamisme. En altres
articles he abordat algunes de les possibles causes sobre com i per què una
proposta política islamista cada vegada més dogmàtica ha anant substituint
progressivament l’antiga hegemonia antiimperialista de caràcter nacionalista i
laica en determinats països del món àrab fins expandir-se a bona part de països
de confessió majoritàriament islàmica (La simfonia... ) i que he vist molt ben reflectit en la
pel·lícula “Charlie Wilson war” un
trajecte de substitució que va començar a dibuixar-se amb l’estratègia d’Israel
contra l’OLP i el FPAP en una magistral aplicació de la seva política; “els enemics dels meus principals enemics
són els meus aliats conjunturals” en costant adaptació i subordinant
qualsevol efecte a l’objectiu
prioritari de debilitar-los. Afegiu-hi les noves circumstàncies geopolítiques
provocades per la reestructuració de les aliances i hegemonies regionals a
partir de la caiguda del bloc soviètic, en especial per una nova política de
l’imperialisme americà extremament agressiva
per controlar els recursos, fonamentalment energètics.
Tot plegat ha creat
una nova hegemonia en el lideratge ideològic antiimperialista en el món àrab i islàmic que ha substituït als
que lideraren els moviments d’alliberament nacionals anticolonials dels anys
60, laics i d’inspiració marxista , el resultat ha estat un reforç del discurs d’ortodòxia
religiosa que ja formava part d’altres estats que s’havien mantingut dins
l’òrbita de l’imperialisme USA. Així doncs, l’antiga confrontació per l’hegemonia
ideològica que descrivia el poeta Muhammad Iqbal:
Els occidentals han perdut la visió del cel,
I cerquen la puresa de l’esperit en la panxa.
L’ànima pura no pren el color ni
l’olor del cos.
I el comunisme només té a veure amb el cos,
la religió d’aquell profeta que no conegué la veritat.
I que ja es va manifestar en la
lluita entre el partit comunista i els germans musulmans per alliberar Egipte de la petjada colonial britànica, ha quedat resolta en una derrota esclatant per
al progressisme laic. Actualment la principal lluita per l’hegemonia ideològica
està assentada sobre les antigues controvèrsies
doctrinals majoritàries xiïta i sunnita, el que ha significat apartar
del debat social i polític aspectes tan rellevants com la propietat privada i
la gestió dels recursos per part dels estats amb conseqüències directes sobre
el benestar del ciutadans. La majoria d’aquestes antigues colònies havien
aconseguit millorar les condicions socials i educatives des de la seva
independència política però ara s’han vist destruïdes d’una manera brutal. Significativament aquesta nova realitat va tenir un escenari
premonitori amb la caiguda del Sha de Persia (enemics...) magistralment descrit en la
pel·lícula “Nous Trois ou rient” i que ara sembla ben consolidada. Ens trobem doncs,
enmig de la lluita per decidir qui dictarà les noves normes que li permetin
obtenir el màxim benefici del nou ordre imperial que s’imposa, ara com sempre,
amb sang i foc, però resulta que en un món globalitzat i permanentment
interconnectat aquestes dramàtiques característiques no són possibles circumscriure-les
exclusivament al territori on es pretenen imposar. Ja no.
La quarta reflexió sobre les repercussions a Europa. El primer que cal és qüestionar el terme
Europa ja que en realitat aquestes repercussions les pateix el món sencer començant
pels països on s’inicià el fenomen com he dit unes línies més amunt. Però permeteu-me
la llicència que em facilitarà dirigir l’assumpte sobre nosaltres mateixos.
Les accions nazislamistes a
Europa cal analitzar-les també des d’una perspectiva militar, aquest aspecte
adquireix el seu ple protagonisme quan el principal suport del nazislamisme per
fer les seves tasques propagandístiques
econòmiques i logístiques les obté del control d’un territori, és a dir de la
constitució d’un estat, un estat on es lliura una guerra convencional per part
de les anomenades forces aliades ( les antigues forces colonials de sempre).
Quan l’Estat Islàmic constituït en Califat, ataca la població civil europea també ho fa
amb la intenció de portar el front de guerra a la rereguarda dels seus enemics,
una cosa força semblant al que fan els bombardejos de les antigues forces
colonials a l’interior dels territoris
de l’Isis i compartint intencions
per cert!
De la mateixa manera que els
naziislamistes ho tenen difícil per combatre la superioritat tecnologia al front de guerra,
a nosaltres se’ns fa difícil combatre’ls a l’interior sense qüestionar-nos. Els
debats que susciten les seves accions acaben sempre amb un debat religiós als
mitjans de comunicació sobre com s’ha d’interpretar la religió musulmana i
sobre la tolerància religiosa en general. Mentrestant les mesures que proposen
els governs van cada vegada més en la línia d’augmentar el control policial,(fins
i tot militar) als carrers i en l’elaboració de lleis que afecten a la llibertat
dels ciutadans. Se suposa que aquestes mesures unides a les accions dels
serveis secrets ( Els sacerdots... ) i les victòries al front de guerra han
d’aconseguir eliminar el terrorisme, però les autèntiques conseqüències de
l’acció del Nazislamisme són l’aplicació de restriccions a llibertat, la presència
de discursos o controvèrsies religioses que situen la religió al centre del
debat i ens allunya de les reivindicacions i denúncies socials i consolida la política
neocolonial actual en alimentar la cadena d’acció reacció. És curiós que dels
atemptats a Barcelona els debats públics i discursos als mitjans de comunicació
han sortit derivades com la reivindicació de l’ensenyament de “l’autèntica”
religió musulmana a les escoles per evitar els radicalismes, (radicalismes així
en general ens diuen) i és que és així com ens vol el capitalisme, cap una
plàcida integració al sistema, immersos en discussions religioses sobre com
interpretar l’una o l’altra que ens allunyin dels debats socials i l’exercici
de la democràcia popular i en absència
de radicalisme que el qüestionin.
Ens cal una altra manera
d’encarar la situació, ens cal elaborar un contrarelat que no afavoreixi el
discurs capitalista i aquest passa necessàriament per allunyar el discurs
religiós del nostre entorn, fomentar l’ateisme o discurs científic i organitzar
els més desfavorits en la radicalitat contra el sistema capitalista i
neocolonial.
